Són difícils les relacions mares-filles a certes edats, molt complicades. Però a mida que les filles ens fem grans i ens trobem en el paper de mares, ens adonem que els mateixos problemes que nosaltres vàrem patir, els patim de nou des d'una altra perspectiva i entenem les preocupacions, els morros, els crits i les llàgrimes de les nostres mares, i, són ara les nostres mares les que ens diuen que no ens ho hem de prendre així, que deixem que comencin a fer la seva vida, que es fan grans les nostres filles...les seves nétes.
I cóm n'és de complicat deixar volar els fills, els que fa 4 dies omplien casa de crits i baralles, els que s'amagaven entre les teves cames quan tenien vergonya, els que a mitjanit et despertaven plorant perquè havien tingut un malson i et demanaven que deixessis el llum del passadís encés...I ara et despertes a mitjanit i no hi ha més soroll que el del carrer, no t'has d'aixecar per veure si ja han arribat perquè no arribaran, ja han començat el seu camí i només desitges que sigui una passejada feliç i que el teu camí corri ben aprop, al seu costat, per si cauen poder tornar a estirar el bràç i alçar-los.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada