Espurnes

Aquesta nit de desembre, asseguda al que fou el racó especial del meu pare, on ell llegia, escrivia, intentava reptar a l'ordinador (monstre demencial), en aquesta cambra on encara recordo el seu darrer afeitat que no va poder finalitzar perquè la màquina li pesava massa i jo li'l vaig acabar suaument per no ferir-li la pell fina i transparent de la mort, ara escric al seu mateix ordinador per donar-li gràcies a ell, al meu pare, per haver-me regalat l'any més feliç de la meva vida. A març va aparèixer el Jordi quan el necessitava i la vida durant aquest 10 darrers mesos ha estat plena, plena de riure, plena d'escapades, plena d'ironies, plena de jocs, plena de petons, plena de sentiments, plena d'amor, plena de sexe, plena d'ell.
I ara que tot s'ha hagut d'acabar i que la tristesa m'ha desbordat, queden en mi les brases del record i desitjo de tot cor que sigui feliç en el camí que ha triat (segur que ben triat, ha triat els fills, jo també els triaria  si ells m'ho demanessin), i sé que ell també m'estima perquè el que hem viscut junts no ha estat una mentida i   trista n'estaré una bona temporada, i després quedarà encorat en el meu passat, i no estic enfadada, ni dolguda, ni em sento traïda....em sento buida perquè ell m'omplia i espero amb el temps tornar-lo a trobar, mirar-lo als ulls i dir-li que em va fer tan feliç estimar-lo que ningú no podrà ja mai tenir-me com ell m'ha tingut . A vegades una vida passa en 10 mesos i 10 mesos es fan tan curts...
I a la oïda ens deiem no em deixis mai......mai et deixaré........ <3<3<3