Per què?

A vegades, quan l'amor per algú és tan gran, no t'imagines que l'altre no senti el mateix per tu. Que quan et serveixes a l'altra com en una safata i t'accepten, i t'omplen de petons, d'afalags, de somriures...creus tocar el cel. I viu, convius, acceptem, estimem, no ens fem preguntes, vivim i desitgem que mai s'acabi...i la vida llisca suau, sense malestars, amb una cadència perfecta on totes les fitxes del puzzle van encaixant a poc a poc.
I jo, cor obert i ulls tancats, res no he vist, no me n'he adonat de res...
I de sobte, deixen caure la safata en la que et presentaves i et destrossen el cos, el cap no sap on es troba, el cor s'aixafa i perd la sang a gotes esmunyides d'un sol cop, i perds l'alè i busques la mà que t'ajudi, i ja no hi és.
I no saps en què has errat, no saps què ha passat, no saps quin tipus de desamor ha entrat en la teva vida que en 24 hores te l'ha buidada.

No deixo d'estimar en 24 hores, ni en una setmana, ni en un mes...no et demano que tornis, només et demano que després de 10 mesos de felicitat i sense previ avis desapareixis, només et demano un per què, crec que me'l mereixo després de fer-me sentir la teva dona, d'il.lusionar-me cada dia, de tots els plans que s'han trencat.... per què?