EL REGAL

No sé quan temps ens queda però tot em fa suposar que no massa. Catalunya com a país està perduda i que l’agonia en la que ens veiem ara no és cosa de la crisi o de la casualitat, és el darrer pas d’un país colonitzador que ha vist amb por, com una de les seves colònies s’estava despertant. I així com nosaltres no teníem clar un full de ruta cap a la independència, ells si que tenien un pla de dominació de possibles revoltes populars d’una manera sibil·lina. Catalunya ha passat  de l’espoli fiscal a la ja quasi irremeiable suspensió de pagaments i tot gràcies a una Espanya que ens ha fet anar buidant primer les butxaques i després venent-nos tot allò que ens quedava i que ha anat a parar a les mans de gent de la dreta rància catalana, és a dir, ha tornat a les seves mans.

I estic amoïnada pel futur que ens espera com a poble. Sempre he pensat que el seny català era un eufemisme que utilitzàvem nosaltres mateixos per estalviar-nos de dir la veritat, el català és covard de mena. No tenim la suficient estima per la nostra terra i els nostres germans, ens venem als diners i som incapaços d’anar tots a la una perquè sempre hi ha algun català més intel·ligent que pensa què en pot treure de benefici.

Això sí, després ens omplim la boca de catalanitat i votem partits que ens arrosseguen sense mirament cap a la unitat d’Espanya.

Un país no se’l destrueix amb una guerra, ni amb la política, ni se’l destrueix per la religió; a un país se’l liquida econòmicament i Espanya porta anys fent-ho. Una vegada encetada la democràcia i amb una Catalunya amb ganes de renovació i amb un moviment popular ampli per assolir la independència, des de Madrid enviaren de seguida unes conxorxes preparades per a què aquest moviment no es pogués desenvolupar. La manera era senzilla, anar a buscar els que lideraven d’alguna manera aquell moviment i prometre’ls un tipus d’autogovern federal anomenat autonomia i la col·locació  de cadascun d’aquests líders en algun dels partits del ventall espanyol. Tots renunciaren a seguir lluitant per Catalunya per lluitar per les seves butxaques. Els espanyols foren espavilats, no calien lluites ni baralles, calien diners. Ara tornen a estar igual, però ara no els calen líders socials, només els calen diners  per comprar Catalunya després d’una fallida econòmica, i aquests diners ja els tenen, són els que els hem regalat. D’un espoli no  denunciat ni intervingut judicialment pel país que el sofreix,

només té un nom, regal!

DOCENT INDECENT

 “En aquest moment jo no veig més sortida que demanar al senyor Mas que digui adéu a Espanya.

Catalunya independent és l'única manera que els milions d'euros que ens roben, es quedin a Catalunya i els invertim en educació, sanitat, investigació, cultura i en regeneració política.

Necessitem la llibertat econòmica per a poder tirar endavant. Catalunya és terra de gent treballadora i gent preparada. Vàrem estar al capdavant dels moviments pedagògics durant la república, som capdavanters en medicina a Europa i, en investigació també ho som, sempre que ens deixen els poquíssims recursos que ens arriben.

Penseu que els estats petits són els únics que es salven a hores d’ara dins d'Europa.”

Aquest escrit senzill, planer, sense cap tipus de malícia, amb l’única intenció d’obrir les portes als docents que es sentin independentistes i convidar-los a col·laborar amb un grup de gent que estem treballant i discutint com ens agradaria que fos el món de la docència  quan tinguem l’estat propi, ha despertat la fúria de molts d’aquells que ensenyen i eduquen els nostres fills.

Entenc que els que treballem a la funció pública estem enfadats, ofesos, menyspreats i insultats per l’Administració. Justament a les portes del Nadal ens tornen a tocar el sou, se’ns recorda que hi haurà una nova retallada de plantilles i no tenim cap possibilitat de fer res, només tenim dret  a la rebequeria.  Però em vaig quedar bocabadada quan gent suposadament integrada a la nostra societat, gent que ha d’ensenyar la nostra llengua i els nostres trets culturals als infants i joves del país, començaren a dirigir consignes repetides fins a la sacietat pels mitjans de comunicació escrits i audiovisuals espanyols amb el beneplàcit de les dretes catalanes:

“De veritat creieu que els politics que tenim no malgastarien els 20.000 milions? Si ho fan ara que no n’hi ha i som la comunitat que té més deute, que no faran amb més diners?”

“El català, ens agradi o no ens agradi, com el neerlandès per exemple, és una llengua minoritària, i els neerlandesos, s'obren i parlen altres llengües, i llengües properes físicament a ells com el francès o l'alemany... I els catalans (o molts catalans) ... fòbia al castellà, i ens posem a aprendre anglès! Olé, què bonic és això!! Hi ha alguna cosa més bonica que parlar la llengua de Cervantes, que té un abast cada cop més important i una personalitat que moltes altres llengües ja les voldrien tenir!!??”

“Si visc aquí, no és perquè hagi escollit Catalunya lliurement, sinó per qüestions familiars, i tinc tot el dret del món a exercir la meva professió aquí o a Santiago de Compostela, perquè, EN QUALSEVOL CAS, ES TRACTA D´ESPANYA (que no ESTAT ESPANYOL, com els agrada a molts independentistes dir). "Ahí queda eso"... (així, en castellà, que és molt bonic).”

“…de momento y aunque no te guste, la letra Ñ forma parte del alfabeto. Y en la palabra Cataluña la tenéis. Pero supongo que tu ni tan sólo te lo has aprendido, me parece muy lamentable. Por cierto a mi también me parece lamentable que no sepas diferenciar en que es extremista y no. Por cierto, los que nos están robando son los de CIU a los que muchos habéis votado. Y referente a la clase de geografía que nos has dado, veo que has nombrado el mar, si no te gusta lo que hay, ya sabes empieza a nadar. Por cierto, supongo que te falta alguna clase de derecho...sabes lo que es un país soberano? te harían falta unas clases de derecho constitucional.” (copiat textualment)

 

Uns exemples suaus del que ens dirigien massivament als quatre que defensàvem la sobirania catalana encara que el que em va fer més gràcia de tot fou el dedicat per un d’aquests companys de professió:” Ets una docent indecent que vols influir en la ideologia política dels infants”. És graciós que de fer debats amb altres mestres per posar unes bases pedagògiques a  Catalunya sigui igual que fer resar el Pare Nostre cada matí a l’entrar a classe, cantar el “Cara al sol” o no deixar que els nens parlessin ni estudiessin el català.

I de tot això en trec dues qüestions. La primera és què estem fent malament els independentistes que no arribem de la manera adequada a la gent; i  la segona és, d’on nassos hem tret aquests docents?

Per suposat, res a veure amb la generació de mestres de la República.

Tere B.Bonnín

CATALONIA THE NEXT ONE

L’Alex Salmond ahir va decidir que el referèndum sobre la independència d’Escòcia es realitzarà la tardor del 2014, per a ells és la decisió més important que prendrà la nació en 300 anys i no serà el parlament de Londres qui els digui la data en què s’ha de fer ni els guií per un full de ruta que no és l’escocès. I em sembla genial, crec que un líder ha de tenir les coses clares i no permetre que ningú s’immisceixi en els processos endegats pels pobles cap a la seva sobirania.

El cap de govern dels Britànic ha dit que a ell i al seu partit no els fa gràcia que  Escòcia decideixi marxar del que és el Regne Unit, però que com a mostra de democràcia entén que un poble té dret a definir la seva història i que si el poble escocès, exercint el dret a la seva sobirania, decideix seguir sol el seu camí, no poden més que desitjar-los sort i que en ells hi trobaran el seu recolzament.

A primeres hores del dia, The Guardian ha engegat una enquesta a la seva web on pregunta a tots els britànics si estarien a  a favor d’una Escòcia independent i el si guanya amb una absoluta majoria.

