Estava trist, molt trist i ella va ser dolça com qualsevol àvia que acarona al seu nét. Va agafar-me la cara entre les seves mans i em va fer un petó de papallona damunt de la parpella dreta, amb la punta de la llengua em va eixugar una llàgrima que corria galta avall i una suau flaire a ginebra em va impregnar la vida.
Colònia aspra, pell transparent que a poc a poc va recobrir la meva vida de matissos lleus, somnis pausats, paraules arcàicament rebutjades des de la meva limitada modernitat.
Va ser només l'inici de milers de petons, milers de carícies, milers de segons perdent-me entre els llençols de fil blanc i el marfil del seu cos, elevant-me fins a un cel de color negre que estava prohibit per gent com jo, gent nova en aquest món de monedes falses.
-Un regal, un regal després de tant plaer.
I m'ho vaig creure. Quí no creuria els llavis que t'acaben de besar?
I després una trucada em va fer caure de nou a l'infern de la veritat. Intents de suïcidi, llàgrimes escumoses entre tubs hospitalaris, un govern sencer exposant-me des de la finestra a l'univers i ara m'amago dins la soletat de l'amor inservible d'un petit, d'un insignificant amant de vint anys.
(Dedicat a Kirk McCambley, amant de Mrs. Robinson, dona del primer ministre d'Irlanda del Nord)
No podem apartar-nos del nostre temps, ni tampoc desar una il•lusió en el record. L’au passa i passa, però les oronelles com qualsevol primavera hi retornaran. No serà el mateix aire, però hi seran; ompliran la nostra estada am el xiu-xiu dels seus negres i blancs cossos amb el seu esperit tot penjant d’un fil. Tot hi transcorrerà, no hi restarà res, només els nostres records en l’aire d’un passat etern.
ResponEliminaPensaments: J.B.S.