Sóc bruixa, i no hi ha res com ser bruixa !! Sóc una bruixa moderna i ja no em cal escombra per a volar, ara amb el cotxe, amb els transports publics, amb les xarxes d'informació,... volo més ràdid que les meves àvies i besàvies.
No tinc berrugues, suposo que no dec de ser de mena, però si algun dia he tingut algun ensurt amb l'aparició d'una petita cosa a la pell, he anat al dermatòleg i s'ha acabat el problema! Les bruixes d'avui en dia anem sempre arregladetes, no ens fa falta lluir imperfeccions a la pell per saber de la nostra condició.
A vegades em vesteixo amb vestits llargs i negres, però sol ser per anar a festes nocturnes. Així què, durant el dia a dia, passaria per qualsevol mortal uniformat de texans, amb una camiseta, botes i jaqueta.
Ni menjo ratolins, ni serps, ni granotes i de nens, ara per ara, tampoc me n'he cruspit mai cap....encara que alguns nens grans, ja me'ls cruspiria, ja!
La meva alimentació és típica d'una bruixa enfeinada, és a dir, cosetes ràpides i que portin poca feina.
Faig ioga perquè les bruixes d'avui en dia, amb totes les coses que succeeixen i amb el poc que ens tenen en compte, també ens estressem i ens calen moments de meditació i tranquilitat per a veure les coses que ens passen d'una manera més objectiva. Objectiva des del punt de mira d'una bruixa, és clar.
Els aquelarres ja no són el que eren i quan en fem algun hem de demanar permís a les autoritats, no podem encendre foc no fos cas que una guspira incendies el bosc, i hem d'avisar-ho tant a protecció civil com als bombers. També ha de venir un agent de l'ordre públic per posar multes a qui no aparca bé la seva escombra (les de les escombres són l'ala conservadora del grup) o el seu cotxe i, a més a més , fem propaganda per la tele i per diversos medis per a poder pagar les nostres infraestructures, ja què els governants, homes en la seva majoria, ens han deixat sense subvencions. Ara cada vegada que fem un aquelarre sembla festa major! s'omple de gent que no té res a veure amb nosaltres, que venen a tafanejar i a comprar coses per a cruspir. Ho compren a la gent que fa mercats medievals i que sempre aparèixen a exposar tot allò que ells creuen d'una altra època: que no es menja xocolata ara?? i embotits??, com si ser bruixa fos per pendre-s'ho a broma !! Nosaltres ens ho prenem molt seriosament...

María (2009)

Nací hace más de 2009 años en una familia bien posicionada de Jerusalen. Fui una niña feliz durante mi infancia y diría que también bastante mimada por todo mi entorno ya que nunca me faltó de nada. Mis padres y mis hermanas me trataron con amor y me educaron de una manera estricta dentro de las leyes de la moral de la época.
Me casé por amor con el anciano carpintero José con el que tuve varios hijos…el problema fue con el tercero….ya fue rarillo desde su procreación, es decir fue raro desde antes de nacer porque José no estaba para muchos trotes y un buen dia se me apareció un ángel para anunciarme que quedaría preñada para dar a luz al hijo de Dios, yo pensé que, cómo lo haría Dios para dejarme preñada, y, ya ilusionada en un polvo celestial, resultó que con la visita de una mísera paloma ya estaria avisada y preñada….y quién narices se lo decía a José que era bueno pero no tonto? Pero de arriba lo tenían todo calculado, cosa que yo no tenia para nada tan clara.
Mi hijo Jesús ya llego al mundo en mal momento porque no se le ocurrió nacer en casa sino que nos pillo en un viajecito que hicimos y no encontramos hotel ya que era temporada alta y tuvimos que quedarnos a dormir en un triste portal en el pueblo de Belen…hombre, bien pensado, no está tan mal….queda bien para los villancicos … y aparecen tres reyes que tampoco tenian hotel que nos cambiaban el portal por oro, incienso y mirra….para qué queríamos aquello si acababamos de tener un bebé? Pero José que a todo le ve valor me dijo: “Cógelo mujer, que estos son árabes y seguro que para algo nos sirve esto. Tu total ya has parido y ya tienes experiencia, el niño lo cargas en la mula y nos vamos despacito para casa” Es que mi José es muy apañadito, es un poco judio, pero apañado.
Cuando Jesús fue creciendo ya fue demostrando que daría pelea porque muy buenas palabras con todos pero con la autoridad era imposible, un psiquiatra nos dijo que tenia un transtorno límite de la personalidad de tipo adaptativo…no entendí ni jota, seguramente acabará colgado o colgándose.

