Ulls, boca, pedra

" El miro,... em mira. Té els ulls vidriosos, com si hagués plorat o anés a plorar en un instant. Me'l torno a mirar i se'm fa un nus a la gola, segueix mirant-me amb ulls plens d'aigua. Mai no sé que fer quan un nen em mira amb ulls plorosos, no sé si preguntar-li què li passa o no dir res i esperar que ell s'obri i m'ho expliqui. Me'l torno a mirar i ell amb els ulls anegats i la cara cada vegada més vermella, no em treu els ulls del damunt. La boca se m'asseca, la llengua aixuta es frega i refrega amb el meu pal.ladar com si de pedra pómez es tractés. La meva respiració cada vegada més agitada. Un pes a l'estòmac que m'enfonsa cap a terra. Tinc ganes de plorar també. Per què no em diu què collons li passa?? Els ulls del nen esclaten i unes grans llàgrimes li rellisquen per les galtes fins arribar a la boca, on ell, amb un suau xarrup, se les beu...la seva boca no s'obre i sembla que s'estiri lleugerament alçant-se pels extrems en una guenyota divertida. La meva boca seca, quasi de roca, de sobte s'omple d'aigua, els meus nervis esclaten, la pell se m'humiteja, les glàndules salibars continuen treballant a tota velocitat. El cor batega i el cervell comença a treballar a ritme de llenguatge binari. Un ordinador en ple rendiment. L'he castigat per llençar-li pedres a la Núria, li he fet un discurs sobre el perquè no s'ha de llençar pedres als companys, li he demanat que es buidés les butxaques de la bata i dels pantalons, li he preguntat si tenia amagades pedres i, amb el cos encongit, m'ho ha negat amb forts moviments de cap.... -Obre la BOCA !!!! I ell esclata amb rialles fortes, els ulls li regalimen com un rierol i de la seva boca  cau una pedra."

Revolució

Una dona gran, asseguda a una terrassa d'un bar, es mira a una noia jove que llegeix un diari.
Estem a Paris, mes de maig de l'any 68.
Revolució.
La revolució s'olora pels carrers. Els joves han fet un crit i han sortit a desmantellar el sistema. Les flors s'han aliat al crit de "Pau i amor". Les dones demanen llibertat, ningú ens mana, ningú ens oprimeix, ningú és el nostre "amo i senyor". Nosaltres decidim. Les dones ho volen expressar: fora lligams, revolució sexual també. No hi ha lligams, cauen els sostenidors i pugen les faldilles, les meves cames són lliures i les destapo i les podeu mirar però jo sóc lliure d'obrir-les o no. La píndola antibaby em dona també llibertat. Trio si vull tenir un fill o no, però les normes les posem nosaltres, les dones.
Les àvies ens miren malament: fresques !! quines desvergonyides!! On arribarem!!!
Estem a Barcelona, maig del 2011.
Revolució.
La revolució s'olora pels carrers. Els joves han fet un crit i han sortit a desmantellar el sistema....

Pas a pas, la Independència.

Ahir vam sortir al carrer per votar, en un referèndum no vinculant, milers i milers de persones: persones que somniem en fer de Catalunya una terra pròspera, unida, valenta i lliure. Lliure de la sangonera denominada Espanya amb la qual hem fet un llarg camí plegats, però ara ja ens hem fet grans, ja tenim ganes de decidir el nostre destí i, com a bons companys de camí, ens hem d'acomiadar, tranquilament, sense violència, amb el desig de què a ells també els vagi bé el seu peregrinar però tenint clar que ara serem veins, i ja se sap, cadascú a casa seva i Déu a la de tots.

10.07.2010

Ahir vam fer de les primeres escapadetes, i, encara que a la nit vam haver de tornar a casa, ja comencem a sentir-nos bé en aquestes passejades cap el nostre futur.
Els d' Arenys van ser els primers en recordar-nos que ja podem sortir, el 10 de Juliol vom sortir tanta gent !! i ahir es va demostrar que el camí engegat no té marxa enrere.
Catalans i catalanes, homes i dones de bé, sabem que ens toca esforçar-nos i lluitar pel què volem, però ja veiem el camí clar i comencem a dibuixar la nostra fita: la INDEPENDÈNCIA.

Tot és relatiu.

- Per què ens vàrem deixar d'estimar?

- No ho sé noi, potser ens coneguérem  massa joves, vam començar una relació massa joves, no teníem clar gairebé on ens ficàvem però estàvem il.lusionats.

- Però, tu m'estimaves?

- Ja t'ho vaig dir, t'estimava però ja no estava enamorada, ...però t'estimava molt, moltíssim, com mai he volgut a cap altre home, de fet, vas ser l'escollit per tenir els meus fills, els nostres fills.

- I amb el temps em vas deixar d'estimar?

- No cari !! Ni de broma. Amb el temps cada vegada t'estimava més, teníem més coses en comú, més retalls d'històries compartits, més gestos comuns...Recordes que, fins i tot una vegada, ens van preguntar si erem germans?...Feia tant de temps que estàvem compartint la vida que havíem arribat a mimetitzar-nos.

- Tens bons records?

