Caldria estar ja per damunt de les talles però, amb els meus recents 45 anys complerts i repartits pel cos, he de sofrir encara la part adolescent del meu cervell que quan es mira al mirall es veu gorda, però amb una petita deferència de metratge, quan tenia 15 anys em veia gorda amb una talla 38 i ara m'hi veig amb una 48. La veritat és que el que no seria normal es veure'm prima amb una talla 48, així que el meu jo adolescent s'emprenya amb raó...però, i el pés del que he après durant aquests 30 anys de diferència? si ho hagués llegit en llibres avui no tindria un pis de 70 m2, tindria una biblioteca de 70 m2!! i la gent diria que sóc una dona culta, segurament molt ben vista socialment...
Dir que tens una talla 48 no et deixa en massa bon lloc, creuen que no tens força de voluntat o que el teu plaer el trobes en el mejar.
Doncs bé, tret de la xocolata que pot crear un cert punt d'addicció i que, per sort, no la necessito ja què només m'agrada la de pastilla i no suporto ni la dels lactis, ni la dels gelats, he de dir que sóc cafeïno-addicta. Mea culpa.
Però la talla 48 no deu venir d'això, potser ve d'una tiroides que no funciona com devia o d'una menopausa que comença a perfilar-se en el meu camí i fa ràbia, però ràbia en conserva i amb data de caducitat.
