Montseny

Quan una bruixa va al Montseny, com he anat jo avui, respira aire màgic.

Una bona passejada amb tots els meus alumnes, descobrint alzines, roures, avellaners i castanyers, tot amb el color de la tardor de fons. Un dia clar, net i sense boiores després d'un cap de setmana ventós. Un dia de color vermell, taronja i marró.

La caminada ha estat llarga i profitosa, els nens s'ho han passat d'allò més bé i corrien amunt i avall trobant castanyes que em portaven com si fos un regal indescriptible de la natura.

Hem entrat a cabanes d'antics pastors i carboners i hem imaginat a aquells homes allà asseguts, extenuats per la seva feina i aixuplogats en els moments de tempesta. Aquells homes que encara creien en les coses màgiques de la terra: fades, follets, bruixes i éssers que apereixien de sota les pedres i buscaven ànimes d'humans per emportar-se-les a llocs desapareguts en la memòria de la nostra consciència col.lectiva.

I és la consciència col.lectiva la que dóna aquest toc magnètic i misteriós al Montseny.

I jo m'he retrobat amb casa meva, amb l'espai, amb les olors de terra mullada, amb el so de petits rierols que lliscaven per la muntanya i donaven reflexes plata entre les fulles caigudes per la perenne estació.

Hem assaborit la dolçor de les castanyes i de les cireres d'arboç, i igual que la natura ens abraçava, l'hem abraçada nosaltres a ella...