Des de l’ANC

L’Assemblea Nacional de Catalunya ha decidit donar suport als moviments de desobediència civil i d’insubmissió fiscal que han aparegut darrerament del cor de la població catalana, així com recolzarà tots els moviments populars independentistes que esdevinguin en el futur.

Així doncs, recolzarem també la manifestació del proper dia 5 de Maig a les 6 de la tarda a la Plaça Sant Jaume i on tots junts demanarem la independència de la Terra.

Des d’aquí us recordem que ja podeu pagar la renda a l’Agència Tributària Catalana i que al web de Diem Prou hi trobareu com fer-ho, també tenim penjats al web els documents necessaris per a presentar a l’administració si el que voleu és que el vostre IRPF el recaptin per  Catalunya tant si treballes a compte d’atri privat com si ets funcionari públic.

Des de Desobediència civil demanen que aneu donant suport a totes les accions que vagin preparant gent animada com els de #novullpagar.

Per altra banda, l’ANC es posiciona contraria a la monarquia espanyola i també a la república espanyola ja que el que vol és ser membres d’un país independent, això dóna resposta a la gent que ha demanat que des de l’Assemblea ens posicionéssim després de tot el debat obert amb el succeït amb el rei espanyol.

Els que treballem des de l’actual Secretariat de l’ANC vetllarem per a què aquest sigui un moviment del poble, apolític i totalment transversal on hi tingui cabuda tot pensament i sentiment sempre i quant, per suposat, sigui independentista.

Volem assolir la independència de Catalunya tant ràpid com sigui possible i estarem alerta a tot el que vagi succeint i tirarem endavant el full de ruta aprovat el passat Març i que vol acabar amb la transició nacional i assolir l’Estat propi com a molt tardar l’any 2014.

FRACÀS ESCOLAR- FRACÀS ECONÒMIC LIBERAL

El fenomen de la inadaptació social en els nens que no pateixen un retard mental, es deu, en gran mesura, a desordres durant el procés de socialització. Això, normalment és alimentat per una manca de condicions socials favorables en el seu entorn immediat, allà on els nens elaboren la seva capacitat cognitiva i adapten les destreses socio-conductuals.
L’escola, que normalment representa i transmet el model cultural de les capes socials més acomodades, entra en conflicte amb les pautes i models de comportament dels sectors més desafavorits de la població.

 El CAEP en el que treballo hi trobem sovint exemples de com ens costa  arribar d’una manera flexible a aquest sector social. Els nens i les famílies veuen sovint com una imposició qualsevol tipus de regles o normes que l’escola marca i això no ajuda ni a la connexió afectiva ni a la cognitiva de la totalitat dels membres del sistema educatiu. La resposta a aquest procés de condicionament aversiu sol ser: la inhibició, l’evitació, el rebuig i la confrontació.

És per això que cal anar a buscar les maneres òptimes per treballar les relacions socials i modificar la conducta dels nens amb problemes des d’un punt de vista global, on tothom que  hi estigui interessat, es senti protagonista del canvi.  I cal que l’escola faci una reflexió i una anàlisi de qualsevol problemàtica que es presenti com a lesiva tant a nivell psicosociològic com a nivell orgànic dels alumnes i que són expressats mitjançant comportaments personals i socials disruptius .

Podem fer dos tipus d’anàlisi, una anàlisi d’allò que determinarà el trastorn del comportament, sobretot en processos d’inadaptació; i una anàlisi preventiva i rehabilitadora d’aquestes conductes. És a dir, podem estudiar el perquè d’aquestes conductes i el com modificar-les.

El rol de l’ escola en la relació sistema educatiu, sistema productiu. 

Tot el sistema escolar se situa en unes coordenades espai-temps que el defineixen. I canvia quan les condicions socials, econòmiques i politiques ho fan.
En els darrers anys, la nostra societat ha canviat, com així ho ha fet la nostra realitat política i, sobretot, econòmica. El canvi de valors, la readaptació de la nostra economia, la crisi econòmica i els seus efectes en l’atur, l’increment de la delinqüència i la democratització de les institucions, són alguns dels aspectes més significatius actuals.

