La terra tremola humida i lliscosa.
Neguits d'espurnes fosques, espurnes que creixen i creixen i fan que l'aire esclati en milers de bocins que s'escampen com la boira, just fins on arriba la meva mirada.
Desesperació. Estic sola. Gotes d'aigua rellisquen per la imatge que em mira des del mirall i esclaten els colors en un arc de sant Martí que tenyeixen la rosada claror del dia.
I tot queda suspés, silènci, immobilitat, tot quiet...
I somric donant-te l'esquena, i els meus ulls brillen feliços sabent-te al darrere.
Milers de roses vermelles esdevenen globus que són moguts i remoguts pels vents del sud-est, enlairant-los i arrossegant-los i, en la calma, tornen a terra.
Les mirades no es trobaran però segueixo somrient...sento les teves petjades, seguint-me. I no em molesta, només espero el dia que deixem de donar-nos l'esquena, per donar-nos les mans....
I la terra ja no tremolarà: explotarà!
Somric, encara donant-te l’esquena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada