Camí per a l'esperança

Camí de S. Jaume, un camí per a l'esperança

Estic disposta a esperar un altre Nadal, un altre Cap d'Any, un altre dia de Reis, a menjar escudella, canelons, turrons i polvorons, a acabar-me els dotze grans de raïm i, fins i tot, brindar amb una mica de cava; a jeure en un dels vells sofàs de la caseta del poble i esperar sense plorar, mirar com cau el sol i com el mar va enfosquint-se; encendre les llumetes de l'arbre de nadal, riure amb els meus fills, fer regals i rebre'n....estic disposta a tot si al final del camí estàs tu.

Espurnes

Aquesta nit de desembre, asseguda al que fou el racó especial del meu pare, on ell llegia, escrivia, intentava reptar a l'ordinador (monstre demencial), en aquesta cambra on encara recordo el seu darrer afeitat que no va poder finalitzar perquè la màquina li pesava massa i jo li'l vaig acabar suaument per no ferir-li la pell fina i transparent de la mort, ara escric al seu mateix ordinador per donar-li gràcies a ell, al meu pare, per haver-me regalat l'any més feliç de la meva vida. A març va aparèixer el Jordi quan el necessitava i la vida durant aquest 10 darrers mesos ha estat plena, plena de riure, plena d'escapades, plena d'ironies, plena de jocs, plena de petons, plena de sentiments, plena d'amor, plena de sexe, plena d'ell.
I ara que tot s'ha hagut d'acabar i que la tristesa m'ha desbordat, queden en mi les brases del record i desitjo de tot cor que sigui feliç en el camí que ha triat (segur que ben triat, ha triat els fills, jo també els triaria  si ells m'ho demanessin), i sé que ell també m'estima perquè el que hem viscut junts no ha estat una mentida i   trista n'estaré una bona temporada, i després quedarà encorat en el meu passat, i no estic enfadada, ni dolguda, ni em sento traïda....em sento buida perquè ell m'omplia i espero amb el temps tornar-lo a trobar, mirar-lo als ulls i dir-li que em va fer tan feliç estimar-lo que ningú no podrà ja mai tenir-me com ell m'ha tingut . A vegades una vida passa en 10 mesos i 10 mesos es fan tan curts...
I a la oïda ens deiem no em deixis mai......mai et deixaré........ <3<3<3

Per què?

A vegades, quan l'amor per algú és tan gran, no t'imagines que l'altre no senti el mateix per tu. Que quan et serveixes a l'altra com en una safata i t'accepten, i t'omplen de petons, d'afalags, de somriures...creus tocar el cel. I viu, convius, acceptem, estimem, no ens fem preguntes, vivim i desitgem que mai s'acabi...i la vida llisca suau, sense malestars, amb una cadència perfecta on totes les fitxes del puzzle van encaixant a poc a poc.
I jo, cor obert i ulls tancats, res no he vist, no me n'he adonat de res...
I de sobte, deixen caure la safata en la que et presentaves i et destrossen el cos, el cap no sap on es troba, el cor s'aixafa i perd la sang a gotes esmunyides d'un sol cop, i perds l'alè i busques la mà que t'ajudi, i ja no hi és.
I no saps en què has errat, no saps què ha passat, no saps quin tipus de desamor ha entrat en la teva vida que en 24 hores te l'ha buidada.

No deixo d'estimar en 24 hores, ni en una setmana, ni en un mes...no et demano que tornis, només et demano que després de 10 mesos de felicitat i sense previ avis desapareixis, només et demano un per què, crec que me'l mereixo després de fer-me sentir la teva dona, d'il.lusionar-me cada dia, de tots els plans que s'han trencat.... per què?

Gipsy Queen

- El próximo año me van a pedir.
- ¿Què et demanaran?
- No "señu" que no te enterás... ¡Qué me van a pedir en casamiento!
- Què  dius boja !!! Només tens 13 anys !! Has d'acabar la primària i la ESO...
- Que los gitanos tenemos nuestras leyes,... y a los 16 espero tener un hijo.
- No és millor que acabis d'estudiar i facis el mòdul de FP que vas dir que volies fer?... No és millor que estudiis perruqueria i després ja et planteges casar-te?
- En mi familia todas han hecho como yo...espero que me pida el "Xonatán"... ¡es más guapo! Y mi padre ya ha "hablao" con él... por cierto, ayer no pude hacer los deberes porque estuve haciéndome los pies...
- Com dius?
- Pintándome las uñas de los "pieses", ¿Quieres verlos?
- És igual...anem per feina?
- Jo "señu"...es que sólo piensas en la faena... ¿Te canto una canción de flamenquito que aprendí este verano?
- No ! No toca ara !

