Avui he conegut la germaneta dels meus fill i és una petitona de 4 mesets, eixerida i riallera. No li he trobat cap semblança amb la Carla ni amb el Sergi però m'ha agradat veure com els meus fills els queia la baba amb la germaneta, com li parlaven i l'acaronaven, com li feien gràcies i la nena cridava contenta i he enyorat el temps passat, quan ells eren petits i vivíem junts i jo ho era tot per ells perquè ells continuent essent tot per mi.I m'he sentit sola, molt sola, amb una vida que no és la que voldria viure, sentint el pes del temps que passa arrossegant-me en el seu devallar que és el meu i torno a sentir-me buida, sense alè ni esperança, morta. I cal que em vesteixi amb la disfressa somrient perquè els meus fills ja m'han patit prou com per a què em pateixin més...i dibuixo somriures mentre els meus ulls s'esforcen en no trencar el dic i convertir-se en una pantanada que esborri les pintures de la meva ànima. I no vull.
Tere, aquest és el disfraç que hem de portar molts cada dia, un somriure de galta a galta i que ningú no noti l'amargor i la humitat de les nostres llagrimes. Costa molt, però acabes aconseguir.ho, sentir que no tens a ningú que et pogui comprendre ni a ningú que volguis molestar amb els teus neguits, problemes i desilusions.
ResponEliminaIntenta riure, pensa que una llàgrima teva, és una victòria per la persona que vol que estiguis trista i que vulgui que pensis que no ets res, quan ets molt
Estic segura de què la gent no vol que estigui trista, és el camí que em toca viure el que no em fa feliç i segurament sóc jo la que no ho sé fer millor. Un petó Roseta, ben aviat ens veurem.
ResponElimina