Ulls, boca, pedra

" El miro,... em mira. Té els ulls vidriosos, com si hagués plorat o anés a plorar en un instant. Me'l torno a mirar i se'm fa un nus a la gola, segueix mirant-me amb ulls plens d'aigua. Mai no sé que fer quan un nen em mira amb ulls plorosos, no sé si preguntar-li què li passa o no dir res i esperar que ell s'obri i m'ho expliqui. Me'l torno a mirar i ell amb els ulls anegats i la cara cada vegada més vermella, no em treu els ulls del damunt. La boca se m'asseca, la llengua aixuta es frega i refrega amb el meu pal.ladar com si de pedra pómez es tractés. La meva respiració cada vegada més agitada. Un pes a l'estòmac que m'enfonsa cap a terra. Tinc ganes de plorar també. Per què no em diu què collons li passa?? Els ulls del nen esclaten i unes grans llàgrimes li rellisquen per les galtes fins arribar a la boca, on ell, amb un suau xarrup, se les beu...la seva boca no s'obre i sembla que s'estiri lleugerament alçant-se pels extrems en una guenyota divertida. La meva boca seca, quasi de roca, de sobte s'omple d'aigua, els meus nervis esclaten, la pell se m'humiteja, les glàndules salibars continuen treballant a tota velocitat. El cor batega i el cervell comença a treballar a ritme de llenguatge binari. Un ordinador en ple rendiment. L'he castigat per llençar-li pedres a la Núria, li he fet un discurs sobre el perquè no s'ha de llençar pedres als companys, li he demanat que es buidés les butxaques de la bata i dels pantalons, li he preguntat si tenia amagades pedres i, amb el cos encongit, m'ho ha negat amb forts moviments de cap.... -Obre la BOCA !!!! I ell esclata amb rialles fortes, els ulls li regalimen com un rierol i de la seva boca  cau una pedra."

Revolució

Una dona gran, asseguda a una terrassa d'un bar, es mira a una noia jove que llegeix un diari.
Estem a Paris, mes de maig de l'any 68.
Revolució.
La revolució s'olora pels carrers. Els joves han fet un crit i han sortit a desmantellar el sistema. Les flors s'han aliat al crit de "Pau i amor". Les dones demanen llibertat, ningú ens mana, ningú ens oprimeix, ningú és el nostre "amo i senyor". Nosaltres decidim. Les dones ho volen expressar: fora lligams, revolució sexual també. No hi ha lligams, cauen els sostenidors i pugen les faldilles, les meves cames són lliures i les destapo i les podeu mirar però jo sóc lliure d'obrir-les o no. La píndola antibaby em dona també llibertat. Trio si vull tenir un fill o no, però les normes les posem nosaltres, les dones.
Les àvies ens miren malament: fresques !! quines desvergonyides!! On arribarem!!!
Estem a Barcelona, maig del 2011.
Revolució.
La revolució s'olora pels carrers. Els joves han fet un crit i han sortit a desmantellar el sistema....

Pas a pas, la Independència.

Ahir vam sortir al carrer per votar, en un referèndum no vinculant, milers i milers de persones: persones que somniem en fer de Catalunya una terra pròspera, unida, valenta i lliure. Lliure de la sangonera denominada Espanya amb la qual hem fet un llarg camí plegats, però ara ja ens hem fet grans, ja tenim ganes de decidir el nostre destí i, com a bons companys de camí, ens hem d'acomiadar, tranquilament, sense violència, amb el desig de què a ells també els vagi bé el seu peregrinar però tenint clar que ara serem veins, i ja se sap, cadascú a casa seva i Déu a la de tots.

10.07.2010

Ahir vam fer de les primeres escapadetes, i, encara que a la nit vam haver de tornar a casa, ja comencem a sentir-nos bé en aquestes passejades cap el nostre futur.
Els d' Arenys van ser els primers en recordar-nos que ja podem sortir, el 10 de Juliol vom sortir tanta gent !! i ahir es va demostrar que el camí engegat no té marxa enrere.
Catalans i catalanes, homes i dones de bé, sabem que ens toca esforçar-nos i lluitar pel què volem, però ja veiem el camí clar i comencem a dibuixar la nostra fita: la INDEPENDÈNCIA.

