Tot és relatiu.

- Per què ens vàrem deixar d'estimar?

- No ho sé noi, potser ens coneguérem  massa joves, vam començar una relació massa joves, no teníem clar gairebé on ens ficàvem però estàvem il.lusionats.

- Però, tu m'estimaves?

- Ja t'ho vaig dir, t'estimava però ja no estava enamorada, ...però t'estimava molt, moltíssim, com mai he volgut a cap altre home, de fet, vas ser l'escollit per tenir els meus fills, els nostres fills.

- I amb el temps em vas deixar d'estimar?

- No cari !! Ni de broma. Amb el temps cada vegada t'estimava més, teníem més coses en comú, més retalls d'històries compartits, més gestos comuns...Recordes que, fins i tot una vegada, ens van preguntar si erem germans?...Feia tant de temps que estàvem compartint la vida que havíem arribat a mimetitzar-nos.

- Tens bons records?

- Ja ho crec!! Recordo moments, instants, períodes, dies, festes, plors i riures... recordo de tot. Recordo el dia que ens agafàrem la mà per primer cop, també recordo l'últim petó. Recordo les nits que portàvem el matalàs a terra davant del foc per dormir amb l'escalfor de les flames. Recordo el dia que vas arribar tot arreglat de la feina, amb corbata i tot, i jo estava regant el jardí i em vas mirar i em vas dir "Ni se t'acudeixi!!" però tenia al costat a dos enanos que em miraven amb cara de por i de dir "va, atreveix-te" i clar, no em vaig poder reprimir a aquelles mirades. Vam acabar tots ben xops. Recordo el dia que el Sergi et va preguntar tocant un garrofer si la seva fusta era bona o era melamina... Recordo quan la Carla deia que quan fossiu grans anirieu a la universitat junts. Recordo quan el Sergi volia anar a dinar a un restaurant que no tingués camí ploriquejant després de les excursions de diumenge. Recordo el "Camino Soria" i el "Hijo de la Luna".

Recordo els dissabtes de Barça i els de pócker.

- Els dolents els has oblidat?

- Ni de conya!! També els tinc presents però han deixat de tenir la importància que tenien, el temps els ha relativitzat. Les llàgrimes van ser moltes, massa llàgrimes i massa temps de patir. Potser haguéssim hagut d'acabar abans de fer-nos tant de mal. Em va fer molt mal quan vaig saber que n'hi havia una altra, em vaig sentir traïda, insultada, abandonada, i vaig arribar a odiar-te com mai havia odiat a ningú.

Però com et deia abans, el temps tot ho relativitza i ara crec de veritat que cadascú estem on hem d'estar.

Estimar-te, t'estimaré sempre...ets  un dels tres homes més importants de la meva vida, el meu pare, el meu fill i tu.

Ànima i ànimus

L'ànima representa l'aspecte femení present en l'inconscient col.lectiu dels homes i l'ànimus és l'aspecte masculí present en l'inconscient col.lectiu  de la dona. Units se'ls reconeix com syzygy. L'ànima representa l'emoció i l'eros i l'ànimus pel principi del logos, del coneixement, del pensament, de la idea.

L'ànima ha d'aprendre de l'ànimus, de l'esperit i l'ànimus ha d'aprendre de l'alma i dels afectes i sentiments.

La unió dels opostos creen el total i és impossible l'existència de qualsevol cosa sense que existeixi el seu opost ja què no pot existir el blanc sense el negre, la vida sense la mort, els àngels sense els dimonis i justament és aquesta oposició la que crea el poder. L'atracció cap el contrari i aquest mateix contrari formen part d'un mateix.

El principi d'entropia estableix la tendència dels opostos a atreure's entre ells, amb la finalitat de disminuir la quantitat d'energia vital que usem al llarg de la vida, així que el nostre subconscient ens arrossega a buscar persones completament diferents al nostre arquetip.

Així doncs no ens equivoquem a l'escollir companys de camí, qui treballa es el nostre subconscient que busca el mínim esforç per fer la ruta de la nostra vida.

Bastos

A vegades hi ha gent que vol fer mal, no sap ben bé per què i busquen algú a qui fer-li mal, i aquest algú segurament ni sap què ha fet, només sap que reb bastonades per quelcom inexplicable. Aquestes bastonades no responen a cap motiu, només responen a la manca de seguretat de la primera persona i a la voluntat d'aquesta de desestructurar la vida de la segona.

Hi ha persones que no poden tenir fills encara que els encantaria ser pares i es dediquen a donar la murga als amics amb fills dient-los que els nens són uns pesats, que ells gràcies a no tenir fills tenen llibertat, que si han d'estar sempre pendents dels nens, etc...

Això són bastonades pels pares que es poden arribar a sentir agobiats per allò que els diuen i poden arribar a sentir-se culpables de quelcom que no han fet i que no els havia ni passat pel cap, pensar que els seus fills eren una molèstia. Els que no tenen fills segueixen la seva vida rient-se dels que si en tenen i sense adonar-se'n que el problema veritable està en ells, en no assumir la seva realitat d'esterilitat, i no es dediquen a buscar solucions (inseminació artificial, adopció...), sinó que prefereixen amagar la seva realitat donant una cara de felicitat que res té a veure amb el que senten.

A vegades els humans sóm tan complicats ... i a vegades ens compliquem tant la vida quan és senzilla!

Ergo move

A la vida hi ha moviments imperceptibles cap a la felicitat. A vegades cal aturar-te i escoltar d'on ve aquell sorollet que t'indica que tot es mou, sovint molt lentament, més lentament del que desitjariem, "ergo move" i tot agafa el camí indicat, la via que estava disenyada molt abans que haguéssim nascut. Els karmes deuen existir d'alguna manera i hi ha que acceptar-los i quan estàs segur d'una cosa per algun motiu deu ser. Jo estic segura de què el moment s'acosta, que el moviment va fluint lentament però de manera imparable i que tot allò que estava mal col.locat té tendència a buscar el seu eix, el seu punt de perfecte conexió.

A poc a poc cada cosa és posa al seu lloc i la vida és torna a fer més fàcil. 

Vivím en la realitat o en el somni?

La realitat no la podem reconèixer ja què té una limitació que és el nostre afany per entendre-la, això si, podem escollir entre les portes que es van obrint davant nostre i cada selecció que fem és una ferida que obrim perquè realment ho volem tot, però tot no ho podem tenir així que en una elecció, quelcom nostre mor per poder continuar.

Acceptar la vida és acceptar els límits que aquesta et marca i veure que és dins d'aquest límits on està la nostra llibertat i això ens porta a acceptar la mort.

Els límits dins on ens movem acaben sent el nostre destí i, la lluita per fugir d'aquest destí és la fatalitat.

Així doncs, molta gent en tant de fugir de la seva realitat comença a viure dins dels somnis i, no se n'adonen que aquests són necessaris per forjar la seva realitat. Quan materialitzes el somni, aquest esdevé dolorós, per exemple, si el meu somni és ser metge, com a somni és preciós però poder assolir-lo cal un esforç dolorós com és estudiar, quedar-se sense sortir els caps de setmanes, tenir pràctiques i guàrdies mal pagades o sense retribució, etc.

Si ens insta.lem a viure en el somni i  en no baixar a la realitat, vivim en l'autoengany i en la immobilitat i apareix la por al canvi, si fas un pas cap al somni aquest amenaça en sortir i si surt canvia el meu jo.

El mite de Don Juan és el de la típica persona instal.lada en el somni i que no vol assumir la realitat ja que aquesta pot canviar el seu propi jo. El/la Don Juan volen el joc de l'encissament, de l'enamorament, del joc de l'amor però mai poden tenir unes relacions serioses i fixades en el seu present ja què aixó voldria dir acceptar que la realitat quan deixa de ser somni és dolorosa. El festeig és divertit, la culminació en matrimoni ens obre les portes a la quotidianitat i en ella apareixen les frustacions.

Somric

La terra tremola humida i lliscosa. 

Neguits d'espurnes fosques, espurnes que creixen i creixen i fan que l'aire esclati en milers de bocins que s'escampen com la boira, just fins on arriba la meva mirada. 

Desesperació. Estic sola. Gotes d'aigua rellisquen per la imatge que em mira des del mirall i esclaten els colors en un arc de sant Martí que tenyeixen la rosada claror del dia.

I tot queda suspés, silènci, immobilitat, tot quiet...

I somric donant-te l'esquena, i els meus ulls brillen feliços sabent-te al darrere.

Milers de roses vermelles esdevenen globus que són moguts i remoguts pels vents del sud-est, enlairant-los i arrossegant-los i, en la calma, tornen a terra.

Les mirades no es trobaran però segueixo somrient...sento les teves petjades, seguint-me. I no em molesta, només espero el dia que deixem de donar-nos l'esquena, per donar-nos les mans....

I la terra ja no tremolarà: explotarà!

Somric, encara donant-te l’esquena.