" El miro,... em mira. Té els ulls vidriosos, com si hagués plorat o anés a plorar en un instant. Me'l torno a mirar i se'm fa un nus a la gola, segueix mirant-me amb ulls plens d'aigua. Mai no sé que fer quan un nen em mira amb ulls plorosos, no sé si preguntar-li què li passa o no dir res i esperar que ell s'obri i m'ho expliqui. Me'l torno a mirar i ell amb els ulls anegats i la cara cada vegada més vermella, no em treu els ulls del damunt. La boca se m'asseca, la llengua aixuta es frega i refrega amb el meu pal.ladar com si de pedra pómez es tractés. La meva respiració cada vegada més agitada. Un pes a l'estòmac que m'enfonsa cap a terra. Tinc ganes de plorar també. Per què no em diu què collons li passa?? Els ulls del nen esclaten i unes grans llàgrimes li rellisquen per les galtes fins arribar a la boca, on ell, amb un suau xarrup, se les beu...la seva boca no s'obre i sembla que s'estiri lleugerament alçant-se pels extrems en una guenyota divertida. La meva boca seca, quasi de roca, de sobte s'omple d'aigua, els meus nervis esclaten, la pell se m'humiteja, les glàndules salibars continuen treballant a tota velocitat. El cor batega i el cervell comença a treballar a ritme de llenguatge binari. Un ordinador en ple rendiment. L'he castigat per llençar-li pedres a la Núria, li he fet un discurs sobre el perquè no s'ha de llençar pedres als companys, li he demanat que es buidés les butxaques de la bata i dels pantalons, li he preguntat si tenia amagades pedres i, amb el cos encongit, m'ho ha negat amb forts moviments de cap.... -Obre la BOCA !!!! I ell esclata amb rialles fortes, els ulls li regalimen com un rierol i de la seva boca cau una pedra."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada