Dionisi i Hermes

El Boig Dionisi simbolitza el caos anterior a la matèria, és el buit on encara aquesta (la matèria) no ha aparegut i, per tant, en ell està contingut tot. Les forces són caòtiques i s'expandeixen en totes direccions perquè el que importa no és el punt d'arribada, és l'impuls, l'instint previ a la raó. Com un nen, no té consciència de si mateix, tampoc en té del dolor i és allò que li va passant mentre camina mirant el cel, el que li fa anar adonant-se de la vida.

Dionisi és la força, la passió, el desig...no sap cap a on va, però ell avança i està obert a allò que es presenta com imprevisible.

El carnestoltes, la diversió total, les orgies, el culte al cos, el vi...el representen i adquireixen raó en la desmesura, en l'addició. I de tot això apareix el potencial artístic (Dalí, Klimt, Picasso...).

En Hermes ja trobem la consciència, apareix la materia, la dualitat i el dolor. Convina el positiu i el negatiu, el ying i el yang, la part femenina i la masculina. És l'etern Peter Pan, ell va per un costat i l'ombra per un altre, El que desitja i el que ha de fer van per costats diferents i, com Peter Pan, s'ha de cosir l'ombra a les sabates per poder dominar-la, Hermes necessita de l'aprenentatge que els Deus li donen per saber què és el que està bé i que no. I apareix el conflicte, però una vida sense conflicte no mereix ser viscuda.

I jo qui sóc, Dionisi o Hermes? O, potser sóc una barreja de tots dos arquetips?

Reflexió

Cada dia que buido els meus sentiments, els meus pensaments, els meus enuigs...i és una manera de despullar-me davant la gent que em llegeix. Avui li comentava a un amic que segueix el bloc : jo a la majoria de vosaltres no us conec de res, vosaltres, a mi, em coneixeu completament. Bé, és un dir, molts no em coneixeu físicament, no heu sentit mai el so de la meva veu, no heu vist quins gestos faig amb les mans, o si faig guenyotes quan surto d'un lloc fosc a un lloc clar, no sabeu si tinc els ulls foscos o clars, si són expressius o no, tampoc sabeu si fumo o no (un secret: ho estic intentant deixar) i ni si m'agrada el futbol o el bàsquet. Però sabeu quan ho passo malament, quan estic contenta o quan estic trista, quan els problemes em sobrepassen o quan estic rabiosa (o rabuda que diuen a les terres del sud). Sabeu històries de gent que m'envolta i que, d'una manera o altra, les he anat reflectint en aquest diari íntim compartit amb desconeguts.

Estimats desconeguts que em coneixeu i reconeixeu en aquestes lletres, gràcies de veritat perquè les vostres visites i els vostres comentaris em donen forces per seguir endavant i comentar-vos allò que em motiva a escriure.

Avui va per tu, gràcies Manel per conèixer i reconèixer aquesta bruixa, que sóc jo.

Like a fish

The air that I breathe needs you like a fish needs water. The cold fills my lungs and makes me feel like marble, so dead. The river of loneliness sliding by my emotions, makes me impervious to my desires and day that passes, day that your image is erased from my memory, only your smell stucks to my skin, and I can not get rid of it, I can only accept that you died.

Eròs ( re-entrada)

Costa Blanca, primers d’agost, l’aigua del mar torna a bullir, ho sé perquè el cel s’ha incendiat, és morat, rogenc, té tonalitats blavoses i els núvols de color taronja sembla que es desfacin gota a gota, com si fossin de cera que regalima sobre el mar. I l’aire… l’aire porta el teu alè a tabac impregnat en ell. Aquesta nit t’esperaré, com cada nit des de…ja ni ho recordo.
A l’hora de les bruixes apareixes a la platja, les parelletes s’emprenyen, sembla que vagis de voyeur però només n’hi ha una de voyeur i aquesta sóc jo, la que t’espera noi. Et despulles i t’estires damunt la sorra, i ETS argent, marbre, bru, daurat,lluent. De tantes tonalitats no sembles d’aquest món i et miro i cada vegada estic mes boja per tu, i la meva mirada llisca nua també, com si fos la meva boca que va deixant un camí humit i suau des del teu front, per la teva boca(que ja és meva noi, després de tant temps), el teu coll, el teu pit tenyit de gris, l’estómac coixí suau, la teva cadera i les cames, troncs vitals i encara atlètics….i veig com se’t van posant a poc a poc els pels de punta per allà on el meu suau alè et sospira i estic boja per tu. I recordo cada estiu passat i et desitjo com el primer i sé que tu també, però què t’atura?
Noi, et vas comprar una casa a Bcn des d’on veies casa meva i així cada nit d’hivern et pogués seguir vigilant. Mai no et vas posar cortines, mai no vas baixar persianes, et posaves davant la finestra i em miraves desafiant i saps que estic casada, que el meu marit i jo fem vides paral•leles, però noi, estic boja per tu, I només tu pots fer el següent pas perquè ho deixo tot per tu i si fa falta et porto AMB mi i et pleno el cap nomé de mi, absorbir, morir… nen, estic boja per tu. ( Amb SAU sempre al cor).

Bi-desamor.

El desamor ha entrat en el meu món, el meu món són els meus fills. La meva filla ha decidit deixar la seva parella perquè ja no era el mateix, ella l'estima com amic però no com a company de vida i després de 5 anys, ha preferit que cadascú segueixi el seu camí. I ara ho passa malament  a estones, però ho té clar i decidit i el desamor ja feia temps que havia començat i el seu final era ben pronosticable.

Al meu fill ha estat el cas contrari, ell totalment enamorat, malaltissament enamorat i la noia l'ha deixat, i ell no pot viure ara, no vol ni seguir la seva vida quotidiana; ha deixat d'anar a estudiar i es passa el dia tancat a casa plorant, no vol parlar amb ningú i només plora i crida que per què ella li ha fet això, com el pot haver deixat d'estimar, com pot no contestar-li els missatges o les trucades que li envia constantment (de manera possessiva i compulsiva), i pateix i ens fa patir. 

Estem tots al seu costat intentant ajudar-lo amb el nostre amor que ja no l'omple...però què li podem dir? és el seu primer desamor i n'ha d'aprendre, i és dolorós, molt, quan ets jove i quan ets no tant jove també, però si l'altre persona no t'estima o decideix que no vol estar amb tu, només pots fer això, plorar i patir i deixar passar el temps pacientment fins que la ferida faci crosta i la crosta caigui, i la pell es torni a fer forta i el sol la envelleixi.

I els que l'estimem patim per ell i amb ell. I ara ja no el puc agafar i abraçar i dir-li "ara posem una gota de mercromina, dos petonets i ja està", perquè no està, perquè ha entrat al món dels adults i res és com esperes que sigui, només és com ha de ser perquè viure no és fàcil i la vida no és meravellosa com ens diuen, com ens volen vendre als anuncis de la tele, la vida és una merda on de tant en tant i troves mosques que són felices.

Monotonia

Amb el temps anem aprenent a controlar les emocions, cadascú ho fa com sap o com vol però,  el que està clar és que les emocions són dures, tant les positives com les negatives.

Hi ha gent que utilitza ulleres per veure-hi i quan se les treu no distingeix tres a cavall d'un burro. A mi em passa això amb les emocions, necessito ulleres per poder-les regular i com ulleres per l'ànima encara no n'han fet, em toca aprendre a viure amb elles com un cec quan apren a utilitzar el bastó, perquè no vull gos-guia, vull aprendre'n per mi mateixa, i hi ha vegades que me la foto contra les parets, hi ha vegades que caic escales avall, hi ha vegades que pujo tan amunt que puc tocar el cel amb els dits...però aprenc, aprenc a què cada vegada el meu cos respongui menys als cops, a les baixades i a les pujades, aprenc a anestesiar-me i sortir eventualment de l'envolcall emocional per veure les coses des de la distància apropiada i faig servir les ulleres lupa per acostar-m'hi des de fora i llegir i rellegir cada capítol viscut i que el dolor o l'alegria durin el menys possible. El millor és la monotonia de les emocions, és l'única manera de no morir cada dia.

