Llençols bruts

Hi havia una vegada una parella que s´acabava de casar i es van traslladar a viure a un barri que era molt tranquil.


El primer matí a la nova llar, mentre la dona s'estava prenent un cafè, va mirar per la finestra i va observar com la veïna estava penjant al seu estenedor uns llençols.

La dona, li diu al seu marit tota estranyada:

- Oh! quins llençols més bruts que penja la veïna!

-Potser que necessiti sabó nou i tant de bo li pugui donar per ajudar-la a rentar bé els llençols!

El seu marit la va mirar però no va respondre res.

I així durant uns quants dies, la dona continuava mirant per la fienstra i anava observant com la seva veïna estenia llençols que estaven sempre bruts.

Fins que passat un mes, un bon dia la dona s'aixeca del llit i es dirigeix novament cap a la finestra. Aquest cop es queda bocabadada del que veu i esmorzant li diu al seu marit.

- Has vist, la veïna avui ha penjat els llençols nets, vols dir que no l'ha ajudat algú?

El marit, la mira i li contesta:

- No, és que avui m'he llevat d'hora i he netejat els vidres de la nostra finestra.

El teu propi judici

A un oasi arriba un jove, pren aigua, es renta i pregunta a un ancià que es troba descansant: .- Quina classe de persones viuen aquí? L'ancià li pregunta: .- Quina classe de gent hi havia al lloc d'on tu vens? "Un munt de gent egoista i mal intencionada" va replicar el jove.-Estic encantat d'haver-me anat d'allà. A la qual cosa l'ancià va comentar: - El mateix haurà de trobar aquí. Aquest mateix dia un altre jove es va apropar a beure aigua a l'oasi i veient l'ancià va preguntar: Quina classe de persones viuen en aquest lloc?


El vell va respondre amb la mateixa pregunta: .- "Quina classe de persones viuen en el lloc d'on tu vens? .-" Un magnífic grup de persones, honestes, amigables, hospitalàries, em dol molt haver-los deixat ..- "El mateix trobaràs aquí ", va respondre l'ancià. Un home que havia escoltat les dues converses li va preguntar al vell: .- ¿Com és possible donar dues respostes tan diferents a la mateixa pregunta? A la qual cosa el vell va contestar: .- "Cada un de nosaltres només pot veure el que porta en el seu cor". .- Aquell que no troba res de bo en els llocs on va estar no podrà trobar una altra cosa aquí ni en cap altra part .- Si et sents adolorit per alguna causa externa, no és això el que et pertorba sinó el teu propi judici sobre ella.

Sra. Robinson

Només em consolava per assegurar-se del meu benestar.
Estava trist, molt trist i ella va ser dolça com qualsevol àvia que acarona al seu nét. Va agafar-me la cara entre les seves mans i em va fer un petó de papallona damunt de la parpella dreta, amb la punta de la llengua em va eixugar una llàgrima que corria galta avall i una suau flaire a ginebra em va impregnar la vida.
Colònia aspra, pell transparent que a poc a poc va recobrir la meva vida de matissos lleus, somnis pausats, paraules arcàicament rebutjades des de la meva limitada modernitat.
Va ser només l'inici de milers de petons, milers de carícies, milers de segons perdent-me entre els llençols de fil blanc i el marfil del seu cos, elevant-me fins a un cel de color negre que estava prohibit per gent com jo, gent nova en aquest món de monedes falses.
 -Un regal, un regal després de tant plaer.
I m'ho vaig creure. Quí no creuria els llavis que t'acaben de besar?
I després una trucada em va fer caure de nou a l'infern de la veritat. Intents de suïcidi, llàgrimes escumoses entre tubs hospitalaris, un govern sencer exposant-me des de  la finestra a l'univers i ara m'amago dins la soletat de l'amor inservible d'un petit, d'un insignificant amant de vint anys.
(Dedicat  a Kirk McCambley, amant de Mrs. Robinson, dona del primer ministre d'Irlanda del Nord)

A vegades, a vegades...

... A vegades fa gràcia intentar noves coses, a vegades cal pifiar-la molts cops per arribar a quelcom que sigui mitjanament passable, a vegades els arbres et tapen la llum del sol, a vegades necessites arbres que et facin ombra, a vegades rius i plores sense saber-ho, a vegades sagnes sense ferida, a vegades sues en nits gelades, a vegades un crit esglaia, a vegades somnies sense estar adormida, a vegades creus en Déu i a vegades en el Dimoni, a vegades ho enviaries tot a pastar fang i a vegades fas ninots de neu que regalimen a la primera ullada de sol...
I a vegades, molt poques vegades però,... plouen deserts del cel i les granotes es fan prínceps blaus.

Relacions M-F

Són difícils les relacions mares-filles a certes edats, molt complicades. Però a mida que les filles ens fem grans i ens trobem en el paper de mares, ens adonem que els mateixos problemes que nosaltres vàrem patir, els patim de nou des d'una altra perspectiva i entenem les preocupacions, els morros, els crits i les llàgrimes de les nostres mares, i, són ara les nostres mares les que ens diuen que no ens ho hem de prendre així, que deixem que comencin a fer la seva vida, que es fan grans les nostres filles...les seves nétes.
I cóm n'és de complicat deixar volar els fills, els que fa 4 dies omplien casa de crits i baralles, els que s'amagaven entre les teves cames quan tenien vergonya, els que a mitjanit et despertaven plorant perquè havien tingut un malson i et demanaven que deixessis el llum del passadís encés...I ara et despertes a mitjanit i no hi ha més soroll que el del carrer, no t'has d'aixecar per veure si ja han arribat perquè no arribaran, ja han començat el seu camí i només desitges que sigui una passejada feliç i que el teu camí corri ben aprop, al seu costat, per si cauen poder tornar a estirar el bràç i alçar-los.

Mar de boira

Un mar de boires, amb onades blanques i escumoses, pressionen la catifa verda que protegeix les muntanyes del bressol català. Un mar que vist pels ulls d'un ocell sembla suau i amenaçador vist pels que passegem pels camins que com arrugues envelleixen la Terra.

Ulleres de sol

Sóc moderadament feliç, o el que és el mateix, moderadament infeliç, encara que la infelicitat sempre l'amago darrere d'un somriure i la gent que no em coneix no se n'adona dels meus ulls que no saben mentir. La boca sap mentir, els ulls no en saben.  A la resta de la gent els passa el mateix i s'amaguen (ens amaguem)darrera d'enormes ulleres de sol, màscares per a la vida,... ens les posem quan no volem que ens vegin que se'ns escapa el riure o se'ns escapen les llàgrimes, quan no volem mostrar els desastres facials després d'una mala nit o quan una infidelitat ens delataria.
Bon invent les ulleres...però a mi vingueu-me amb els ulls ben destapats, que sóc bruixa i les ulleres no amaguen l'ànima que és qui parla i no se la pot emmudir per sort.