El camí iniciat per escòcia no té perquè ser el mateix que hauríem d’iniciar els catalans, és més, crec que el nostre camí ha de ser totalment diferent ja què, per començar la democràcia espanyola no està establida com la britànica i el grau de cultura democràtica espanyol és més bé escàs. Us imagineu en Rajoy dient que com a president del Regne d’Espanya i amb tot el dolor del seu cor ja què preferiria que Catalunya continués formant part de la unitat nacional, entén però, la posició catalana i els catalans, com a membres de ple dret, han de poder decidir lliurement el futur de la seva terra, que si decidissin en referèndum iniciar el camí sols només els queda desitjar-nos molta sort i que en els espanyols trobaran a uns germans. No us ho imagineu, veritat? Doncs jo tampoc, això és pura ciència ficció. I encara és més ciència ficció pensar que la gent de les altres autonomies espanyoles votarien a favor de l’autodeterminació catalana. Així que realment crec que en aquests moments no podem seguir la seva via, la nostra via ha de ser molt més resolutiva, pràctica i ràpida: dimissió del president Mas i convocatòria de noves eleccions i principal i únic punt del programa ha de ser el d’assolir la independència de Catalunya, les eleccions les tornaria ha guanyar en Mas i, aleshores, amb la unitat de tots els partits independentistes, proclamar la independència de la Nació. Quin és millor referèndum que unes eleccions?

Les eleccions ja pregunten i,la veritat, sóc de les que pensa que a qui no li agradi el resultat, carretera i manta

I tornarem a vèncer

No poden amb nosaltres. No poden. I no és per manca de ganes: la central lletera, el joc brut, el teatre, el dopping, els àrbitres, les Shakires...i el Barça calla i juga. I ells es foten mentre nosaltres ens els mengem al terreny de joc i davant de tot el món. Som superiors, molt superiors a ells.

I amb ràbia venen i se’ls emporten, als nostres, a jugar per la seva, la Roja, i ens martellegen  fins què l’oïda ens grinyola, que els nostres són seus i que ells, la Roja, ho guanya tot gràcies als nostres, que no són nostres, són d’ells.

Però si a futbol no ens poden guanyar, sí que ho fan cada vegada que ens marquen un gol a les seleccions catalanes, al Constitucional amb l’estatut, amb l’ús del català, amb l’augment i les recaptacions d’impostos, etc.

Tants i tants greuges que omplen pàgines catalanes d’enuigs i rancúnies.

Però amb el Barça encara no han pogut, mal que els pesi, i ho intenten i ho seguiran intentant. I ara que ja no saben què inventar-se, ja hi ha gent que no se n’amaga: ens odien! I ho diuen en veu alta i clara.

I qui diu que el Barça no representa Catalunya? És clar que ens representa! És, a hores d’ara, l’únic que tenim per vèncer-los i quin goig que fa cada victòria! I els vencem a casa d’ells i davant del món, i convencem a tothom de què som els millors. I el món és posiciona al costat nostre en veure com l’equip institucional espanyol juga brut dins del terreny de joc i als despatxos.

Cal que ara també es conegui l’espoli fiscal que patim, l’enfonsament cultural que sofrim amb cada atac que rebem a la llengua, cada ofensa, mai rectificada, a la nostra història.

Clar que el Barça és més que un club, el Barça som els catalans i seguirem treballant sense aturar-nos i llevant-nos d’hora, ben d’hora, fins guanyar-los una vegada i una altra davant tothom, anant als tribunals que faci falta, a l’ONU, obrint-nos al món i explicant el nostre cas. El món ens entendrà i Europa ens acollirà i Espanya, la nostra veïna, que a hores d’ara ja intenta tancar la porta d’Europa a Escòcia, que segueixi intentant-ho que ja saben el que se’ls ve al damunt: “ Cuando las barbas de tu vecino...”

