Quatre parets fosques, quatre parets tan fosques que semblen negres, no tenen ni una finestra, ni una petita escletxa, ni una porteta….cóm he entrat aquí dins…? Miro el terre i es confón amb els meus peus, sembla de gelatina, gelatina de cafè. Tot tremola, jo també tremolo. Toco les parets i són rugoses i humides…on sóc? On sóc? On sóc?… no paro de preguntar-me el mateix, on sóc?… miro amunt espantada, si hi ha un sostre aviat se m’acabarà l’aire i moriré ofegada, però no, no hi ha sostre, és un pou, un pou profund i negre i no es veu cap llum a dalt de tot i jo no se que faig aquí baix. Tremolo, ploro i pateixo, em sembla que algú m’hi ha llençat però on sóc?, què són aquestes parets negres i rugoses? Què és aquesta gelatina que s’apodera dels meus peus?
Només sé plorar, només tinc fred i son i ganes de plorar….això és per la foscor, la foscor provoca la sensació de fred, la sensació de soletat i la son, molta son, son….sinó dormís tant podria pensar la manera de fugir d’aquí però em fa tanta mandra pensar….son, fred, soletat, son fred, soletat, son fred, son, fred, son, son, son….son…son….
Porto ja tres mesos aquí tancada, potser comenci ja a despertar-me, comenci a escapar-me, vull mirar cap el cel, cap amunt, les parets rugoses han de servir per alguna cosa, potser les pugui escalar, si les començo a escalar, algun dia potser vegi algun raig de llum.
Sis mesos d’escalada i ara veig la sortida del pou, la llum entra ben clara i m’escalfa el cor. Ja no tremolo, no vull dormir, vull viure el dia a dia i dormir quan la lluna apareix però lluito per surtir del pou i estic contenta perque veig les cares i escolto els crits d’ànim de la gent que està fora del pou que m’ajuda a mi i a molta gent perque em pensava que estava sola dins del pou però resulta que no, que hi havia molta gent i que els he anat trovan a mida que anava pujant les seves parets.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada