Una altra versió...

“Jo vivia al bosc... era el meu hàbitat, m’hi trobava molt bé i sempre intentava mantenir-lo ben net i ordenat. Regava les plantes del voltant i cuidava l’entorn perquè no s’hi fessin maleses. Un dia, mentre estava recollint les escombraries que havien deixat uns excursionistes, vaig sentir passos.
Em vaig amagar darrera una arbres i vaig veure una nena vestida d’una manera molt divertida. Tota vermella, amb una caputxa com si no volgués que li veiessin la cara. Caminava feliç i contenta, arrancant flors del bosc sense demanar permís a ningú... potser ni se li va ocórrer pensar que aquelles flors no li pertanyien. Encuriosit, li vaig preguntar qui era, d’on venia, a on anava i ella em va contestar, cantant i ballant, que anava a casa la seva àvia a portar-li el menjar que duia al cistell.
Em va semblar una persona honesta, però estava arrancant les flors del bosc!!! I, a sobre, de sobte, sense cap remordiment, va matar un ocell que volava lliurement, ja que el bosc també li pertanyia. Així que vaig decidir donar-li una lliçó i ensenyar-li que no es pot entrar al territori al·liè i començar a maltractar els seus habitants.
La nena va seguir el seu camí i jo vaig córrer cap a la casa de l’àvia per una drecera. Quan li vaig explicar la situació a la velleta, va estar d’acord en que la seva néta necessitava una bona lliçó i varem pactar que s’amagava fins que jo l’avisés.
Quan va arribar la nena, acalorada, va entrar a l’habitació on jo estava, ficat al llit, amb la roba de l’àvia. En veure’m, va fer un comentari desafortunat sobre les meves orelles. Com que ja m’havien insultat altres vegades, vaig tractar de ser amable i li vaig dir que aquelles orelles tan grans, eren per escoltar-la millor.
La nena em queia be i vaig tractar de prestar-li atenció, però va fer una altra observació insultant sobre els meus ulls sortits i em vaig començar a enfadar. Tot i que ella tenia una bona aparença, se’m començava a fer antipàtica. Tot i així, vaig pensar que havia de tenir paciència i li vaig dir que aquells ulls eren per veure-la millor.
El següent comentari, ja no el vaig poder suportar. Sempre he tingut complexa amb les dents grans i lletges que tinc, i la nena em va ferir. Sé que m’havia d’haver controlat però vaig saltar del llit fent un crit, ensenyant-li la dentadura, dient que era per menjar-la millor!...
De fet, tothom sap que un llop no es pot menjar una nena, però aquella nena va començar a córrer per l’habitació cridant i jo corria al seu darrera per calmar-la però com que la roba de l’àvia que portava m’impedia moure’m amb comoditat, me la vaig treure, però encara va ser molt pitjor perquè la nena va començar a cridar molt més.
De sobte, alertat per aquella cridòria, va aparèixer un caçador amb una escopeta i jo, veient el perill que corria, vaig saltar per la finestra i vaig fugir corrent.
- - - - - - - - - -
M’agradaria explicar que aquest és el final de la història, però malauradament no és així. L’àvia no va reconèixer ni va explicar mai aquest fet i al cap de poc, tothom deia que jo era un llop dolent i perillós. Tothom va començar a evitar-me i a parlar malament de mi.
No sé què li va passar a la nena antipàtica i vestida de vermell però el que si puc dir, és que jo mai he pogut explicar la meva història... ara, ja la sabeu!!!...”