Durant els 20 anys que porto de mestra, moltes vegades, pot ser que massa vegades i tot, m’he preguntat sobre el meu paper en el món, el meu paper en la societat, el meu paper dins el meu cercle més íntim i, per suposat, el meu paper com a treballadora dins la realitat educacional que, en un principi, no va ser una elecció per vocació, va ser més una opció certament utòpica, el desig de canviar algunes de les perspectives que havien incidit en mi al llarg dels meus anys d’estudiant en una escola de monges.
Si em centro només en el meu paper com a educadora (cosa força difícil perquè sóc un tot i no em puc estudiar des de diferents perspectives), en aquests vint anys he tingut experiències de tot tipus i crec que la vida m’ha anat obrint els ulls i cada vegada veig amb més claredat el paper importantíssim, fonamental i enriquidor que fem les dones dins la societat. Som l’eix vertebrador de la societat, des del microespai familiar, on amb amor, paciència, autoritat, flexibilitat i generositat anem obrint camins a tots aquell que viuen dins d’aquest microespai, fins al paper, cada vegada més important, que anem assolint i acceptant amb humilitat dins de l’educació formal. Amb humilitat perquè, quan la majoria dels mestres eren homes, el paper d’educador era un paper pres seriosament per la societat, quan actualment som majoritàriament dones les que treballem dins l’educació, aquest paper ha anat devaluant-se i es tenen en poca vàlua els conceptes que realment formen a les persones, l’educació per a viure.
De què em serveix ser un geni matemàtic i saber fer matrius, o el llistat dels reis espanyols, o la fonètica anglesa, si no sé viure, si no puc ser feliç, si no se distingir un amic d’un conegut, si crec que val més el que més té...i això no ho ensenya l’educació formal en els seus currículums de continguts, això ho ensenyem les mares a casa, les mestres a l’escola i les dones al món en general. Som les que transmetem valors, llàstima que en la societat actual estiguin tan menyspreats els valors.
Com diu el text següent de Clara Jourdan i que m´he pres la llicència de copiar:
“ Ninguna ley puede darnos autoridad: ésta se apoya en el deseo de aprender y en la confianza de las criaturas hacia las personas adultas, en nuestro amor por lo que enseñamos y en las ganas de enseñarlo, en nuestro deseo y capacidad de desplazar de la mente el simbólico del poder que tiende a invadir estas relaciones”
L’amor pel que ensenyem, l’amor cap a les persones que ens envolten, l’amor per aconseguir que les futures generacions canviïn les coses que han de canviar són el motor de la nostra experiència educativa i allò que ens fa sentir la llibertat.
De la necessitat d’explicar una experiència pròpia, viscuda a la meva pell i que ha anat deixant una marca que en un principi era dolorosa, però que amb el temps s’ha anat fent suportable i fins i tot enriquidora, parteix aquest desig de trobar un punt intermedi en la relació autoritat-poder.
El meu pare (una molt bona persona però amb una educació rígida perquè els seus pares el van internar a una escola religiosa a cents de km de casa seva i podríem dir que se n’oblidaren que tenien fill i només tenien contacte amb ell per a dir-li els molts diners que els costava la seva educació i que si no en treia profit, el tornarien al poble a fer de pagès) era autoritari, molt autoritari i exercia el seu poder. S’havia hagut d’espavilar sol, havia viscut en un internat masculí, sense contacte amb dones i amb un fort sentiment misantrop, alimentat allà dins pels capellans i els companys. Quan es va casar amb la meva mare, una barcelonina de família burgesa i que havia hagut de fer de mare de 7 germans ja què la seva estava malalta i no donava l’abast, allò va ser una bomba. Un pare de caràcter autoritari, una mare amb una personalitat molt forta i dues filles, de les quals jo sóc la gran. Al meu pare quasi no el veia perquè treballava tot el dia i arribava tard a casa. Jo tenia por del moment en que arribava, no era gens carinyós, no es mostrava mai feble, sempre seriós i només l’interessava que al final del trimestre les notes fossin bones.
La veritat és que no li vaig posar les coses fàcils, era la típica filla rebel, que ho qüestionava tot, fins i tot l’autoritat seva, que expressava les meves idees i que un “PROU!” no em feia callar.
Vaig tenir la desgràcia, perquè per a mi fou una desgràcia, que un dia una psicòloga de l’escola on estudiava, fent-nos unes proves i tests, va cridar-li quelcom l’atenció i va demanar als meus pares en endinsar-se una mica més en allò que li havia cridat l’atenció.
El resultat va ser que els va dir als meus pares que el meu coeficient intel•lectual estava per sobre la mitjana (per sort aquests tests ja estan obsolets ja que en un període determinat un noi/a pot tenir una capacitat intel•lectual major, però a l’edat adulta, si fa o no fa, tots estem dins d’uns mateixos límits) i aquí va començar la meva tortura, si treia un 7 és que era una gandula i no m’esforçava, si treia un 9, encara podia fer més, i així any rere any, sentint al meu pare dir que era una gandula i comparant-me a la meva “pobreta” germana que s’esforçava tant per treure un 5 mentre que jo sense fer ni brot treia 7 i 8....
