FRACÀS ESCOLAR- FRACÀS ECONÒMIC LIBERAL

El fenomen de la inadaptació social en els nens que no pateixen un retard mental, es deu, en gran mesura, a desordres durant el procés de socialització. Això, normalment és alimentat per una manca de condicions socials favorables en el seu entorn immediat, allà on els nens elaboren la seva capacitat cognitiva i adapten les destreses socio-conductuals.
L’escola, que normalment representa i transmet el model cultural de les capes socials més acomodades, entra en conflicte amb les pautes i models de comportament dels sectors més desafavorits de la població.

 El CAEP en el que treballo hi trobem sovint exemples de com ens costa  arribar d’una manera flexible a aquest sector social. Els nens i les famílies veuen sovint com una imposició qualsevol tipus de regles o normes que l’escola marca i això no ajuda ni a la connexió afectiva ni a la cognitiva de la totalitat dels membres del sistema educatiu. La resposta a aquest procés de condicionament aversiu sol ser: la inhibició, l’evitació, el rebuig i la confrontació.

És per això que cal anar a buscar les maneres òptimes per treballar les relacions socials i modificar la conducta dels nens amb problemes des d’un punt de vista global, on tothom que  hi estigui interessat, es senti protagonista del canvi.  I cal que l’escola faci una reflexió i una anàlisi de qualsevol problemàtica que es presenti com a lesiva tant a nivell psicosociològic com a nivell orgànic dels alumnes i que són expressats mitjançant comportaments personals i socials disruptius .

Podem fer dos tipus d’anàlisi, una anàlisi d’allò que determinarà el trastorn del comportament, sobretot en processos d’inadaptació; i una anàlisi preventiva i rehabilitadora d’aquestes conductes. És a dir, podem estudiar el perquè d’aquestes conductes i el com modificar-les.

El rol de l’ escola en la relació sistema educatiu, sistema productiu. 

Tot el sistema escolar se situa en unes coordenades espai-temps que el defineixen. I canvia quan les condicions socials, econòmiques i politiques ho fan.
En els darrers anys, la nostra societat ha canviat, com així ho ha fet la nostra realitat política i, sobretot, econòmica. El canvi de valors, la readaptació de la nostra economia, la crisi econòmica i els seus efectes en l’atur, l’increment de la delinqüència i la democratització de les institucions, són alguns dels aspectes més significatius actuals.

 El pensament econòmic liberal va fer que l’ensenyament fos una oferta per a la demanda que hi havia en el mercat de treball, un augment en el nivell educatiu comportaria un augment en el desenvolupament econòmic, aquest model ha fallat, no pot haver-hi una relació de subordinació entre l’escola i el mercat laboral ja què això provoca que a les èpoques de crisi econòmica com l’actual, el nen i el jove al saber-se sense sortida laboral, no veuen la necessitat d’una preparació educativa.  L’escola ha de ser l’agència de socialització i el mestre/a l’agent socialitzador.
Fracàs i inadaptació escolar.  

La inadaptació i el fracàs escolar crec que és el rebuig de les institucions a les classes menys afavorides i un clar indicador de la incapacitat del sistema educatiu per a satisfer les expectatives d’aquest sector de població. Això provoca en els alumnes comportaments d’evitació i escap, de confrontació, de violència i agressivitat, cosa molt visible en els entorns com en els que jo ensenyo, ètnia gitana i immigrants de països pobres.

DIEM PROU amb l'Andreu

Dijous passat vaig conèixer l’Andreu a Vallromanes. L’Andreu, juntament amb la Maria, la seva dona, són els impulsors de Diem Prou.

Aquesta parella de Siurana, població de la comarca del Priorat, tenen un restaurant i van decidir que no podien seguir així, que el que guanyaven se’ls ho emportava tot l’estat, i no el seu propi estat, l’estat veí.

“La situació personal (els nostres tres fills en plena infància) i la professional (tenim diferents fronts oberts en uns moments ben difícils pel sector, en què no s’hi val a badar...) ens ha frenat durant molts mesos. Primer esperàvem que els nostres polítics anessin a la una (miracles a Lourdes!), després vam esperar que fos algú altre qui encengués la metxa. Però res, cada cop pitjor (sanitat, educació, cultura...), ja no podem acotar més el cap. I aquí no passa res.

Ha arribat el moment en què ens adonem que no tenim excusa. Massa avantpassats nostres van jugar-s’hi molt més del que se’ns demana que ens hi juguem nosaltres. Ara tenen més sentit que mai les paraules d’Heribert Barrera: “Tenim pressa, molta pressa!” Ens hi juguem el ser o no ser.

Al nostre país tenim molta feina a fer, molt a millorar, però abans ens hem de treure aquest llast que duem des de la transició. La relació amb Espanya ens empobreix, ens desmotiva, ens divideix, ens fa perdre el temps... S’han acabat les reivindicacions folklòriques! (que, d’altra banda, tant han ajudat fins ara a mantenir el caliu)” (Andreu)

I té raó, l’Andreu té molta raó. No podem pas seguir així, hem de fer un pas endavant, si no podem confiar amb els que ens governen, ho haurem de fer nosaltres, el poble i la seva iniciativa no és senzilla perquè no saben com respondrà l’estat espanyol, és iniciativa de valents: La insubmissió fiscal a l’estat veí.

No diuen pas que no pagaran els seus impostos sinó que ho faran a un compte a nom de la tresoreria catalana, nom de la Generalitat i avisaran a “Hacienda de España” d’aquest fet i de per què ho fan.

Comencen ja aquest abril en el pagament del primer trimestre de l’IVA i van a per totes.

Diu l’Andreu que vol un Estat Propi perquè Espanya no ens respecta, perquè ens va tancar les portes amb la sentència de l’Estatut, perquè el govern català és incapaç de reaccionar davant d’una petició del poble català que va sortir al carrer el 10 de Juliol de 2010 de manera massiva. Perquè el govern actual pacta amb el PP i segueix la cantarella de “l’ara no toca”. Perquè la crisi social i econòmica fa urgent que el nostre govern planti cara a Madrid, que ens deu una fortuna i que no ens deixa prendre cap tipus de decisió.

Aquest abril comença el moviment i els primers autònoms valents deixaran d’ingressar els seus impostos a Espanya. El proper trimestre ens afegirem la gent que treballem per altri i volem que les nostres empreses paguin els nostres impostos al compte de l’agència tributària catalana.

Possiblement molts només siguin actes simbòlics però aquests actes “només simbòlics” poden arribar a crear un gran rebombori, mireu sinó com se les gasten els espanyols en no voler de cap manera que desapareguin els seus símbols dels nostres ajuntaments.

Van començar l’Andreu i la Maria el camí però cada dia hi ha més gent que els segueix. Empresaris que ja han decidit seguir el mateix camí i gent que acut a les seves conferències per assabentar-se de com va tot i de com s’hi poden afegir i així, sense aturar-nos que tenim pressa, a finals d’any tots els independentistes de Catalunya hem de fer-los costat i la següent passa haurà de ser del nostre govern.