José (2009)

Me dirán lo que quieran, pero a mi el pelo no me lo toman, que uno puede ser bueno pero tonto no... el ángel... la palomita...el embarazo...el niño! Què uno no nació ayer...y esos ojitos brillantes...Si ya me lo dicen en la taberna: José!!Agacha la cabeza cuando entres que nos marcas el techo con los cuernos!! y uno no puede ir así por la vida, que uno es muy MACHO.

Liceu andana (2009)

Assegut, distant, malhumorat, la mirada perduda en els grans retols plens de fulles verdes què a vegades li semblaven l'heura que pujava per les parets on havia estiuejat de petit al mas dels avis materns a l'Empordà, i altres vegades li recordava els pampols de les vinyes del Penedès, lloc on havia viscut molts anys quan es va enamorar del cava...mala elecció…, aquell enamorament l'havia portat on estava ara, assegut, distant , malhumorat i amb la mirada perduda a la parada del metro de Liceu, com cada dia, intentant recordar passats millors, o pitjors, però vida viscuda, no com aquells moments on la seva vida transcòrria entre entrades i sortides de metros a l'andana, gent que pujava i baixava dels vagons, gent que corria per agafar el tren i gent que caminava a poc a poc perquè no tenia cap pressa. I ell de vóyer de la vida dels altres perquè la seva ja no tenia sentit, L'únic sentit de la seva vida era a partir de 15 graus i no en un sol traguet.
Cada matí, a tres quarts de deu, una xinesa de cara plana, nas i ulls com escletxes, se li acosta per vendre-li clínex, ell li diu que no amb el cap, ella treu uns boligrafs de coloraines, ell li diu que no amb el cap, ella treu de la bossa unes ulleres de sol d'imitació de marques cares, ell sense mirar-les, fa un no gutural i la xineta treu del fons de la bossa unes ampolletes de licors de diferentes graduacions....vódka, licor de cafè, anís,brandy.... "tu gustal esto" diu la dona xinesa com cada dia. L'home se la mira, mira les ampolletes amb desig, torna a mirar-se a la dona i li diu: " ja saps, dona, que no tinc diners, cada dia t'ho dic". La xinesa se'l mira amb un somriure i li diu amb veu baixa:" Tu sabel cantal" I com una bufetada, els records de la seva època de tenor li venen al cap i ell es veu als més grans teatres europeus on es canta òpera, dalt l'escenari, amb les més importants sopranos i els "librettos" més dificultosos.... I recorda...recorda aquella nit tan especial al Liceu...sent la música, cada vegada més clara i la lletra li ve a la memòria amb facilitat...
Te voglio bene asai

ma tanto tanto tanto bene asai

é una catena ormai

che sciogle i sangue rinde bene sai...

I l'home obre els ulls i hi ha una multitud de gent envoltant-lo i aplaudint-lo després d'haver sentit cantar un dels millos “Caruso” que ningú no havia sentit. La gent agraïda li dóna diners, l'home s'aixuga dues llàgrimes que li han anegat els ulls. Només és això, un pobre cantant d'òpera, enamorat de l'alcohol.

Una dona al meu llit (2009)

Dia 5 de febrer de 2009.
Quan m’he despertat, m’he endut el més gran ensurt de la meva vida. Tenia un cos al meu costat, dins del meu llit. Primer m’he pensat que era el Gustau, el meu darrer company i m’he girat per abraçar-me a ell i deixar-me agrunsar pel seu respirar fort, però…de sobte, me n’he adonat que no era el cos d’un home, que era el cos d’una dona i d’una volada m’ha vingut al cap que en Gustau i jo ja fa més d’un mes que vàrem tallar.
D’un salt he sortit del llit, el cor em colpejava fort, bategava tan fort que em pensava que despertaria a aquella dona que seguia dormint plàcidament.
No sabia que fer, si despertar-la i fer-la fora de casa meva o esperar que es despertés perquè semblava feliç i sempre m’ha cridat l’atenció la gent que sembla feliç.
He decidit contemplar aquest rostre tan pausat, tan tranquil, tan feliç….semblava haver portat una vida profitosa, una vida plena i jo estava gelosa, sentia enveja de la vida que imaginava.
He començat a examinar-la: tenia els ulls amb unes arrugues petites pels costats, el cabell arrissat de color castany amb metxes clares, els llavis gruixuts i fa un gest peculiar amb ells, com si fes morros, …es va moure, dormia amb una samarreta de tirants…jo també hi dormo sempre amb una samarreta de tirants…m’he quedat pensante… aquella dona em recordava a algú i aquell algú és a mi mateixa. La dona es gira i m’ensenya l’esquena ia l’instant m’he quedat glaçada, realmente la dona sóc jo; el meu tatuatge relluia a la seva espatlla, la mateixa espasa escocesa embolicada per roses, al mateix lloc exacte on el tinc jo.
Llavors el meu futur va obrir els ulls, em va mirar i em va DIR: què saps de la felicitat que t’espera al futur? I com en un somni va desaparèixer.

LA NOIA TANCADA (per tots vosaltres, Maris, Carmens, Rosario, Enrique , Pepi, Alba, Rogelio, Isa, Reme, etc)

Quatre parets fosques, quatre parets tan fosques que semblen negres, no tenen ni una finestra, ni una petita escletxa, ni una porteta….cóm he entrat aquí dins…? Miro el terre i es confón amb els meus peus, sembla de gelatina, gelatina de cafè. Tot tremola, jo també tremolo. Toco les parets i són rugoses i humides…on sóc? On sóc? On sóc?… no paro de preguntar-me el mateix, on sóc?… miro amunt espantada, si hi ha un sostre aviat se m’acabarà l’aire i moriré ofegada, però no, no hi ha sostre, és un pou, un pou profund i negre i no es veu cap llum a dalt de tot i jo no se que faig aquí baix. Tremolo, ploro i pateixo, em sembla que algú m’hi ha llençat però on sóc?, què són aquestes parets negres i rugoses? Què és aquesta gelatina que s’apodera dels meus peus?
Només sé plorar, només tinc fred i son i ganes de plorar….això és per la foscor, la foscor provoca la sensació de fred, la sensació de soletat i la son, molta son, son….sinó dormís tant podria pensar la manera de fugir d’aquí però em fa tanta mandra pensar….son, fred, soletat, son fred, soletat, son fred, son, fred, son, son, son….son…son….

Porto ja tres mesos aquí tancada, potser comenci ja a despertar-me, comenci a escapar-me, vull mirar cap el cel, cap amunt, les parets rugoses han de servir per alguna cosa, potser les pugui escalar, si les començo a escalar, algun dia potser vegi algun raig de llum.

Sis mesos d’escalada i ara veig la sortida del pou, la llum entra ben clara i m’escalfa el cor. Ja no tremolo, no vull dormir, vull viure el dia a dia i dormir quan la lluna apareix però lluito per surtir del pou i estic contenta perque veig les cares i escolto els crits d’ànim de la gent que està fora del pou que m’ajuda a mi i a molta gent perque em pensava que estava sola dins del pou però resulta que no, que hi havia molta gent i que els he anat trovan a mida que anava pujant les seves parets.

SOY (2009)

Soy inteligentes, aunque tal vez no haya tenido las mejores notas.
Soy muy creativa y disfruto haciendo cosas.
Siempre necesito saber POR QUÉ; especialmente, por qué se me está pidiendo que haga algo.
Me disgustaba y quizás incluso odiaba gran parte del trabajo repetitivo y obligatorio de la escuela.
Era rebelde en la escuela en cuanto a que me negaba a hacer la tarea y rechazaba la autoridad de maestros, querían realmente rebelarme pero no me ATREVÍA, generalmente debido a mis padres.
Es posible que haya experimentado depresión existencial temprana y sentimientos de impotencia. Estos últimos pueden haber ido de tristeza a desesperación total.
Prefiero esfuerzos cooperativos, posiciones de liderazgo o trabajar sola.
Tengo profunda empatía por otros, pero también intolerancia ante la estupidez.
Puedo ser extremadamente sensible en lo emocional, incluso llorando ante el menor motivo. O puedo ser lo opuesto y no mostrar ninguna expresión de emoción.
Puedo tener problemas con la IRA.
Tengo problemas con los sistemas que considero rotos o inefectivos, como por ejemplo: político, educativo, médico y legal.
Padezco:
Frustración o rechazo hacia el tradicional "sueño americano" - trabajar 8 horas, matrimonio, 2,5 hijos, casa con cerco blanco, etc.
Ira cuando se quitan derechos, temor y/o furia ante el "Gran Hermano que te está observando".
Siento un ardiente deseo de hacer algo para cambiar y mejorar el mundo. Es posible que no sepa qué hacer. Tal vez tenga problemas para identificar mi camino.
Tengo una fuerte intuición.
A veces es posible que tengan problemas para concentrarme en tareas asignadas, puedo saltar en conversaciones.
He tenido experiencias psíquicas, como premoniciones, ver ángeles o fantasmas, experiencias fuera del cuerpo, escuchar voces.
Puedo ser sensible a la electricidad: relojes que no funcionan o lámparas que se apagan cuando camino por debajo de ellas, equipos eléctricos que funcionan mal o se queman lamparitas.
Puedo tener conciencia de otras dimensiones y realidades paralelas.
Soy muy expresiva sexualmente, o puedo rechazar la sexualidad por aburrimiento o con la intención de lograr una conexión espiritual más elevada. Puedo explorar tipos alternativos de sexualidad.
Busco el significado de mi vida y comprensión del mundo. Puedo buscarlo a través de religión o espiritualidad, grupos o libros espirituales, grupos y libros de autoayuda.
Si encuentro el equilibrio, puedo convertirme en alguien muy fuerte, sana y feliz.

