Ulls, boca, pedra

" El miro,... em mira. Té els ulls vidriosos, com si hagués plorat o anés a plorar en un instant. Me'l torno a mirar i se'm fa un nus a la gola, segueix mirant-me amb ulls plens d'aigua. Mai no sé que fer quan un nen em mira amb ulls plorosos, no sé si preguntar-li què li passa o no dir res i esperar que ell s'obri i m'ho expliqui. Me'l torno a mirar i ell amb els ulls anegats i la cara cada vegada més vermella, no em treu els ulls del damunt. La boca se m'asseca, la llengua aixuta es frega i refrega amb el meu pal.ladar com si de pedra pómez es tractés. La meva respiració cada vegada més agitada. Un pes a l'estòmac que m'enfonsa cap a terra. Tinc ganes de plorar també. Per què no em diu què collons li passa?? Els ulls del nen esclaten i unes grans llàgrimes li rellisquen per les galtes fins arribar a la boca, on ell, amb un suau xarrup, se les beu...la seva boca no s'obre i sembla que s'estiri lleugerament alçant-se pels extrems en una guenyota divertida. La meva boca seca, quasi de roca, de sobte s'omple d'aigua, els meus nervis esclaten, la pell se m'humiteja, les glàndules salibars continuen treballant a tota velocitat. El cor batega i el cervell comença a treballar a ritme de llenguatge binari. Un ordinador en ple rendiment. L'he castigat per llençar-li pedres a la Núria, li he fet un discurs sobre el perquè no s'ha de llençar pedres als companys, li he demanat que es buidés les butxaques de la bata i dels pantalons, li he preguntat si tenia amagades pedres i, amb el cos encongit, m'ho ha negat amb forts moviments de cap.... -Obre la BOCA !!!! I ell esclata amb rialles fortes, els ulls li regalimen com un rierol i de la seva boca  cau una pedra."

Revolució

Una dona gran, asseguda a una terrassa d'un bar, es mira a una noia jove que llegeix un diari.
Estem a Paris, mes de maig de l'any 68.
Revolució.
La revolució s'olora pels carrers. Els joves han fet un crit i han sortit a desmantellar el sistema. Les flors s'han aliat al crit de "Pau i amor". Les dones demanen llibertat, ningú ens mana, ningú ens oprimeix, ningú és el nostre "amo i senyor". Nosaltres decidim. Les dones ho volen expressar: fora lligams, revolució sexual també. No hi ha lligams, cauen els sostenidors i pugen les faldilles, les meves cames són lliures i les destapo i les podeu mirar però jo sóc lliure d'obrir-les o no. La píndola antibaby em dona també llibertat. Trio si vull tenir un fill o no, però les normes les posem nosaltres, les dones.
Les àvies ens miren malament: fresques !! quines desvergonyides!! On arribarem!!!
Estem a Barcelona, maig del 2011.
Revolució.
La revolució s'olora pels carrers. Els joves han fet un crit i han sortit a desmantellar el sistema....