El somni

"L'inconscient pot reservar missatges essencials per a les oïdes que sapiguen posar-se a l'escolta" (Carl Gustav Jung)

Una altra vegada he somniat i aquest somni m'ha despertat ràpidament perquè tenia alguna cosa comú amb altres somnis que he patit molt de tant en tant: la veu que em crida per entrar en ell.
Tere, Tere, Tere...- es repeteix des de la llunyania, i de sobte és com si entrés al meu propi somni i la veu em diu solemnement - Per fi has entrat!.
Estic agenollada al costat del llit, mirant unes coses antigues, com si fos bijuteria o plata, el meu fill està assegut damunt del llit i el seu pare també. El meu fill m'ensenya un anell molt àntic i jo l'agafo i el faig girar en els meus dits, me'l poso, me'l remiro, me'l trec i li poso al meu fill i els dic a tots dos:
- Us imagineu les històries que hauran viscut els que l'han poseït...
El pare del meu fill m'agafa, m'acosta, m'abraça i em fa un petó molt dolç, amb molt carinyo.
Tots dos han desaparegut i jo m'aixeco i vaig cap a la porta. La parella del pare del meu fill, que jo sabia que estava allà des d'un començament, també se m'acosta i em somriu. Mai fins ara l'he vist somriure, mai ens hem parlat, quasibé ni mirat. I ara li somric i li dic adéu.
Surto de la casa i al porxo estan el meu fill i el seu pare entaulats com si anessin a sopar.
- Mama, i l'anell?
- L'he deixat damunt del llit.
- No te l'emportes? Ves a buscar-lo...
- No, millor te'l quedes tu carinyo.- I abraço el meu fill i li faig milers de petons i miro al seu pare i li dic mentalment que tingui molta cura d'ell i ell em somriu com a única resposta i jo li somric, sé que ens hem entés i estic serena.
- Ja marxes, mama?
- Si, me n'he d'anar. No pertanyo aquí.
L'angoixa m'ha tornat a la realitat.