Alguna cosa més??? Una bruixa com TOCA.

BOJA PER TU (2009)

Costa Blanca, primers d’agost, l’aigua del mar torna a bullir, ho sé perquè el cel s’ha incendiat, és morat, rogenc, té tonalitats blavoses i els núvols de color taronja sembla que es desfacin gota a gota, com si fossin de cera que regalima sobre el mar. I l’aire… l’aire porta el teu alè a tabac impregnat en ell. Aquesta nit t’esperaré, com cada nit des de…ja ni ho recordo.
A l’hora de les bruixes apareixes a la platja, les parelletes s’emprenyen, sembla que vagis de voyeur però només n’hi ha una de voyeur i aquesta sóc jo, la que t’espera noi. Et despulles i t’estires damunt la sorra, i ETS argent, marbre, bru, daurat,lluent. De tantes tonalitats no sembles d’aquest món i et miro i cada vegada estic mes boja per tu, i la meva mirada llisca nua també, com si fos la meva boca que va deixant un camí humit i suau des del teu front, per la teva boca(que ja és meva noi, després de tant temps), el teu coll, el teu pit tenyit de gris, l’estómac coixí suau, la teva cadera i les cames, troncs vitals i encara atlètics….i veig com se’t van posant a poc a poc els pels de punta per allà on el meu suau alè et sospira i estic boja per tu. I recordo cada estiu passat i et desitjo com el primer i sé que tu també, però què t’atura?
Noi, et vas comprar una casa a Bcn des d’on veies casa meva i així cada nit d’hivern et pogués seguir vigilant. Mai no et vas posar cortines, mai no vas baixar persianes, et posaves davant la finestra i em miraves desafiant i saps que estic casada, que el meu marit i jo fem vides paral•leles, però noi, estic boja per tu, I només tu pots fer el següent pas perquè ho deixo tot per tu i si fa falta et porto AMB mi i et pleno el cap nomé de mi, absorbir, morir… nen, estic boja per tu. ( Amb SAU sempre al cor).

TU I JO (2007)

Quan et veig així, moro amb tu. Moro amb cada llàgrima que cau dels teus bells ulls, moro amb cada paraula que no dius, amb cada sentiment que no treus, amb cada pensament que no entens. Moro amb tu al saber que estàs així, i vull que estiguis bé, però no per tornar a viure jo, egoistament, sinó perquè tu tornis a gaudir dels petits detalls que fan que viure en aquest món ple d’odi, hipocresia i falsedat, sigui absolutament preciós.

Desgraciadament sé que no és tan fàcil, però sempre he hagut de posar noms i simplificacions a les coses per poder seguir endavant, i aquest cop no serà menys. Però si tu no segueixes endavant jo tampoc ho puc fer.

Vull que estiguis bé, vull que tornis a respirar la brisa de la platja amb mi, i que puguem ser feliços l'un amb l'altre sense estar-hi. Vull que la música no deixi de sonar mai dins els nostres caps, encara que la melodia sigui diferent. Vull veure't somriure també quan no estiguis aquí. Vull veure't somriure a la vida que vindrà a partir de demà. Vull que deixis de plorar per coses que no saps que són. Vull que siguis feliç per poder ser-ho jo també.