Tot és relatiu.

- Per què ens vàrem deixar d'estimar?

- No ho sé noi, potser ens coneguérem  massa joves, vam començar una relació massa joves, no teníem clar gairebé on ens ficàvem però estàvem il.lusionats.

- Però, tu m'estimaves?

- Ja t'ho vaig dir, t'estimava però ja no estava enamorada, ...però t'estimava molt, moltíssim, com mai he volgut a cap altre home, de fet, vas ser l'escollit per tenir els meus fills, els nostres fills.

- I amb el temps em vas deixar d'estimar?

- No cari !! Ni de broma. Amb el temps cada vegada t'estimava més, teníem més coses en comú, més retalls d'històries compartits, més gestos comuns...Recordes que, fins i tot una vegada, ens van preguntar si erem germans?...Feia tant de temps que estàvem compartint la vida que havíem arribat a mimetitzar-nos.

- Tens bons records?

- Ja ho crec!! Recordo moments, instants, períodes, dies, festes, plors i riures... recordo de tot. Recordo el dia que ens agafàrem la mà per primer cop, també recordo l'últim petó. Recordo les nits que portàvem el matalàs a terra davant del foc per dormir amb l'escalfor de les flames. Recordo el dia que vas arribar tot arreglat de la feina, amb corbata i tot, i jo estava regant el jardí i em vas mirar i em vas dir "Ni se t'acudeixi!!" però tenia al costat a dos enanos que em miraven amb cara de por i de dir "va, atreveix-te" i clar, no em vaig poder reprimir a aquelles mirades. Vam acabar tots ben xops. Recordo el dia que el Sergi et va preguntar tocant un garrofer si la seva fusta era bona o era melamina... Recordo quan la Carla deia que quan fossiu grans anirieu a la universitat junts. Recordo quan el Sergi volia anar a dinar a un restaurant que no tingués camí ploriquejant després de les excursions de diumenge. Recordo el "Camino Soria" i el "Hijo de la Luna".

Recordo els dissabtes de Barça i els de pócker.

- Els dolents els has oblidat?

- Ni de conya!! També els tinc presents però han deixat de tenir la importància que tenien, el temps els ha relativitzat. Les llàgrimes van ser moltes, massa llàgrimes i massa temps de patir. Potser haguéssim hagut d'acabar abans de fer-nos tant de mal. Em va fer molt mal quan vaig saber que n'hi havia una altra, em vaig sentir traïda, insultada, abandonada, i vaig arribar a odiar-te com mai havia odiat a ningú.

Però com et deia abans, el temps tot ho relativitza i ara crec de veritat que cadascú estem on hem d'estar.

Estimar-te, t'estimaré sempre...ets  un dels tres homes més importants de la meva vida, el meu pare, el meu fill i tu.

Ànima i ànimus

L'ànima representa l'aspecte femení present en l'inconscient col.lectiu dels homes i l'ànimus és l'aspecte masculí present en l'inconscient col.lectiu  de la dona. Units se'ls reconeix com syzygy. L'ànima representa l'emoció i l'eros i l'ànimus pel principi del logos, del coneixement, del pensament, de la idea.

L'ànima ha d'aprendre de l'ànimus, de l'esperit i l'ànimus ha d'aprendre de l'alma i dels afectes i sentiments.

La unió dels opostos creen el total i és impossible l'existència de qualsevol cosa sense que existeixi el seu opost ja què no pot existir el blanc sense el negre, la vida sense la mort, els àngels sense els dimonis i justament és aquesta oposició la que crea el poder. L'atracció cap el contrari i aquest mateix contrari formen part d'un mateix.

El principi d'entropia estableix la tendència dels opostos a atreure's entre ells, amb la finalitat de disminuir la quantitat d'energia vital que usem al llarg de la vida, així que el nostre subconscient ens arrossega a buscar persones completament diferents al nostre arquetip.

Així doncs no ens equivoquem a l'escollir companys de camí, qui treballa es el nostre subconscient que busca el mínim esforç per fer la ruta de la nostra vida.

