A la merda !!

Ja m'he cansat, si nois i noies, la meva mala llet bull i avui necessito escriure paraulotes i cridar, i emprenyar-me amb tot déu. N'estic fins els ous de la gent falsa, que avui et fa una rialla i demà t'escombra com si fossis una merda de gos. M'he cansat de les paraules dolces que porten verí, de  les hipocresies, dels covards incapaços de fer un pas per ells mateixos i que sempre ploren de la seva trista vida quan són ells els que se la deixen dirigir per no tenir els suficients pebrots com per posar els collons damunt la taula i fotre un cop de puny que faci que tremolin els ciments de tota la casa. Cague'n l'hòstia, que tothom les passem més o menys magres però dirigim la nostra vida, i plorem, i ens enrabiem, i cridem però fem allò que volem fer, no allò que altris volen que fem. I si tan malament estàs sempre queda un arbre on penjar-te i deixar de donar pel cul.

A fer la mà aquells que venen de salvadors i l'únic que necessiten és una dona que els faci de mama, que els agafi, els tapi i els digui que tanqui els ulls, que tot passarà, que ella l'ajudarà i que dolçament es deixa enganyar i fent de gilipollas total, encara és capaç de plorar quan el "nen" deixa el cau de casa per anar a un cau de merda on només hi ha rates fastigoses....i, pobre il.lús, encara es pensa que el cau de rates serà la seva llar....les rates són mentideres i egoïstes i es mengen els propis fills si tenen gana....què us penseu??? que una rata es convertirà en un esquirol??? una rata et mossega i et passa la ràbia i ja n'ets una tu també, i com a molt pots aspirar a que se't mengi una serp: això et donaria categoria.

Cau de rates,ple de merda i de restes dels seus benefactors... fa pudor ara i sempre.

A la merda les rates, a fer pudor allà on tothom fa pudor i a viure de la porqueria.

Avui en dia només desitjo netejar la meva pròpia merda, la dels altres que li la netegi qui la provoca.

Galícia

L'altre dia escrivia sobre el camí de l'esperança, el Camí de Sant Jaume i avui m'han convidat a passar el Cap d'any a Galícia, a viure els meus sospirs celtes, a reviure la força de la mar a Fisterre i la salvatge vegetació sempre verda. A passar els vespres al racó del foc, escoltant com discuteixen en galego sobre meigues i druides, de futbol i de poesia, menjant lacón i bebent Albarinho i esperar a què s'acostin els amics músics i sentir plorar la gaita, i ballar marcant el compàs amb fortes petjades, i dir-los com sempre: "Falar galego, eu tamen os sigo, gostame moito a vostra lingua, expresar non se
pecha con a  voz" i ells riuran i seguiran a la seva que és la meva perquè quan els necessito, os meus galegos estan. Biquinhos celtas den de o Mediterraneo.

La pantanada

Avui he conegut la germaneta dels meus fill i és una petitona de 4 mesets, eixerida i riallera. No li he trobat cap semblança amb la Carla ni amb el Sergi però m'ha agradat veure com els meus fills els queia la baba amb la germaneta, com li parlaven i l'acaronaven, com li feien gràcies i la nena cridava contenta i he enyorat el temps passat, quan ells eren petits i vivíem junts i jo ho era tot per ells perquè ells continuent essent tot per mi.
I m'he sentit sola, molt sola, amb una vida que no és la que voldria viure, sentint el pes del temps que passa arrossegant-me en el seu devallar que és el meu i torno a sentir-me buida, sense alè ni esperança, morta. I cal que em vesteixi amb la disfressa somrient perquè els meus fills ja m'han patit prou com per a què em pateixin més...i dibuixo somriures mentre els meus ulls s'esforcen en no trencar el dic i convertir-se en una pantanada que esborri les pintures de la meva ànima. I no vull.

Camí per a l'esperança

Camí de S. Jaume, un camí per a l'esperança

Estic disposta a esperar un altre Nadal, un altre Cap d'Any, un altre dia de Reis, a menjar escudella, canelons, turrons i polvorons, a acabar-me els dotze grans de raïm i, fins i tot, brindar amb una mica de cava; a jeure en un dels vells sofàs de la caseta del poble i esperar sense plorar, mirar com cau el sol i com el mar va enfosquint-se; encendre les llumetes de l'arbre de nadal, riure amb els meus fills, fer regals i rebre'n....estic disposta a tot si al final del camí estàs tu.

Espurnes

Aquesta nit de desembre, asseguda al que fou el racó especial del meu pare, on ell llegia, escrivia, intentava reptar a l'ordinador (monstre demencial), en aquesta cambra on encara recordo el seu darrer afeitat que no va poder finalitzar perquè la màquina li pesava massa i jo li'l vaig acabar suaument per no ferir-li la pell fina i transparent de la mort, ara escric al seu mateix ordinador per donar-li gràcies a ell, al meu pare, per haver-me regalat l'any més feliç de la meva vida. A març va aparèixer el Jordi quan el necessitava i la vida durant aquest 10 darrers mesos ha estat plena, plena de riure, plena d'escapades, plena d'ironies, plena de jocs, plena de petons, plena de sentiments, plena d'amor, plena de sexe, plena d'ell.
I ara que tot s'ha hagut d'acabar i que la tristesa m'ha desbordat, queden en mi les brases del record i desitjo de tot cor que sigui feliç en el camí que ha triat (segur que ben triat, ha triat els fills, jo també els triaria  si ells m'ho demanessin), i sé que ell també m'estima perquè el que hem viscut junts no ha estat una mentida i   trista n'estaré una bona temporada, i després quedarà encorat en el meu passat, i no estic enfadada, ni dolguda, ni em sento traïda....em sento buida perquè ell m'omplia i espero amb el temps tornar-lo a trobar, mirar-lo als ulls i dir-li que em va fer tan feliç estimar-lo que ningú no podrà ja mai tenir-me com ell m'ha tingut . A vegades una vida passa en 10 mesos i 10 mesos es fan tan curts...
I a la oïda ens deiem no em deixis mai......mai et deixaré........ <3<3<3

Per què?

A vegades, quan l'amor per algú és tan gran, no t'imagines que l'altre no senti el mateix per tu. Que quan et serveixes a l'altra com en una safata i t'accepten, i t'omplen de petons, d'afalags, de somriures...creus tocar el cel. I viu, convius, acceptem, estimem, no ens fem preguntes, vivim i desitgem que mai s'acabi...i la vida llisca suau, sense malestars, amb una cadència perfecta on totes les fitxes del puzzle van encaixant a poc a poc.
I jo, cor obert i ulls tancats, res no he vist, no me n'he adonat de res...
I de sobte, deixen caure la safata en la que et presentaves i et destrossen el cos, el cap no sap on es troba, el cor s'aixafa i perd la sang a gotes esmunyides d'un sol cop, i perds l'alè i busques la mà que t'ajudi, i ja no hi és.
I no saps en què has errat, no saps què ha passat, no saps quin tipus de desamor ha entrat en la teva vida que en 24 hores te l'ha buidada.

No deixo d'estimar en 24 hores, ni en una setmana, ni en un mes...no et demano que tornis, només et demano que després de 10 mesos de felicitat i sense previ avis desapareixis, només et demano un per què, crec que me'l mereixo després de fer-me sentir la teva dona, d'il.lusionar-me cada dia, de tots els plans que s'han trencat.... per què?