 El pensament econòmic liberal va fer que l’ensenyament fos una oferta per a la demanda que hi havia en el mercat de treball, un augment en el nivell educatiu comportaria un augment en el desenvolupament econòmic, aquest model ha fallat, no pot haver-hi una relació de subordinació entre l’escola i el mercat laboral ja què això provoca que a les èpoques de crisi econòmica com l’actual, el nen i el jove al saber-se sense sortida laboral, no veuen la necessitat d’una preparació educativa.  L’escola ha de ser l’agència de socialització i el mestre/a l’agent socialitzador.
Fracàs i inadaptació escolar.  

La inadaptació i el fracàs escolar crec que és el rebuig de les institucions a les classes menys afavorides i un clar indicador de la incapacitat del sistema educatiu per a satisfer les expectatives d’aquest sector de població. Això provoca en els alumnes comportaments d’evitació i escap, de confrontació, de violència i agressivitat, cosa molt visible en els entorns com en els que jo ensenyo, ètnia gitana i immigrants de països pobres.

DIEM PROU amb l'Andreu

Dijous passat vaig conèixer l’Andreu a Vallromanes. L’Andreu, juntament amb la Maria, la seva dona, són els impulsors de Diem Prou.

Aquesta parella de Siurana, població de la comarca del Priorat, tenen un restaurant i van decidir que no podien seguir així, que el que guanyaven se’ls ho emportava tot l’estat, i no el seu propi estat, l’estat veí.

“La situació personal (els nostres tres fills en plena infància) i la professional (tenim diferents fronts oberts en uns moments ben difícils pel sector, en què no s’hi val a badar...) ens ha frenat durant molts mesos. Primer esperàvem que els nostres polítics anessin a la una (miracles a Lourdes!), després vam esperar que fos algú altre qui encengués la metxa. Però res, cada cop pitjor (sanitat, educació, cultura...), ja no podem acotar més el cap. I aquí no passa res.

Ha arribat el moment en què ens adonem que no tenim excusa. Massa avantpassats nostres van jugar-s’hi molt més del que se’ns demana que ens hi juguem nosaltres. Ara tenen més sentit que mai les paraules d’Heribert Barrera: “Tenim pressa, molta pressa!” Ens hi juguem el ser o no ser.

Al nostre país tenim molta feina a fer, molt a millorar, però abans ens hem de treure aquest llast que duem des de la transició. La relació amb Espanya ens empobreix, ens desmotiva, ens divideix, ens fa perdre el temps... S’han acabat les reivindicacions folklòriques! (que, d’altra banda, tant han ajudat fins ara a mantenir el caliu)” (Andreu)

I té raó, l’Andreu té molta raó. No podem pas seguir així, hem de fer un pas endavant, si no podem confiar amb els que ens governen, ho haurem de fer nosaltres, el poble i la seva iniciativa no és senzilla perquè no saben com respondrà l’estat espanyol, és iniciativa de valents: La insubmissió fiscal a l’estat veí.

No diuen pas que no pagaran els seus impostos sinó que ho faran a un compte a nom de la tresoreria catalana, nom de la Generalitat i avisaran a “Hacienda de España” d’aquest fet i de per què ho fan.

Comencen ja aquest abril en el pagament del primer trimestre de l’IVA i van a per totes.

Diu l’Andreu que vol un Estat Propi perquè Espanya no ens respecta, perquè ens va tancar les portes amb la sentència de l’Estatut, perquè el govern català és incapaç de reaccionar davant d’una petició del poble català que va sortir al carrer el 10 de Juliol de 2010 de manera massiva. Perquè el govern actual pacta amb el PP i segueix la cantarella de “l’ara no toca”. Perquè la crisi social i econòmica fa urgent que el nostre govern planti cara a Madrid, que ens deu una fortuna i que no ens deixa prendre cap tipus de decisió.

Aquest abril comença el moviment i els primers autònoms valents deixaran d’ingressar els seus impostos a Espanya. El proper trimestre ens afegirem la gent que treballem per altri i volem que les nostres empreses paguin els nostres impostos al compte de l’agència tributària catalana.

Possiblement molts només siguin actes simbòlics però aquests actes “només simbòlics” poden arribar a crear un gran rebombori, mireu sinó com se les gasten els espanyols en no voler de cap manera que desapareguin els seus símbols dels nostres ajuntaments.

