UNA NOVA VIA

Comencem any nou i em pregunto què sentiran els nostres governants del que estan fent, n’estaran realment orgullosos ?

I n’estic segura que no, no ho poden estar, però, la veritat és que no crec que ho sàpiguen fer millor. O, ves a saber,  igual sí que en saben però no ho fan perquè no ho han arribat a sentir necessari o convenient i això es deu a què l’ésser humà encara obeeix pautes d’acció arcaiques i ens movem pels sentits primaris. Són molts segles de pensar que les coses són blanques o negres i que són inamovibles, el que cal doncs és coratge, intel·ligència i preparació per a fer-les canviar.

La nostra societat és diversa i complicada d’entendre i tothom sabem que cal fer esforços per a ser dialogants, respectuosos i tolerants, però ens costa fer-ho d’una manera constructiva quan els interessos i les opinions divergeixen o entren en conflicte amb els interessos propis.

Per tant, que necessiten actualment els nostres governants? Un canvi d’òptica. Una nova visió que ens permeti incorporar perspectives mai previstes i desmuntar els tòpics  que reproduïm generació rere generació i que ens porten a error rere error, encara que ho fem per vies diferents.

Els governants s’han de recolzar en el poble, en la gent que ja no té por de fer un primer pas i que estarem al seu costat ajudant-los fins assolir la independència i perseverant davant les moltes dificultats que sorgiran. Els estem esperant per a què ens guiïn cap al projecte de futur més important de Catalunya, l’autodeterminació del poble i el renaixement de l’Estat Català, però, per això, el més important és posar-nos en camí.

El poble ja ha començat a caminar, ja sap on van iniciar el camí i quina és l’arribada però anem una mica perduts per manca de lideratge, i sabem que si els polítics no hi són, ens costarà més de fer-lo, però el farem i la ruta  l’anirem dibuixant dia a dia, i a vegades ens estavellarem, i altres vegades haurem de recular, però segur que ens en sortirem. Governants, deixeu la por de costat, mireu una nova via si cal i afegiu-vos al poble, sinó el poble us passarà comptes el dia de demà.

Nacionals i civils

Tenia uns 19 anys quan en un partit Barça- Real Madrid al Camp Nou em va passar el següent fet: Com a jove seguidora dels futbolistes barcelonistes, Maradona, Alexanco, Urruti, Marcos, etc. vaig decidir en acabar el partit anar a veure’ls surtir. Encara ho feien per l’entrada del lateral de tribuna ja que aparcaven els autocars allà al pàrking entre el camp i el Palau. Doncs bé, estava allà amb moltíssims seguidors més quan van començar a sortir els jugadors del Madrid. La gent va empènyer i la polícia nacional que feia barrera, ens tornaven les espitjades sense gaire suavitat. En això que un nacional se m’adreça i em crida: “Haz el favor de largarte “pa tras”, jo, educadament li dic que no l’entenc, que em parli en català. Em contesta que “él habla en cristiano y que mi deber es contestarle en español”, aleshores “innocentment” vaig replicar-li preguntant si no sabia que la Generalitat feia cursets gratis de català per immigrants. No vaig poder dir res més, em va fotre una cleca i em va enxampar pels cabells, fent-me saltar el cordó  i em va portar a empentes cap el furgó policial, per cert, he d’agrair que en Butragueño, que en aquell moment passava per allà, es dirigís  al nacional per a demanar-li una mica de correcció en el tracte que m’estava oferint. Una vegada dins del furgó, em va deixar allà tancada amb un parell de macarres que havien enxampat birlant carteres i trencant-me el cap pensant en com explicaria a casa l’incident. Al cap d’una estona tornaren ja tota la tropa de policies i el qui devia de ser el cap va preguntar-me què havia passat, li vaig explicar i el que m’havia “segrestat” va dir què era una mal educada i que no tenia cap tipus de respecte a l’autoritat. El cap degué veure la meva cara d’espantada i, a més a més, encara que tenia 19 anys semblava molt més jove i li va fer gràcia que hagués tingut pebrots per contestar perquè amb un somriure benvolent em va demanar el DNI i em va recordar que havia de portar-me bé amb els nacionals que ens protegien i em va deixar marxar.

Per suposat, la meva lluita al llarg de la vida per a què em parlin en català aquells a qui pago amb els meus impostos, ha seguit i seguirà. El “si pago, mano“ l’utilitzo com a lema en termes lingüístics i recordo la nena, que era dins del furgó, pensant que si hagués tingut una metralleta se’ls hagués carregat a tots (era la ràbia per la impotència). Aquesta agressivitat dels 20 anys ja l’he canalitzada però puc entendre perfectament la ràbia de l’advocat maltractat per un guàrdia civil xulo i la mala estona que va passar, com també entenc l’odi que devia sentir en cada cop que rebia. També ho puc entendre del pagès gironí amenaçat per tres civils de La Junquera.

I en nom de tots els que hem passat per alguna situació desagradable per menystenir-nos per qüestions idiomàtiques, agrair als 3 diputats d’ERC i als 3 de SI que hagin anat a demanar comptes al Gobierno de Espanya i, de passada em pregunto: els de Ciu no haurien de vetllar pels ciutadans de Catalunya, per a què els nostres drets fossin respectats? Encara no he escoltat cap veu que recriminés l’actuació de les forces de l’estat veí.

L’ANC, el GPS de la llibertat

Diumenge 15 de gener  del 2012. El dia es desperta fred i sembla que el sol no lluirà però contents emprenem la marxa per la Independència.

Feia goig veure centenars de vehicles guarnits amb estelades, anar-se afegint  a una caravana colorista, que anava recorrent la carretera costanera del Maresme.

Tots portaven un mateix rumb, assolir la independència  de la Nació Catalana.

