Liceu andana (2009)

Assegut, distant, malhumorat, la mirada perduda en els grans retols plens de fulles verdes què a vegades li semblaven l'heura que pujava per les parets on havia estiuejat de petit al mas dels avis materns a l'Empordà, i altres vegades li recordava els pampols de les vinyes del Penedès, lloc on havia viscut molts anys quan es va enamorar del cava...mala elecció…, aquell enamorament l'havia portat on estava ara, assegut, distant , malhumorat i amb la mirada perduda a la parada del metro de Liceu, com cada dia, intentant recordar passats millors, o pitjors, però vida viscuda, no com aquells moments on la seva vida transcòrria entre entrades i sortides de metros a l'andana, gent que pujava i baixava dels vagons, gent que corria per agafar el tren i gent que caminava a poc a poc perquè no tenia cap pressa. I ell de vóyer de la vida dels altres perquè la seva ja no tenia sentit, L'únic sentit de la seva vida era a partir de 15 graus i no en un sol traguet.
Cada matí, a tres quarts de deu, una xinesa de cara plana, nas i ulls com escletxes, se li acosta per vendre-li clínex, ell li diu que no amb el cap, ella treu uns boligrafs de coloraines, ell li diu que no amb el cap, ella treu de la bossa unes ulleres de sol d'imitació de marques cares, ell sense mirar-les, fa un no gutural i la xineta treu del fons de la bossa unes ampolletes de licors de diferentes graduacions....vódka, licor de cafè, anís,brandy.... "tu gustal esto" diu la dona xinesa com cada dia. L'home se la mira, mira les ampolletes amb desig, torna a mirar-se a la dona i li diu: " ja saps, dona, que no tinc diners, cada dia t'ho dic". La xinesa se'l mira amb un somriure i li diu amb veu baixa:" Tu sabel cantal" I com una bufetada, els records de la seva època de tenor li venen al cap i ell es veu als més grans teatres europeus on es canta òpera, dalt l'escenari, amb les més importants sopranos i els "librettos" més dificultosos.... I recorda...recorda aquella nit tan especial al Liceu...sent la música, cada vegada més clara i la lletra li ve a la memòria amb facilitat...
Te voglio bene asai

ma tanto tanto tanto bene asai

é una catena ormai

che sciogle i sangue rinde bene sai...

I l'home obre els ulls i hi ha una multitud de gent envoltant-lo i aplaudint-lo després d'haver sentit cantar un dels millos “Caruso” que ningú no havia sentit. La gent agraïda li dóna diners, l'home s'aixuga dues llàgrimes que li han anegat els ulls. Només és això, un pobre cantant d'òpera, enamorat de l'alcohol.