El somni

"L'inconscient pot reservar missatges essencials per a les oïdes que sapiguen posar-se a l'escolta" (Carl Gustav Jung)

Una altra vegada he somniat i aquest somni m'ha despertat ràpidament perquè tenia alguna cosa comú amb altres somnis que he patit molt de tant en tant: la veu que em crida per entrar en ell.
Tere, Tere, Tere...- es repeteix des de la llunyania, i de sobte és com si entrés al meu propi somni i la veu em diu solemnement - Per fi has entrat!.
Estic agenollada al costat del llit, mirant unes coses antigues, com si fos bijuteria o plata, el meu fill està assegut damunt del llit i el seu pare també. El meu fill m'ensenya un anell molt àntic i jo l'agafo i el faig girar en els meus dits, me'l poso, me'l remiro, me'l trec i li poso al meu fill i els dic a tots dos:
- Us imagineu les històries que hauran viscut els que l'han poseït...
El pare del meu fill m'agafa, m'acosta, m'abraça i em fa un petó molt dolç, amb molt carinyo.
Tots dos han desaparegut i jo m'aixeco i vaig cap a la porta. La parella del pare del meu fill, que jo sabia que estava allà des d'un començament, també se m'acosta i em somriu. Mai fins ara l'he vist somriure, mai ens hem parlat, quasibé ni mirat. I ara li somric i li dic adéu.
Surto de la casa i al porxo estan el meu fill i el seu pare entaulats com si anessin a sopar.
- Mama, i l'anell?
- L'he deixat damunt del llit.
- No te l'emportes? Ves a buscar-lo...
- No, millor te'l quedes tu carinyo.- I abraço el meu fill i li faig milers de petons i miro al seu pare i li dic mentalment que tingui molta cura d'ell i ell em somriu com a única resposta i jo li somric, sé que ens hem entés i estic serena.
- Ja marxes, mama?
- Si, me n'he d'anar. No pertanyo aquí.
L'angoixa m'ha tornat a la realitat.

Records

I qui ho recordarà?
Una guerra, una matança, una vida desgarrada,
un vell que ja no servia, una amant desconsolada,
una nina travessada damunt la via del tren.
Un bell llibre entre les runes...
Un racó d'infern al cel.
Qui ho ha de recordar?

A l'escala.

Shhhh !! Silenci...
Avui les ànimes han vingut a buscar-me. Diuen que tres cops a la tauleta de nit són el primer pas cap el més enllà. Les ànimes avisen de què la fi del camí és aprop...i diuen que avui m'han avisat.
M'ho ha dit el veí de dalt perquè els cops eren tant forts que es pensaven que em canviaven les canonades a mitja nit...les ànimes no han pensat que per a poder dormir, prenc unes pastilles tan fortes que, encara que m'haguessin sacsejat, no m'haguessin fet obrir un ull, per tant no em dono per assebentada de la situació, és més, ja  li he comunicat al veí que m'ho explicava, si no li ha passat pel cap que potser era a ell a qui avisaven.
Li ha caigut com un gerro d'aigua freda i de gràcia no n'hi ha fet gens ni mica ( jo ho he trobat força divertit!). Amb la cara de color cendra m'ha dit que cadascú aguanti els seus morts.
Li he recordat que als seus vius també i tampoc li ha fet gràcia...des què la dona el va canviar per pa amb oli està de molt mala lluna. El veí de dalt sovint deia que "sempre pa amb xocolata, sempre pa amb xocolata!...de tant en tant ve de gust pa amb oli". La seva dona li va fer cas i el va canviar pel pa amb oli.
Encara que no els hagis escoltat, et venien a buscar a tu ! - m'ha dit amb cara de rencúnia - Ets la que té més mala llet de tota l'escala!
De l'Escala són les anxoves, no la llet - mirada assassina del meu veí - només és una informació de caràcter gastronòmic.

Un dit s'atançà a la punta del meu nas i el seu amo, en to molt baix de veu, em digué que comuniqués als meus morts que no emprenyin el son dels veins.
No se n'adona que els meus morts són de la meva família, per tant tenen la meva mateixa mala llet.

Volar

Estic dins d'una església. Una església antiga, segurament romànica perquè és de pareds gruixudes, columnes amples que s'uneixen amb arcs de mig punt. La seva distribució és en forma de creu llatina amb absis al final de la nau central. L'església és fosca, té poques finestres però està il.luminada per milers d'espelmes i ciris. No té frescos, ni retaules, ni escultures...els murs són de pedres fumades pel temps.
Hi ha quelcom que em té intrigada, els sostres són alts, altíssims, infinits...
I  des de l'altar major corro, corro, corro...Una cursa embogida entre les fileres de bancs de fusta, mirant a terra.
Descalços i gelats, els meus peus semblen donar-me ales i, a mida que començo a pujar la mirada, el meu cos s'enlaire i volo.
Puc volar d'una manera suau, com una oreneta que es deixa portar pels corrents d'aire, els canvis de pressió i temperatura. Sóc lleugera i surfejo l'aire i amb els cabells acarono tot allò que somnio en poder tocar.
Puc volar com un falcó, veloç, impetuós, cavalcant el vent que impertinent i atabalat travessa les minúscules finestres i, des de la inmensitat elevada i en un picat vertiginós, goso llançar-me cap a terra. Sageta mortal que a l'últim moment remonta amb fúria. I crido, i gaudeixo, i sona la música dins del meu cap, i les olors m'embullen.

Desesperada.

Digues que innocentment esmolada l'eina de perversió, m'has traït.
Entenc que finalment has marxat i mai no ens retrobarem.
Sense perill de perdre'm entre als teus braços.
Esperant una nova oportunitat d'estimar.
Somniant cada nit en la teva mirada d'odi.
Pendent d'un fil la meva eternitat.
Estudiant el meu futur des del passat.
Recuperant-me de les ferides de la teva mà.
Acaronada per paraules colpejades per la pena.
Debilitada pels esforços de fer-te feliç.
Avui et dic adéu.

Poca cosa...

La vida, com a mortal que sóc, és poca cosa. Jo, com a cos físic, sóc poca cosa. La feina és poca cosa. Casa meva és poca cosa. El passat és poca cosa, el present és un instant, el futur també serà poca cosa.

Les distàncies físiques són poca cosa. El sol i la pluja són poca cosa. El benestar i el dolor també ho són.
La política, la religió, la ciència, la filosofia, la història....poca cosa.
Tot és poca cosa al davant d'una emoció.

Una altra versió...

“Jo vivia al bosc... era el meu hàbitat, m’hi trobava molt bé i sempre intentava mantenir-lo ben net i ordenat. Regava les plantes del voltant i cuidava l’entorn perquè no s’hi fessin maleses. Un dia, mentre estava recollint les escombraries que havien deixat uns excursionistes, vaig sentir passos.
Em vaig amagar darrera una arbres i vaig veure una nena vestida d’una manera molt divertida. Tota vermella, amb una caputxa com si no volgués que li veiessin la cara. Caminava feliç i contenta, arrancant flors del bosc sense demanar permís a ningú... potser ni se li va ocórrer pensar que aquelles flors no li pertanyien. Encuriosit, li vaig preguntar qui era, d’on venia, a on anava i ella em va contestar, cantant i ballant, que anava a casa la seva àvia a portar-li el menjar que duia al cistell.
Em va semblar una persona honesta, però estava arrancant les flors del bosc!!! I, a sobre, de sobte, sense cap remordiment, va matar un ocell que volava lliurement, ja que el bosc també li pertanyia. Així que vaig decidir donar-li una lliçó i ensenyar-li que no es pot entrar al territori al·liè i començar a maltractar els seus habitants.
La nena va seguir el seu camí i jo vaig córrer cap a la casa de l’àvia per una drecera. Quan li vaig explicar la situació a la velleta, va estar d’acord en que la seva néta necessitava una bona lliçó i varem pactar que s’amagava fins que jo l’avisés.
Quan va arribar la nena, acalorada, va entrar a l’habitació on jo estava, ficat al llit, amb la roba de l’àvia. En veure’m, va fer un comentari desafortunat sobre les meves orelles. Com que ja m’havien insultat altres vegades, vaig tractar de ser amable i li vaig dir que aquelles orelles tan grans, eren per escoltar-la millor.
La nena em queia be i vaig tractar de prestar-li atenció, però va fer una altra observació insultant sobre els meus ulls sortits i em vaig començar a enfadar. Tot i que ella tenia una bona aparença, se’m començava a fer antipàtica. Tot i així, vaig pensar que havia de tenir paciència i li vaig dir que aquells ulls eren per veure-la millor.
El següent comentari, ja no el vaig poder suportar. Sempre he tingut complexa amb les dents grans i lletges que tinc, i la nena em va ferir. Sé que m’havia d’haver controlat però vaig saltar del llit fent un crit, ensenyant-li la dentadura, dient que era per menjar-la millor!...
De fet, tothom sap que un llop no es pot menjar una nena, però aquella nena va començar a córrer per l’habitació cridant i jo corria al seu darrera per calmar-la però com que la roba de l’àvia que portava m’impedia moure’m amb comoditat, me la vaig treure, però encara va ser molt pitjor perquè la nena va començar a cridar molt més.
De sobte, alertat per aquella cridòria, va aparèixer un caçador amb una escopeta i jo, veient el perill que corria, vaig saltar per la finestra i vaig fugir corrent.
- - - - - - - - - -
M’agradaria explicar que aquest és el final de la història, però malauradament no és així. L’àvia no va reconèixer ni va explicar mai aquest fet i al cap de poc, tothom deia que jo era un llop dolent i perillós. Tothom va començar a evitar-me i a parlar malament de mi.
No sé què li va passar a la nena antipàtica i vestida de vermell però el que si puc dir, és que jo mai he pogut explicar la meva història... ara, ja la sabeu!!!...”