Abraçada gelada

He pensat en tornar a Escòcia, la meva terra: salvatge, agra, freda, insolent, tenebrosa, fantasmagòrica, anciana i romàntica. Tan plena de vida i de mort com qualsevol altra terra, oblidada per molts dels qui allà van viure-hi però enfonsada a l'ànima dels que la vam patir. I jo hi vull tornar, sabent les dificultats, sabent que no serà fàcil, sabent que hi haurà dies grisos i dies freds però esperant que la majoria siguin dies brillants dins del meu cor. El que m'envolta no m'interessa, el que m'interessa és què i com em fa sentir, i em fa sentir tan feliç com res ni ningú mai no m'ha fet sentir. I em bull la sang quan penso en la més meravellosa de les sensacions, gaudir del vent glaçat cremant-me el cos i anegant de la seva humitat el meu cervell...i perdre'm, perdre'm per sempre i que ella em retrobi en una abraçada eterna.

El club

Vull fumar, demano poder fumar, no em vull sentir una descastada. No vull que els altres s'hagin de fumar també les meves cigarretes però com estava tot, no estava ja bé?? Jo sempre he anat a les zones de fumadors que si estan ben ventilades, ni s'ensuma el fum. Als restaurants que no es podia fumar, a l'hora del cafè sortia al carrer i me'l fumava. On treballo no es pot fumar i no fumo. Però  renoi, quan surto un vespre a fer un cafè o una cola doncs em ve de gust aquesta cigarreta entre paraules, acudits i rialles.

No crec que la solució sigui crear clubs de fumadors: noves castes, aquells que poden pagar una quota hi aniran com a l'època victoriana, als fumaders...potser tampoc deixin entrar a les dones,...o en podem fer de dones també....i mixtes??

Si de veritat tant els importa la nostra salut (cosa que dubto ja què a més gent morta, menys pensions a pagar), que venguin la fulla del tabac sol, sense totes les merdes que hi afegeixen (això per si volen seguir cobrant impostos dels fumadors antisocials)i sinó que el deixin de vendre però clar....llavors ells no cobrarien i s'engreixarien els de l'estraperlo, segurament uns quants, però molts menys del que ells guanyes legalment fent-nos il.legals a certs ciutadans.

Pare

Aquest post va dirigit al meu pare que fa 5 anys que va morir. Papa, l'últim dia que vas estar en aquest món i ja camí del teu nou món vam tenir una llarga conversa...bé, millor dit va ser un monòleg ja que tu estaves tant cansat que ja no podies contestar-me amb veu però em contestaves amb els gestos de la teva cara. Et vaig prometre moltes coses que no he pogut fer ben fetes, et vaig prometre que estaria amb els meus fills, que els educaria i que no els faltaria mai de res. Ho he intentat però els nens ja fa 2 anys que no viuen amb mi, va ser duríssim per mi que marxessin però vaig haver-los de deixar volar perquè no eren feliços a Barcelona i enyoraven el seu poble de naixement i jo no vaig poder anar-me'n amb ells perquè tenia la feina a Barcelona i si sabessis la crisi que hi ha entendries que no m'he pogut jugar la vivenda i la manduca. Parlo cada dia amb ells i la Carla està fent infermeria (com sempre havia dit) a València i el Sergi vol ser bomber (ja ho dèiem quan era petit, recordes, que aquest nen tenia idees de bomber) Donaria el que fos perquè tornessin cap a Barcelona però s'han fet grans i, igual que jo amb 20 anys vaig decidir que volia seguir el meu camí en solitari, ells també ho han triat i jo no m'he pogut negar. Tret d'això crec que són nanos responsables, educats i que saben el que volen.