- ¡Vale....! "juer",  qué mala leche!

Mentides.

Feia dies que no em parlava. Tenia por. Sabia que alguna cosa passava. Treballava dissabtes i diumenges però si el trucava al despatx ningú no agafava el telèfon. Després d'un parell de caps de setmana en els quals jo arribava més tard  ja què m'habia buscat un acompanyant per anar a prendre alguna cosa, vaig entrar a casa i uns morros tocaven a terre. Li vaig preguntar si li passava alguna cosa amb un somriure brillant a la cara. Va contestar que no li passava res. "És ben fàcil de solucionar, deixade treballar els caps de setmana i  jo deixo l'acompanyant". Em va dir que això estava fet, que ell no treballaria més els caps de setmana. Com sempre una altra mentida.  Duia mesos treballant els caps de setmana. Des d'aquell moment va començar a treballar als vespres. Jo vaig deixar l'acompanyant com li havia promés però el seu telefon seguia sense funcionar estranyament des de les 7  fins que arribava a casa. La seva "feina" seguia a les nostres vides. Ara, anys després d'haver-lo enviat a pastar fang, ara que ja no queda res entre nosaltres, ell viu amb la seva "feina" i jo visc amb el meu amor.

Abstine et sustine

Heu de vigilar que l'abstinència no es converteixi en un hàbit ja què perdria tota mena de plaer mental, d'orgasme tàntric del propi zen...i acabades ja de dir xorrades postmetafísiques he de confessar que tot això ve causat per l'abstinència de cacau (del que es menja, no del sinònim de festa, rauxa i disbauxa carnal) que porta el meu cos damunt en aquests dies pre-platja.
Caldria estar ja per damunt de les talles però, amb els meus recents 45 anys complerts i repartits pel cos, he de sofrir encara la part adolescent del meu cervell que quan es mira al mirall es veu gorda, però amb una petita deferència de metratge, quan tenia 15 anys em veia gorda amb una talla 38 i ara m'hi veig amb una 48. La veritat és que el que no seria normal es veure'm prima amb una talla 48, així que el meu jo adolescent s'emprenya amb raó...però, i el pés del que he après durant aquests 30 anys de diferència? si ho hagués llegit en llibres avui no tindria un pis de 70 m2, tindria una biblioteca de 70 m2!!  i la gent diria que sóc una dona culta, segurament molt ben vista socialment...
Dir que tens una talla 48 no et deixa en massa bon lloc, creuen que no tens força de voluntat o que el teu plaer el trobes en el mejar.
Doncs bé, tret de la xocolata que pot crear un cert punt d'addicció i que, per sort, no la necessito ja què només m'agrada la de pastilla i no suporto ni la dels lactis, ni la dels gelats, he de dir que sóc cafeïno-addicta. Mea culpa.

Però la talla 48 no deu venir d'això, potser ve d'una tiroides que no funciona com devia o d'una menopausa que comença a perfilar-se en el meu camí i fa ràbia, però ràbia en conserva i amb data de caducitat.

La vida de nou

Fa temps que no escric, un parell de mesos em sembla, però no penseu que ha estat un temps desaprofitat, ha estat un temps de reorganització de la meva vida ja què hi ha hagut canvis estructurals importants. M'he canviat de casa. No ha estat un canvi de casa fìsic, que d'aquests ja en tinc pràctica i me'ls arreglo en quatre dies, ha estat un un canvi emocional. La casa de la soletat, la indiferència, el passar la vida ràpidament per a què el camí no se'm fes insuportablement llarg, ha rebut un terratremol de sensacions  i aquest sotrac ha fet que sorgís de nou la noieta riallera, amb ganes de viure a tope, amb il.lusions, amb ulls expressius i brillants...ha tornat la meva persona que feia temps que dormia entre pasatilles ansiolítiques i antidepresives.
La vida m'ha contestat i, mentres dormia el son dels morts emocionals, somniava amb allò que necessitava i desitjava. I les bruixes, les meves bruixes ancestrals, han decidit per mi i s'han posat mans a l'obra, i m'han enviat força per tornar a la lluita, m'han enviat un company de viatge, m'han enviat objectius a acomplir, m'han enviat alegria, desig, amor...m'han obert les portes a un nou camí que sembla llarg i ple, ple de tot el que em ve de gust viure...un camí ple d'il.lusions i nous reptes.
Companys, companyes...ha tornat la dona que realment  reconec....l'altra també sóc jo, però,.. jo no la reconec.