Bastos

A vegades hi ha gent que vol fer mal, no sap ben bé per què i busquen algú a qui fer-li mal, i aquest algú segurament ni sap què ha fet, només sap que reb bastonades per quelcom inexplicable. Aquestes bastonades no responen a cap motiu, només responen a la manca de seguretat de la primera persona i a la voluntat d'aquesta de desestructurar la vida de la segona.

Hi ha persones que no poden tenir fills encara que els encantaria ser pares i es dediquen a donar la murga als amics amb fills dient-los que els nens són uns pesats, que ells gràcies a no tenir fills tenen llibertat, que si han d'estar sempre pendents dels nens, etc...

Això són bastonades pels pares que es poden arribar a sentir agobiats per allò que els diuen i poden arribar a sentir-se culpables de quelcom que no han fet i que no els havia ni passat pel cap, pensar que els seus fills eren una molèstia. Els que no tenen fills segueixen la seva vida rient-se dels que si en tenen i sense adonar-se'n que el problema veritable està en ells, en no assumir la seva realitat d'esterilitat, i no es dediquen a buscar solucions (inseminació artificial, adopció...), sinó que prefereixen amagar la seva realitat donant una cara de felicitat que res té a veure amb el que senten.

A vegades els humans sóm tan complicats ... i a vegades ens compliquem tant la vida quan és senzilla!

Ergo move

A la vida hi ha moviments imperceptibles cap a la felicitat. A vegades cal aturar-te i escoltar d'on ve aquell sorollet que t'indica que tot es mou, sovint molt lentament, més lentament del que desitjariem, "ergo move" i tot agafa el camí indicat, la via que estava disenyada molt abans que haguéssim nascut. Els karmes deuen existir d'alguna manera i hi ha que acceptar-los i quan estàs segur d'una cosa per algun motiu deu ser. Jo estic segura de què el moment s'acosta, que el moviment va fluint lentament però de manera imparable i que tot allò que estava mal col.locat té tendència a buscar el seu eix, el seu punt de perfecte conexió.

A poc a poc cada cosa és posa al seu lloc i la vida és torna a fer més fàcil. 

Vivím en la realitat o en el somni?

La realitat no la podem reconèixer ja què té una limitació que és el nostre afany per entendre-la, això si, podem escollir entre les portes que es van obrint davant nostre i cada selecció que fem és una ferida que obrim perquè realment ho volem tot, però tot no ho podem tenir així que en una elecció, quelcom nostre mor per poder continuar.

Acceptar la vida és acceptar els límits que aquesta et marca i veure que és dins d'aquest límits on està la nostra llibertat i això ens porta a acceptar la mort.

Els límits dins on ens movem acaben sent el nostre destí i, la lluita per fugir d'aquest destí és la fatalitat.

Així doncs, molta gent en tant de fugir de la seva realitat comença a viure dins dels somnis i, no se n'adonen que aquests són necessaris per forjar la seva realitat. Quan materialitzes el somni, aquest esdevé dolorós, per exemple, si el meu somni és ser metge, com a somni és preciós però poder assolir-lo cal un esforç dolorós com és estudiar, quedar-se sense sortir els caps de setmanes, tenir pràctiques i guàrdies mal pagades o sense retribució, etc.

Si ens insta.lem a viure en el somni i  en no baixar a la realitat, vivim en l'autoengany i en la immobilitat i apareix la por al canvi, si fas un pas cap al somni aquest amenaça en sortir i si surt canvia el meu jo.

El mite de Don Juan és el de la típica persona instal.lada en el somni i que no vol assumir la realitat ja que aquesta pot canviar el seu propi jo. El/la Don Juan volen el joc de l'encissament, de l'enamorament, del joc de l'amor però mai poden tenir unes relacions serioses i fixades en el seu present ja què aixó voldria dir acceptar que la realitat quan deixa de ser somni és dolorosa. El festeig és divertit, la culminació en matrimoni ens obre les portes a la quotidianitat i en ella apareixen les frustacions.

Somric

La terra tremola humida i lliscosa. 

Neguits d'espurnes fosques, espurnes que creixen i creixen i fan que l'aire esclati en milers de bocins que s'escampen com la boira, just fins on arriba la meva mirada. 

Desesperació. Estic sola. Gotes d'aigua rellisquen per la imatge que em mira des del mirall i esclaten els colors en un arc de sant Martí que tenyeixen la rosada claror del dia.

I tot queda suspés, silènci, immobilitat, tot quiet...

I somric donant-te l'esquena, i els meus ulls brillen feliços sabent-te al darrere.

Milers de roses vermelles esdevenen globus que són moguts i remoguts pels vents del sud-est, enlairant-los i arrossegant-los i, en la calma, tornen a terra.

Les mirades no es trobaran però segueixo somrient...sento les teves petjades, seguint-me. I no em molesta, només espero el dia que deixem de donar-nos l'esquena, per donar-nos les mans....

I la terra ja no tremolarà: explotarà!

Somric, encara donant-te l’esquena.

Dionisi i Hermes

El Boig Dionisi simbolitza el caos anterior a la matèria, és el buit on encara aquesta (la matèria) no ha aparegut i, per tant, en ell està contingut tot. Les forces són caòtiques i s'expandeixen en totes direccions perquè el que importa no és el punt d'arribada, és l'impuls, l'instint previ a la raó. Com un nen, no té consciència de si mateix, tampoc en té del dolor i és allò que li va passant mentre camina mirant el cel, el que li fa anar adonant-se de la vida.

Dionisi és la força, la passió, el desig...no sap cap a on va, però ell avança i està obert a allò que es presenta com imprevisible.

El carnestoltes, la diversió total, les orgies, el culte al cos, el vi...el representen i adquireixen raó en la desmesura, en l'addició. I de tot això apareix el potencial artístic (Dalí, Klimt, Picasso...).

En Hermes ja trobem la consciència, apareix la materia, la dualitat i el dolor. Convina el positiu i el negatiu, el ying i el yang, la part femenina i la masculina. És l'etern Peter Pan, ell va per un costat i l'ombra per un altre, El que desitja i el que ha de fer van per costats diferents i, com Peter Pan, s'ha de cosir l'ombra a les sabates per poder dominar-la, Hermes necessita de l'aprenentatge que els Deus li donen per saber què és el que està bé i que no. I apareix el conflicte, però una vida sense conflicte no mereix ser viscuda.

I jo qui sóc, Dionisi o Hermes? O, potser sóc una barreja de tots dos arquetips?

Reflexió

Cada dia que buido els meus sentiments, els meus pensaments, els meus enuigs...i és una manera de despullar-me davant la gent que em llegeix. Avui li comentava a un amic que segueix el bloc : jo a la majoria de vosaltres no us conec de res, vosaltres, a mi, em coneixeu completament. Bé, és un dir, molts no em coneixeu físicament, no heu sentit mai el so de la meva veu, no heu vist quins gestos faig amb les mans, o si faig guenyotes quan surto d'un lloc fosc a un lloc clar, no sabeu si tinc els ulls foscos o clars, si són expressius o no, tampoc sabeu si fumo o no (un secret: ho estic intentant deixar) i ni si m'agrada el futbol o el bàsquet. Però sabeu quan ho passo malament, quan estic contenta o quan estic trista, quan els problemes em sobrepassen o quan estic rabiosa (o rabuda que diuen a les terres del sud). Sabeu històries de gent que m'envolta i que, d'una manera o altra, les he anat reflectint en aquest diari íntim compartit amb desconeguts.

Estimats desconeguts que em coneixeu i reconeixeu en aquestes lletres, gràcies de veritat perquè les vostres visites i els vostres comentaris em donen forces per seguir endavant i comentar-vos allò que em motiva a escriure.

Avui va per tu, gràcies Manel per conèixer i reconèixer aquesta bruixa, que sóc jo.

Like a fish

The air that I breathe needs you like a fish needs water. The cold fills my lungs and makes me feel like marble, so dead. The river of loneliness sliding by my emotions, makes me impervious to my desires and day that passes, day that your image is erased from my memory, only your smell stucks to my skin, and I can not get rid of it, I can only accept that you died.