Ulls, boca, pedra

" El miro,... em mira. Té els ulls vidriosos, com si hagués plorat o anés a plorar en un instant. Me'l torno a mirar i se'm fa un nus a la gola, segueix mirant-me amb ulls plens d'aigua. Mai no sé que fer quan un nen em mira amb ulls plorosos, no sé si preguntar-li què li passa o no dir res i esperar que ell s'obri i m'ho expliqui. Me'l torno a mirar i ell amb els ulls anegats i la cara cada vegada més vermella, no em treu els ulls del damunt. La boca se m'asseca, la llengua aixuta es frega i refrega amb el meu pal.ladar com si de pedra pómez es tractés. La meva respiració cada vegada més agitada. Un pes a l'estòmac que m'enfonsa cap a terra. Tinc ganes de plorar també. Per què no em diu què collons li passa?? Els ulls del nen esclaten i unes grans llàgrimes li rellisquen per les galtes fins arribar a la boca, on ell, amb un suau xarrup, se les beu...la seva boca no s'obre i sembla que s'estiri lleugerament alçant-se pels extrems en una guenyota divertida. La meva boca seca, quasi de roca, de sobte s'omple d'aigua, els meus nervis esclaten, la pell se m'humiteja, les glàndules salibars continuen treballant a tota velocitat. El cor batega i el cervell comença a treballar a ritme de llenguatge binari. Un ordinador en ple rendiment. L'he castigat per llençar-li pedres a la Núria, li he fet un discurs sobre el perquè no s'ha de llençar pedres als companys, li he demanat que es buidés les butxaques de la bata i dels pantalons, li he preguntat si tenia amagades pedres i, amb el cos encongit, m'ho ha negat amb forts moviments de cap.... -Obre la BOCA !!!! I ell esclata amb rialles fortes, els ulls li regalimen com un rierol i de la seva boca  cau una pedra."

Revolució

Una dona gran, asseguda a una terrassa d'un bar, es mira a una noia jove que llegeix un diari.
Estem a Paris, mes de maig de l'any 68.
Revolució.
La revolució s'olora pels carrers. Els joves han fet un crit i han sortit a desmantellar el sistema. Les flors s'han aliat al crit de "Pau i amor". Les dones demanen llibertat, ningú ens mana, ningú ens oprimeix, ningú és el nostre "amo i senyor". Nosaltres decidim. Les dones ho volen expressar: fora lligams, revolució sexual també. No hi ha lligams, cauen els sostenidors i pugen les faldilles, les meves cames són lliures i les destapo i les podeu mirar però jo sóc lliure d'obrir-les o no. La píndola antibaby em dona també llibertat. Trio si vull tenir un fill o no, però les normes les posem nosaltres, les dones.
Les àvies ens miren malament: fresques !! quines desvergonyides!! On arribarem!!!
Estem a Barcelona, maig del 2011.
Revolució.
La revolució s'olora pels carrers. Els joves han fet un crit i han sortit a desmantellar el sistema....

Pas a pas, la Independència.

Ahir vam sortir al carrer per votar, en un referèndum no vinculant, milers i milers de persones: persones que somniem en fer de Catalunya una terra pròspera, unida, valenta i lliure. Lliure de la sangonera denominada Espanya amb la qual hem fet un llarg camí plegats, però ara ja ens hem fet grans, ja tenim ganes de decidir el nostre destí i, com a bons companys de camí, ens hem d'acomiadar, tranquilament, sense violència, amb el desig de què a ells també els vagi bé el seu peregrinar però tenint clar que ara serem veins, i ja se sap, cadascú a casa seva i Déu a la de tots.

10.07.2010

Ahir vam fer de les primeres escapadetes, i, encara que a la nit vam haver de tornar a casa, ja comencem a sentir-nos bé en aquestes passejades cap el nostre futur.
Els d' Arenys van ser els primers en recordar-nos que ja podem sortir, el 10 de Juliol vom sortir tanta gent !! i ahir es va demostrar que el camí engegat no té marxa enrere.
Catalans i catalanes, homes i dones de bé, sabem que ens toca esforçar-nos i lluitar pel què volem, però ja veiem el camí clar i comencem a dibuixar la nostra fita: la INDEPENDÈNCIA.