No sé en quin moment o per què vaig decidir que la meva vida la dirigia jo (suposo que va ser després que 3 cosins meus moriren en un accident que hi va haver en un camping on va explotar un camió cisterna). Aquell dia per expulsar el sentiment de pèrdua tan gran, la pena tan enorme, no vaig plorar, vaig vomitar, i a partir d’aquell moment ja va ser una constant en la meva vida. Vaig començar a ser el que ara diríem hiperactiva, no parava mai i el meu cap era un remolí d’idees i de paraules, sempre volia assolir més reptes, no suportava la paraula gandula. Quan les coses no sortien bé, quan no estava conforme amb alguna cosa, quan volia dir i no se’m deixava, jo ho purgava tot. Estava contenta de dominar el meu cos, estava contenta de poder expulsar tot allò que em feia ràbia d’alguna manera, però, per suposat, aquella no era la manera adequada. Vaig estar així dels 14 fins els 30 anys, ja tenia la meva família formada, ningú no sospitava res, però el cos va passar factura i la ment també i tota la meva vida se’n va anar a terra.
No explicaré tot el procés de refer el meu jo intern, me’n vaig sortir, amb molt d’esforç, havent de renunciar a moltes coses i començant de nou la meva vida des dels fonaments.
D’aquí va aparèixer la persona que es qüestionava les coses però per aprofundir en elles i per arribar a conclusions més o menys errònies però que han estat el motor per transmetre el meu sentiment, el meu saber, el meu coneixement als meus fills i als meus alumnes.
Diuen que no tinc autoritat amb els meus fills però el que volen dir és que no abuso del poder que em dona el ser major que ells. La meva autoritat es basa en la confiança, en l’estira i afluixa, en poder seure amb els meus fills i guiar-los, donar-los opcions, deixar-los que ells escullin perquè també en les errades, en l’esforç i amb les patacades es troba la recompensa. Els poso límits perquè sense límits es perdrien, però aquests límits són, fins i tot, demanats per ells. Moltes vegades faig esforços enormes per no intervenir i encara que m’ensumo que es faran “mal” m’espero i els rebo amb els braços oberts per reconfortar-los i, a vegades, he plorat amb ells. Si la patacada que veig venir és molt forta, hi intervinc, per suposat, però d’una manera que n’he après amb experiència, els guio cap allà on vull que arribin però sense que se n’adonin i moltes vegades estan segurs de què la decisió ha estat simplement seva, i, sí que ha estat seva, però amb una mica d’ajuda per encaminar-los dins dels límits establerts.
Com deia Cristina Mecenero, una mestra de primària italiana:
“Saber estar cerca del comienzo es algo más...por que implica quedarse en contacto con lo esencial..Esa capacidad es un don que todos podemos disfrutar, y al mismo tiempo, es un arte en el que hay que ejercitarse continuamente. Un arte que en nuestra cultura ha sido empujado a los márgenes, cuando no ha sido eclipsado por completo”
Jo he estat al costat els meus fills des del principi i aquest camí l’hem recorregut junts, aprenent ells de mi i jo d’ells, i ajudant-me això a entendre els altres nens que trobava al llarg de la meva vida com a mestra, ajudant-me també a establir relacions amb pares que es feien les mateixes preguntes que jo, amb pares que eren incapaços d’entendre els seus fills, amb pares que em demanaven consell. Jo sempre els contestava el mateix: “ Aprèn a gaudir del teu fill, acompanya’l en el procés de viure, guia’l quan ho creguis necessari, deixa’l que s’equivoqui i estigues quan torni ferit”.
Com diu Asun López Carretero en el seu article:
“Reconocer autoridad femenina en educación genera espacios de libertad y pone en conexión deseo y realidad. Y creo que ese reconocimiento se concreta en prácticas de relación en las que circula la confianza, en las que la disparidad es vivida como una riqueza.”
En aquestes poques paraules descrius allò que volia expressar, la meva necessitat en crear espais de llibertat i posar en connexió el desig i la realitat i, això, només hi ha una manera d’aconseguir-ho, la confiança; que els altres no pensin com jo no és una agressió sinó una oportunitat.
O com diu el pensament de Hannah Arentd:
”La educación es el punto en el que decidimos si amamos el mundo lo bastante como para asumir una responsabilidad por él y así salvarlo de la ruina que, de no ser por la renovación, de no ser por la llegada de los nuevos y los jóvenes sería inevitable. También mediante la educación decidimos si amamos a nuestros hijos lo bastante como para no arrojarlos de nuestro mundo y librarlos a sus propios recursos, ni quitarles de las manos la oportunidad de emprender algo nuevo, algo que nosotros no imaginamos, lo bastante como para prepararlos con tiempo para la tarea de renovar un mundo común”
Jo vaig prendre aquesta decisió i no me’n penedeixo. Estimo els meus fills i els meus alumnes, cada any són alumnes diferents però cadascun deixa petjada en mi i desitjo que la meva petjada en ells sigui la d’anar preparant-los per a què creen un futur, el que ells vulguin, però del que puguin sentir-se’n orgullosos.