Van començar l’Andreu i la Maria el camí però cada dia hi ha més gent que els segueix. Empresaris que ja han decidit seguir el mateix camí i gent que acut a les seves conferències per assabentar-se de com va tot i de com s’hi poden afegir i així, sense aturar-nos que tenim pressa, a finals d’any tots els independentistes de Catalunya hem de fer-los costat i la següent passa haurà de ser del nostre govern.

DIUMENGES DE COSTELLADA

I si ens deixem de futileses i anem pel que ens cal? Sabem que el pacte fiscal no ens el donaran, ara perquè hi ha crisi i no ens poden pagar ni el que ens deuen i després perquè sortiran amb la lletania de l’enfonsament d’Espanya, el trencament,  la nostra insolidaritat i un llarg seguit de bonances cap als catalans.

I si anem per feina i el parlament es posa les espardenyes de córrer i, com aquell que res, es treu de la màniga un referèndum a l’estil Escòcia i que  sigui vinculant pels que ens governen o ens haurien de governar a casa nostra.

Estem tips de què Ciu durant la setmana es faci petonets amb el PP i els caps de setmana treguin a passejar l’independentisme de costellada; de veritat ens creuen tant borinots que no ens adonem  del seu joc. Ara que en Mas, el president, calla perquè no té res a dir, perquè ell no mana de res, perquè  no té possibilitats de decidir res del futur de Catalunya que ja ens ve donat i beneït des de Madrid, ara, els caps de setmana passegen  l’expresident Pujol, en Vila d’Abadal, el batlle de Girona, Carles Puigdemont,  i nombroses autoritats convergents més, fent de l’independentisme la seva bandera. Això si, el batlle de Girona,  l’endemà d’un d’aquests grans actes d’estelades, quan al ple de Diputació de Girona es votava l’adhesió a l’Associació de Municipis per la Independència, ves per on, no es va recordar dels crits a favor de la sobirania catalana i va tornar a recolzar a aquells que ens colonitzen.

Suposo que al final la força la tenim i la tindrem el poble i avui els carrers de Barcelona ja s’han incendiat, avui han estat els estudiants i treballadors de les universitats, els sindicats, els indignats, ....cada dia surt més gent.

Moviments com el Diem Prou que recolza la insubmissió fiscal,  l’Assemblea Nacional de Catalunya ja ben propera en la seva creació i que vol reunir a tots els catalans que volem treballar per un estat propi, els moviments en defensa de l’escola en català, etc, fan que hi hagi un ampli ventall d’associacions on poder exercir de català i lluitar pel nostre futur.

Cada dia hi ha més gent que s’uneix per treballar per Catalunya i això ja és imparable. Gent compromesa amb l’independentisme de sempre, gent que s’hi ha anat afegint en veure com ens maltracten els veïns i gent que no es sent independentista però que està molt enfadada i que creu realment amb una millora de qualitat de vida si marxem d’Espanya.

Torno a dir que potser ja va sent l’hora de fer una passa més enllà, que en Francesc Homs i n’Andreu Mas-Cullell deixin de donar la culpa a Espanya i se la donin ells mateixos per trair els interessos catalans i vegin que ja en som prous per a dir prou.

VALÈNCIA REVOLTA

Estic indignada per les duríssimes càrregues policials que les bèsties uniformades estan infringint a nois d’institut a València. Nois que han sortit al carrer a queixar-se perquè no tenen gas al seu centre i passen fred, es queixen d’haver d’estudiar en aules prefabricades que tenen unes pèssimes condicions, es queixen de què cada vegada es gasten menys diners en educació, es malbaraten els pocs ingressos que hi ha, se’ls reparteixen entre els caps de la conselleria i després no hi ha diners per pagar mestres, per pagar especialistes que donin determinades assignatures optatives,etc.

I surten al carrer enfadats, molt enfadats, i és normal que estiguin enfadats quan fa quatre dies la justícia va resoldre que el que ha estat el màxim encarregat de la política valenciana, i uns dels podrits que s’han fet d’or gràcies a les males arts en el negoci de la política, cosa sabuda i re-sabuda per tothom, se n’ha sortit de floretes i encara li donen posicions de rellevància social per a què continuï engreixant la seva borsa.