Eròs ( re-entrada)

Costa Blanca, primers d’agost, l’aigua del mar torna a bullir, ho sé perquè el cel s’ha incendiat, és morat, rogenc, té tonalitats blavoses i els núvols de color taronja sembla que es desfacin gota a gota, com si fossin de cera que regalima sobre el mar. I l’aire… l’aire porta el teu alè a tabac impregnat en ell. Aquesta nit t’esperaré, com cada nit des de…ja ni ho recordo.
A l’hora de les bruixes apareixes a la platja, les parelletes s’emprenyen, sembla que vagis de voyeur però només n’hi ha una de voyeur i aquesta sóc jo, la que t’espera noi. Et despulles i t’estires damunt la sorra, i ETS argent, marbre, bru, daurat,lluent. De tantes tonalitats no sembles d’aquest món i et miro i cada vegada estic mes boja per tu, i la meva mirada llisca nua també, com si fos la meva boca que va deixant un camí humit i suau des del teu front, per la teva boca(que ja és meva noi, després de tant temps), el teu coll, el teu pit tenyit de gris, l’estómac coixí suau, la teva cadera i les cames, troncs vitals i encara atlètics….i veig com se’t van posant a poc a poc els pels de punta per allà on el meu suau alè et sospira i estic boja per tu. I recordo cada estiu passat i et desitjo com el primer i sé que tu també, però què t’atura?
Noi, et vas comprar una casa a Bcn des d’on veies casa meva i així cada nit d’hivern et pogués seguir vigilant. Mai no et vas posar cortines, mai no vas baixar persianes, et posaves davant la finestra i em miraves desafiant i saps que estic casada, que el meu marit i jo fem vides paral•leles, però noi, estic boja per tu, I només tu pots fer el següent pas perquè ho deixo tot per tu i si fa falta et porto AMB mi i et pleno el cap nomé de mi, absorbir, morir… nen, estic boja per tu. ( Amb SAU sempre al cor).

Bi-desamor.

El desamor ha entrat en el meu món, el meu món són els meus fills. La meva filla ha decidit deixar la seva parella perquè ja no era el mateix, ella l'estima com amic però no com a company de vida i després de 5 anys, ha preferit que cadascú segueixi el seu camí. I ara ho passa malament  a estones, però ho té clar i decidit i el desamor ja feia temps que havia començat i el seu final era ben pronosticable.

Al meu fill ha estat el cas contrari, ell totalment enamorat, malaltissament enamorat i la noia l'ha deixat, i ell no pot viure ara, no vol ni seguir la seva vida quotidiana; ha deixat d'anar a estudiar i es passa el dia tancat a casa plorant, no vol parlar amb ningú i només plora i crida que per què ella li ha fet això, com el pot haver deixat d'estimar, com pot no contestar-li els missatges o les trucades que li envia constantment (de manera possessiva i compulsiva), i pateix i ens fa patir. 

Estem tots al seu costat intentant ajudar-lo amb el nostre amor que ja no l'omple...però què li podem dir? és el seu primer desamor i n'ha d'aprendre, i és dolorós, molt, quan ets jove i quan ets no tant jove també, però si l'altre persona no t'estima o decideix que no vol estar amb tu, només pots fer això, plorar i patir i deixar passar el temps pacientment fins que la ferida faci crosta i la crosta caigui, i la pell es torni a fer forta i el sol la envelleixi.

I els que l'estimem patim per ell i amb ell. I ara ja no el puc agafar i abraçar i dir-li "ara posem una gota de mercromina, dos petonets i ja està", perquè no està, perquè ha entrat al món dels adults i res és com esperes que sigui, només és com ha de ser perquè viure no és fàcil i la vida no és meravellosa com ens diuen, com ens volen vendre als anuncis de la tele, la vida és una merda on de tant en tant i troves mosques que són felices.

Monotonia

Amb el temps anem aprenent a controlar les emocions, cadascú ho fa com sap o com vol però,  el que està clar és que les emocions són dures, tant les positives com les negatives.