- Ja ho crec!! Recordo moments, instants, períodes, dies, festes, plors i riures... recordo de tot. Recordo el dia que ens agafàrem la mà per primer cop, també recordo l'últim petó. Recordo les nits que portàvem el matalàs a terra davant del foc per dormir amb l'escalfor de les flames. Recordo el dia que vas arribar tot arreglat de la feina, amb corbata i tot, i jo estava regant el jardí i em vas mirar i em vas dir "Ni se t'acudeixi!!" però tenia al costat a dos enanos que em miraven amb cara de por i de dir "va, atreveix-te" i clar, no em vaig poder reprimir a aquelles mirades. Vam acabar tots ben xops. Recordo el dia que el Sergi et va preguntar tocant un garrofer si la seva fusta era bona o era melamina... Recordo quan la Carla deia que quan fossiu grans anirieu a la universitat junts. Recordo quan el Sergi volia anar a dinar a un restaurant que no tingués camí ploriquejant després de les excursions de diumenge. Recordo el "Camino Soria" i el "Hijo de la Luna".

Recordo els dissabtes de Barça i els de pócker.

- Els dolents els has oblidat?

- Ni de conya!! També els tinc presents però han deixat de tenir la importància que tenien, el temps els ha relativitzat. Les llàgrimes van ser moltes, massa llàgrimes i massa temps de patir. Potser haguéssim hagut d'acabar abans de fer-nos tant de mal. Em va fer molt mal quan vaig saber que n'hi havia una altra, em vaig sentir traïda, insultada, abandonada, i vaig arribar a odiar-te com mai havia odiat a ningú.

Però com et deia abans, el temps tot ho relativitza i ara crec de veritat que cadascú estem on hem d'estar.

Estimar-te, t'estimaré sempre...ets  un dels tres homes més importants de la meva vida, el meu pare, el meu fill i tu.

Ànima i ànimus

L'ànima representa l'aspecte femení present en l'inconscient col.lectiu dels homes i l'ànimus és l'aspecte masculí present en l'inconscient col.lectiu  de la dona. Units se'ls reconeix com syzygy. L'ànima representa l'emoció i l'eros i l'ànimus pel principi del logos, del coneixement, del pensament, de la idea.

L'ànima ha d'aprendre de l'ànimus, de l'esperit i l'ànimus ha d'aprendre de l'alma i dels afectes i sentiments.

La unió dels opostos creen el total i és impossible l'existència de qualsevol cosa sense que existeixi el seu opost ja què no pot existir el blanc sense el negre, la vida sense la mort, els àngels sense els dimonis i justament és aquesta oposició la que crea el poder. L'atracció cap el contrari i aquest mateix contrari formen part d'un mateix.

El principi d'entropia estableix la tendència dels opostos a atreure's entre ells, amb la finalitat de disminuir la quantitat d'energia vital que usem al llarg de la vida, així que el nostre subconscient ens arrossega a buscar persones completament diferents al nostre arquetip.

Així doncs no ens equivoquem a l'escollir companys de camí, qui treballa es el nostre subconscient que busca el mínim esforç per fer la ruta de la nostra vida.

Bastos

A vegades hi ha gent que vol fer mal, no sap ben bé per què i busquen algú a qui fer-li mal, i aquest algú segurament ni sap què ha fet, només sap que reb bastonades per quelcom inexplicable. Aquestes bastonades no responen a cap motiu, només responen a la manca de seguretat de la primera persona i a la voluntat d'aquesta de desestructurar la vida de la segona.

Hi ha persones que no poden tenir fills encara que els encantaria ser pares i es dediquen a donar la murga als amics amb fills dient-los que els nens són uns pesats, que ells gràcies a no tenir fills tenen llibertat, que si han d'estar sempre pendents dels nens, etc...

Això són bastonades pels pares que es poden arribar a sentir agobiats per allò que els diuen i poden arribar a sentir-se culpables de quelcom que no han fet i que no els havia ni passat pel cap, pensar que els seus fills eren una molèstia. Els que no tenen fills segueixen la seva vida rient-se dels que si en tenen i sense adonar-se'n que el problema veritable està en ells, en no assumir la seva realitat d'esterilitat, i no es dediquen a buscar solucions (inseminació artificial, adopció...), sinó que prefereixen amagar la seva realitat donant una cara de felicitat que res té a veure amb el que senten.

A vegades els humans sóm tan complicats ... i a vegades ens compliquem tant la vida quan és senzilla!

Ergo move

A la vida hi ha moviments imperceptibles cap a la felicitat. A vegades cal aturar-te i escoltar d'on ve aquell sorollet que t'indica que tot es mou, sovint molt lentament, més lentament del que desitjariem, "ergo move" i tot agafa el camí indicat, la via que estava disenyada molt abans que haguéssim nascut. Els karmes deuen existir d'alguna manera i hi ha que acceptar-los i quan estàs segur d'una cosa per algun motiu deu ser. Jo estic segura de què el moment s'acosta, que el moviment va fluint lentament però de manera imparable i que tot allò que estava mal col.locat té tendència a buscar el seu eix, el seu punt de perfecte conexió.

A poc a poc cada cosa és posa al seu lloc i la vida és torna a fer més fàcil.