I els nois veuen que no tenen cap mena de sortida, que si estudien només tenen tres sortides: per terra, per mar o per aire, però que a casa seva no es poden quedar. Que són generacions preparades, molt ben preparades i que el que els queda és malviure. I resulta que ens queixem de què els joves no reivindiquen el seu futur, que no surten al carrer.

En poc temps han sortit dues vegades, en el moviment 15 M molts joves van sortir, una altra cosa és qui va preparar el moviment i les intencions que tenia, però molts dels joves que van sortir no en sabien d’aquests “genis” amagats i van sortir buscant la revolució. I també van rebre, i no només de la policia i dels mossos, també van rebre de les classes burgeses catalanes que veien la Plaça Catalunya plena de perroflautes  i no els feia gràcia que quatre penjats estudiants, rojos en molts casos, poguessin remoure les consciències dels catalanets. Ben pocs vàrem estar allà, i els que hi estàvem el que volíem era treure el dret de l’autodeterminació dels pobles endavant.

Ara els joves es tornen a manifestar, ara des de València i la societat es posa les mans al cap, però encara no he vist a cap partit polític que digui que el que està passant és una vergonya, tret de la Mònica Oltra de Compromís, però em sembla mentida que CIU, ERC, SI, RCat i d’altres partits catalans no s’hagin pronunciat, però pronunciat en veu alta, i a crits, no amb la boca petita.

Senyor conseller del bat de baseball vagi preparant-se perquè la primavera s’acosta i haurà de començar a preparar els seus cascos i les seves porres doncs a Catalunya també ens estem preparant per una primavera calenteta.

QUÈ VOS PASSA VALENCIANS, QUÈ VOS PASSA?

Després de viure 20 anys al País Valencià  encara se’m fa difícil entendre la seva realitat social i política. Com han arribat a un grau de corrupció tan alt a totes les esferes, no només és el polític de torn del PP, també són corruptes els alcaldes i concejals del poble més petit que et puguis trobar, malversacions de capital públic, subvencions a obres que mai es realitzen, venda de terrenys en zona verda per a la construcció d’hotels i urbanitzacions de luxe, requalificacions sense sentit, plans urbanístics que no es poden arribar a consensuar mai ja que allà per on ha de passar una carretera, a la nit següent s’han alçat 3 o 4 cases que no es tiraran a terra perquè saben que si toquen una rajola, mig terme ha d’anar a terra.

I de què ve tot això. Tot això ve de després de la Guerra civil. Alacant va ser la darrera ciutat roja en caure. A la costa alacantina hi havia una forta representació de les esquerres del moment i dels anarquistes, però com arreu, hi havia també molt introduida entre la societat la doctrina cristiana. No era gens estrany ser anarquista i anar a missa. Així doncs, els assassinats de centenars de “retors”, la majoria dels quals eren denunciats pels mateixos veïns del poble, va crear una multitud d’herois religiosos que es veneren poble a poble i església, a església encara avui dia.

En acabar la guerra civil i quan tots tornaren cap a casa, es van trobar amb les terres perdudes i que s’havia de fer el possible per sobreviure, així començaren a marxar les peonades cap a Orà, on anaven a treballar i malviure per sous de riure i on menjaven, com ells deien, “60 dies arròs amb fesols i 60 dies fesols amb arròs”. Quan tornaven a casa, havien d’anar a les marjals de Cullera i contornades a recollir l’arròs. Dies i dies d’humitat i de serps d’aigua que els humitejaven el tou de l’os.

Però ves per on, que en Franco va decidir exportar la idea del turisme a Espanya

allà pels anys 50, així  aquells que tenien les terres més pobres de conreu, que eren les que estaven a la bora de la mar ja què allà no es podia plantar res, van començar a fer-se d'or, els germans i la gent desheretada començaren a vendre terres de costera a preus inimaginables i els "rics" veien que encara que treballessin tota la vida, mai podrien arribar a guanyar el que els desheretats guanyaven de la venda. Així que també van començar a vendre les terres i a treballar a la construcció del litoral valencià. Franco en aquell moment, i recolzat per l'església (molt poderosa al país encara avui en dia) esperonava les bondats del turisme sense límits (només cal visitar Benidorm) i la gent es dedicava a la construcció pensant que mai s'acabaria. Tothom tenia quelcom a veure amb la construcció, des de guixaires fins a botigues de mobles.