Hi ha gent que utilitza ulleres per veure-hi i quan se les treu no distingeix tres a cavall d'un burro. A mi em passa això amb les emocions, necessito ulleres per poder-les regular i com ulleres per l'ànima encara no n'han fet, em toca aprendre a viure amb elles com un cec quan apren a utilitzar el bastó, perquè no vull gos-guia, vull aprendre'n per mi mateixa, i hi ha vegades que me la foto contra les parets, hi ha vegades que caic escales avall, hi ha vegades que pujo tan amunt que puc tocar el cel amb els dits...però aprenc, aprenc a què cada vegada el meu cos respongui menys als cops, a les baixades i a les pujades, aprenc a anestesiar-me i sortir eventualment de l'envolcall emocional per veure les coses des de la distància apropiada i faig servir les ulleres lupa per acostar-m'hi des de fora i llegir i rellegir cada capítol viscut i que el dolor o l'alegria durin el menys possible. El millor és la monotonia de les emocions, és l'única manera de no morir cada dia.

Abraçada gelada

He pensat en tornar a Escòcia, la meva terra: salvatge, agra, freda, insolent, tenebrosa, fantasmagòrica, anciana i romàntica. Tan plena de vida i de mort com qualsevol altra terra, oblidada per molts dels qui allà van viure-hi però enfonsada a l'ànima dels que la vam patir. I jo hi vull tornar, sabent les dificultats, sabent que no serà fàcil, sabent que hi haurà dies grisos i dies freds però esperant que la majoria siguin dies brillants dins del meu cor. El que m'envolta no m'interessa, el que m'interessa és què i com em fa sentir, i em fa sentir tan feliç com res ni ningú mai no m'ha fet sentir. I em bull la sang quan penso en la més meravellosa de les sensacions, gaudir del vent glaçat cremant-me el cos i anegant de la seva humitat el meu cervell...i perdre'm, perdre'm per sempre i que ella em retrobi en una abraçada eterna.

El club

Vull fumar, demano poder fumar, no em vull sentir una descastada. No vull que els altres s'hagin de fumar també les meves cigarretes però com estava tot, no estava ja bé?? Jo sempre he anat a les zones de fumadors que si estan ben ventilades, ni s'ensuma el fum. Als restaurants que no es podia fumar, a l'hora del cafè sortia al carrer i me'l fumava. On treballo no es pot fumar i no fumo. Però  renoi, quan surto un vespre a fer un cafè o una cola doncs em ve de gust aquesta cigarreta entre paraules, acudits i rialles.

No crec que la solució sigui crear clubs de fumadors: noves castes, aquells que poden pagar una quota hi aniran com a l'època victoriana, als fumaders...potser tampoc deixin entrar a les dones,...o en podem fer de dones també....i mixtes??

Si de veritat tant els importa la nostra salut (cosa que dubto ja què a més gent morta, menys pensions a pagar), que venguin la fulla del tabac sol, sense totes les merdes que hi afegeixen (això per si volen seguir cobrant impostos dels fumadors antisocials)i sinó que el deixin de vendre però clar....llavors ells no cobrarien i s'engreixarien els de l'estraperlo, segurament uns quants, però molts menys del que ells guanyes legalment fent-nos il.legals a certs ciutadans.

Pare

Aquest post va dirigit al meu pare que fa 5 anys que va morir. Papa, l'últim dia que vas estar en aquest món i ja camí del teu nou món vam tenir una llarga conversa...bé, millor dit va ser un monòleg ja que tu estaves tant cansat que ja no podies contestar-me amb veu però em contestaves amb els gestos de la teva cara. Et vaig prometre moltes coses que no he pogut fer ben fetes, et vaig prometre que estaria amb els meus fills, que els educaria i que no els faltaria mai de res. Ho he intentat però els nens ja fa 2 anys que no viuen amb mi, va ser duríssim per mi que marxessin però vaig haver-los de deixar volar perquè no eren feliços a Barcelona i enyoraven el seu poble de naixement i jo no vaig poder anar-me'n amb ells perquè tenia la feina a Barcelona i si sabessis la crisi que hi ha entendries que no m'he pogut jugar la vivenda i la manduca. Parlo cada dia amb ells i la Carla està fent infermeria (com sempre havia dit) a València i el Sergi vol ser bomber (ja ho dèiem quan era petit, recordes, que aquest nen tenia idees de bomber) Donaria el que fos perquè tornessin cap a Barcelona però s'han fet grans i, igual que jo amb 20 anys vaig decidir que volia seguir el meu camí en solitari, ells també ho han triat i jo no m'he pogut negar. Tret d'això crec que són nanos responsables, educats i que saben el que volen.

Rosa pintada pel papa

Tu em vas dir que a mi se m'havia acabat la vida amb parella, que havia d'estar pendent dels meus fills i viure i desviure'm per ells. No sé si ho he sabut fer bé, el que si que et puc dir és que les parelles que he tingut han estat desastroses perquè algunes m'han trencat el cor en mil trossets i cada vegada em costa més recomposar-lo, i penso que potser estàs enfadat amb mi per no haver-te fet cas i no haver deixat de costat els homes i dedicar-me només als fills i a la feina, però també era molt jove i pensava que tenia dret a retrobar l'amor. Veig que no i no sé si són paranoies meves o les paraules que vas dir-me se m'han marcat a l'ànima i les persones amb les que he intentat històries d'alguna manera inconscient els faig fora de la meva vida i necessito demanar-te perdó i que em perdonis i intentaré no tenir cap més parella i viure pels fills i per la feina i buscaré il.lusions en coses que no impliquin l'enamorament, ja saps que soc fàcilment il.lusionable. Papa, també saps que t´he fallat amb una cosa molt grossa però és superior a mi l'entrada en el bucle i moltes vegades no ho puc frenar, i sé que tu estàs allà emprenyat i fotent-me cops perquè no ho faci, i que els dolors de l'hombro són quan tu m'agafes per fer-me veure la història (sisplau no apretis tant que el dolor és insuportable a vegades) i m'agradaria dir-te que s'ha acabat, que no ho faré més però no puc dir-t'ho perquè és fora de la meva realitat, només et puc dir que intentaré no caure-hi.

Papa, perdona'm i allibera'm o ajuda'm a que jo m'alliberi de les paraules que segur que no vas dir en aquell sentit però que a mi em bloquegen la meva vida.

T'estimo de forma terrenal i espero que quan ens retrobem ens estimem de forma còsmica.

Xarxes finites

Jo sóc, igual que tu, un cos sense edat i una ment sense temps, un cos sense edat perquè és un envàs retornable i una ment sense temps simplement per la inexistència del temps com a mesura de quantitat. Encara que també he pensat que puc ser un cos sense temps i una ment sense edat, un cos sense temps perquè la remor de la vida em porta cap al fi cel.lular i no em queda temps per fer allò que m'hagués agradat fer, i una ment sense edat perquè tinc el mateig sentit record meu que tenia als 15 anys...i d'això ja n'han passat 30 d'anys. Com és que la meva ment em veu infinita si el meu cos és finit?? 

Quantes vides arrossego intentant arrodonir la meva planeta? quantes vegades ens hem anat retrobant i fent les coses difícils entre nosaltres per poder-nos trobar en el futur i continuar aquesta agònica no existència plena d'existències paral.leles, perpendiculars, diagonals i circulars que s'allarguen en el camí sinuós de la immensitat infinita?

Simplement fins que ens cansem.

Setembre

Any nou i vida nova, això diuen però no és cert. Tot continua igual. Per a mi el començament d'any és a Septembre, aleshores si que començo coses noves, em preparo per aprendre en nou cursos, conec a gent nova, tinc nous projectes a dur a terme durant el curs que comença, noves coordinacions, nous carrecs...em sento motivada i renovada.

En aquests moments necessito motivar-me i renovar-me i, per això, aquest no és el meu Gener sinó el meu nou Setembre i he decidit anar a ballar (i ja m'he apuntat al curs) i aprendre el significat del Tarot (és que una bruixa com cal ha de saber-ne d'aquest tema i també m'he apuntat a un curs).

Suposo que ballar omplirà  de nou la meva vida de música i ritme, d'agitació i descans, i espero que d'entre les cendres del que vaig ser, torni a renàixer (per centèssima vegada) una nova bruixa, una bruixa amb el cor esperançat i lluent, i que el món, el sol i la roda de la fortuna em portin cap a l'estrella.Tornem-hi.