Rosa pintada pel papa

Tu em vas dir que a mi se m'havia acabat la vida amb parella, que havia d'estar pendent dels meus fills i viure i desviure'm per ells. No sé si ho he sabut fer bé, el que si que et puc dir és que les parelles que he tingut han estat desastroses perquè algunes m'han trencat el cor en mil trossets i cada vegada em costa més recomposar-lo, i penso que potser estàs enfadat amb mi per no haver-te fet cas i no haver deixat de costat els homes i dedicar-me només als fills i a la feina, però també era molt jove i pensava que tenia dret a retrobar l'amor. Veig que no i no sé si són paranoies meves o les paraules que vas dir-me se m'han marcat a l'ànima i les persones amb les que he intentat històries d'alguna manera inconscient els faig fora de la meva vida i necessito demanar-te perdó i que em perdonis i intentaré no tenir cap més parella i viure pels fills i per la feina i buscaré il.lusions en coses que no impliquin l'enamorament, ja saps que soc fàcilment il.lusionable. Papa, també saps que t´he fallat amb una cosa molt grossa però és superior a mi l'entrada en el bucle i moltes vegades no ho puc frenar, i sé que tu estàs allà emprenyat i fotent-me cops perquè no ho faci, i que els dolors de l'hombro són quan tu m'agafes per fer-me veure la història (sisplau no apretis tant que el dolor és insuportable a vegades) i m'agradaria dir-te que s'ha acabat, que no ho faré més però no puc dir-t'ho perquè és fora de la meva realitat, només et puc dir que intentaré no caure-hi.

Papa, perdona'm i allibera'm o ajuda'm a que jo m'alliberi de les paraules que segur que no vas dir en aquell sentit però que a mi em bloquegen la meva vida.

T'estimo de forma terrenal i espero que quan ens retrobem ens estimem de forma còsmica.

Xarxes finites

Jo sóc, igual que tu, un cos sense edat i una ment sense temps, un cos sense edat perquè és un envàs retornable i una ment sense temps simplement per la inexistència del temps com a mesura de quantitat. Encara que també he pensat que puc ser un cos sense temps i una ment sense edat, un cos sense temps perquè la remor de la vida em porta cap al fi cel.lular i no em queda temps per fer allò que m'hagués agradat fer, i una ment sense edat perquè tinc el mateig sentit record meu que tenia als 15 anys...i d'això ja n'han passat 30 d'anys. Com és que la meva ment em veu infinita si el meu cos és finit?? 

Quantes vides arrossego intentant arrodonir la meva planeta? quantes vegades ens hem anat retrobant i fent les coses difícils entre nosaltres per poder-nos trobar en el futur i continuar aquesta agònica no existència plena d'existències paral.leles, perpendiculars, diagonals i circulars que s'allarguen en el camí sinuós de la immensitat infinita?

Simplement fins que ens cansem.

Setembre

Any nou i vida nova, això diuen però no és cert. Tot continua igual. Per a mi el començament d'any és a Septembre, aleshores si que començo coses noves, em preparo per aprendre en nou cursos, conec a gent nova, tinc nous projectes a dur a terme durant el curs que comença, noves coordinacions, nous carrecs...em sento motivada i renovada.

En aquests moments necessito motivar-me i renovar-me i, per això, aquest no és el meu Gener sinó el meu nou Setembre i he decidit anar a ballar (i ja m'he apuntat al curs) i aprendre el significat del Tarot (és que una bruixa com cal ha de saber-ne d'aquest tema i també m'he apuntat a un curs).

Suposo que ballar omplirà  de nou la meva vida de música i ritme, d'agitació i descans, i espero que d'entre les cendres del que vaig ser, torni a renàixer (per centèssima vegada) una nova bruixa, una bruixa amb el cor esperançat i lluent, i que el món, el sol i la roda de la fortuna em portin cap a l'estrella.Tornem-hi.