Amb la democràcia i la bondat de les dècades 70 i 80 a Europa, la marca de la "Califórnia europea" per a parlar de les bondats climàtiques valencianes, va fer que els europeus hi confiessin i continués un degoteig constant de gent europea que anava cap allí.

Des de l'església,els empresaris i grups de poder es repetia a tota hora que es votés al PP si volien continuar amb el benestar, la església demanava que es votés el partit del Senyor i això va calar a fons en la manera de pensar de tots aquells que vivien de la construcció.

No pensaven pas que l’aixeta deixés de rajar. Un paleta viatjava en un Audi, anava a sopar als millors restaurants i a l’hivern anava a esquiar als Alps. A l’estiu tots tenien una moto d’aigua que desaven al seu iot...preparar-se i invertir en el futur, cap ni un. Tots buscaven el “pelotazo” i molts el trobaren.

Els nois joves, en acabar l’ESO volien deixar ràpidament l’escola i anar a treballar a l’obra que allà es feien diners ràpid, i si als 20 anys ja tenien una quadrilla, ell ja no havia de posar mes totxanes, només els calia anar a parlar amb alcaldes.

L’ajut que han rebut des de la Generalitat valenciana i des del govern d’Espanya els empresaris de la construcció ha estat escandalós, allà lligaven els gossos amb llonganisses, i mentre anava creixent la seva exportació turística i anaven guanyant calers, també el govern autonòmic i el central anaren venent la idea de que Catalunya  volia passar-los per davant, que volia quedar-se amb els seus recursos, que els volia colonitzar des de la llengua per a poder després deixar-los empobrir venent destinacions com la Costa Daurada o la Costa Brava... tot mentides que han anat quallant en gent que no estava prou formada ni intel·lectual, ni sentimentalment en l’arrel a la seva terra i que han aprofitat els castellans per afavorir l’espanyolisme.

I ara què? Ara es troben amb un país que molts no desitjarien, un país que els avergonyeix, una classe política xulesca i podrida i una base social que encara deu massa al PP.

Per sort tenen una llumeta d’esperança amb els nous nacionalistes de Compromís.

Deixem-los que facin el seu camí “espaiet” com diuen ells, nosaltres els acollirem si és que volen ser acollits.

UNA NOVA VIA

Comencem any nou i em pregunto què sentiran els nostres governants del que estan fent, n’estaran realment orgullosos ?

I n’estic segura que no, no ho poden estar, però, la veritat és que no crec que ho sàpiguen fer millor. O, ves a saber,  igual sí que en saben però no ho fan perquè no ho han arribat a sentir necessari o convenient i això es deu a què l’ésser humà encara obeeix pautes d’acció arcaiques i ens movem pels sentits primaris. Són molts segles de pensar que les coses són blanques o negres i que són inamovibles, el que cal doncs és coratge, intel·ligència i preparació per a fer-les canviar.

La nostra societat és diversa i complicada d’entendre i tothom sabem que cal fer esforços per a ser dialogants, respectuosos i tolerants, però ens costa fer-ho d’una manera constructiva quan els interessos i les opinions divergeixen o entren en conflicte amb els interessos propis.

Per tant, que necessiten actualment els nostres governants? Un canvi d’òptica. Una nova visió que ens permeti incorporar perspectives mai previstes i desmuntar els tòpics  que reproduïm generació rere generació i que ens porten a error rere error, encara que ho fem per vies diferents.

Els governants s’han de recolzar en el poble, en la gent que ja no té por de fer un primer pas i que estarem al seu costat ajudant-los fins assolir la independència i perseverant davant les moltes dificultats que sorgiran. Els estem esperant per a què ens guiïn cap al projecte de futur més important de Catalunya, l’autodeterminació del poble i el renaixement de l’Estat Català, però, per això, el més important és posar-nos en camí.

El poble ja ha començat a caminar, ja sap on van iniciar el camí i quina és l’arribada però anem una mica perduts per manca de lideratge, i sabem que si els polítics no hi són, ens costarà més de fer-lo, però el farem i la ruta  l’anirem dibuixant dia a dia, i a vegades ens estavellarem, i altres vegades haurem de recular, però segur que ens en sortirem. Governants, deixeu la por de costat, mireu una nova via si cal i afegiu-vos al poble, sinó el poble us passarà comptes el dia de demà.