També feia goig veure com la gent de les diverses poblacions per on passava la caravana, sortien als carrer i als balcons i, com si fos la cavalcada de reis ben propera en el temps, reien, saludaven, aplaudien,  s’emocionaven i treien llurs banderes per acompanyar a aquells que han iniciat el camí i que saben que aviat, els que ara estan a carrers i balcons, se’ls uniran i també pujaran als cotxes i es dirigiran guiats pel GPS cap a la Independència.

Canet de Mar, l’Itaca de diumenge, esperava els navegants, i un esclat de sentiments engrandia el cor de la Nació.

L’ANC ha de ser el GPS d’aquest camí, la base canalitzadora del poble català i que, en una retroalimentació sobirana, ajudi a brollar del poble la força necessària per a què tots units puguem entrar en una confrontació amb el govern espanyol i dir-los, de tu a tu, que democràticament exigim el que no ens cal exigir, els nostres dret a l’autodeterminació i, democràticament també, marxem, que el camí és llarg i feixuc i hem de fer via.

I què passarà amb els nostres governants? Fàcil de respondre: o agafen la capdavantera del moviment independentista o la història els jutjarà.

Què n’esperem de l’ANC?

Esperem que ens aglutini.

Esperem que ens il·lusioni.

Esperem que, des de la diversitat, ens representi.

I, sobretot, esperem que quan sigui el moment, i així ho decideix el poble (els tempos no venen donats pels partits polítics), encapçali, si és necessari, la revolta civil exigint la legitimitat del que proposem, la llibertat de la nostra nació.

Esperem que així sigui.

EL REGAL

No sé quan temps ens queda però tot em fa suposar que no massa. Catalunya com a país està perduda i que l’agonia en la que ens veiem ara no és cosa de la crisi o de la casualitat, és el darrer pas d’un país colonitzador que ha vist amb por, com una de les seves colònies s’estava despertant. I així com nosaltres no teníem clar un full de ruta cap a la independència, ells si que tenien un pla de dominació de possibles revoltes populars d’una manera sibil·lina. Catalunya ha passat  de l’espoli fiscal a la ja quasi irremeiable suspensió de pagaments i tot gràcies a una Espanya que ens ha fet anar buidant primer les butxaques i després venent-nos tot allò que ens quedava i que ha anat a parar a les mans de gent de la dreta rància catalana, és a dir, ha tornat a les seves mans.

I estic amoïnada pel futur que ens espera com a poble. Sempre he pensat que el seny català era un eufemisme que utilitzàvem nosaltres mateixos per estalviar-nos de dir la veritat, el català és covard de mena. No tenim la suficient estima per la nostra terra i els nostres germans, ens venem als diners i som incapaços d’anar tots a la una perquè sempre hi ha algun català més intel·ligent que pensa què en pot treure de benefici.

Això sí, després ens omplim la boca de catalanitat i votem partits que ens arrosseguen sense mirament cap a la unitat d’Espanya.

Un país no se’l destrueix amb una guerra, ni amb la política, ni se’l destrueix per la religió; a un país se’l liquida econòmicament i Espanya porta anys fent-ho. Una vegada encetada la democràcia i amb una Catalunya amb ganes de renovació i amb un moviment popular ampli per assolir la independència, des de Madrid enviaren de seguida unes conxorxes preparades per a què aquest moviment no es pogués desenvolupar. La manera era senzilla, anar a buscar els que lideraven d’alguna manera aquell moviment i prometre’ls un tipus d’autogovern federal anomenat autonomia i la col·locació  de cadascun d’aquests líders en algun dels partits del ventall espanyol. Tots renunciaren a seguir lluitant per Catalunya per lluitar per les seves butxaques. Els espanyols foren espavilats, no calien lluites ni baralles, calien diners. Ara tornen a estar igual, però ara no els calen líders socials, només els calen diners  per comprar Catalunya després d’una fallida econòmica, i aquests diners ja els tenen, són els que els hem regalat. D’un espoli no  denunciat ni intervingut judicialment pel país que el sofreix,

només té un nom, regal!

DOCENT INDECENT

 “En aquest moment jo no veig més sortida que demanar al senyor Mas que digui adéu a Espanya.

Catalunya independent és l'única manera que els milions d'euros que ens roben, es quedin a Catalunya i els invertim en educació, sanitat, investigació, cultura i en regeneració política.

Necessitem la llibertat econòmica per a poder tirar endavant. Catalunya és terra de gent treballadora i gent preparada. Vàrem estar al capdavant dels moviments pedagògics durant la república, som capdavanters en medicina a Europa i, en investigació també ho som, sempre que ens deixen els poquíssims recursos que ens arriben.

Penseu que els estats petits són els únics que es salven a hores d’ara dins d'Europa.”

Aquest escrit senzill, planer, sense cap tipus de malícia, amb l’única intenció d’obrir les portes als docents que es sentin independentistes i convidar-los a col·laborar amb un grup de gent que estem treballant i discutint com ens agradaria que fos el món de la docència  quan tinguem l’estat propi, ha despertat la fúria de molts d’aquells que ensenyen i eduquen els nostres fills.

Entenc que els que treballem a la funció pública estem enfadats, ofesos, menyspreats i insultats per l’Administració. Justament a les portes del Nadal ens tornen a tocar el sou, se’ns recorda que hi haurà una nova retallada de plantilles i no tenim cap possibilitat de fer res, només tenim dret  a la rebequeria.  Però em vaig quedar bocabadada quan gent suposadament integrada a la nostra societat, gent que ha d’ensenyar la nostra llengua i els nostres trets culturals als infants i joves del país, començaren a dirigir consignes repetides fins a la sacietat pels mitjans de comunicació escrits i audiovisuals espanyols amb el beneplàcit de les dretes catalanes:

“De veritat creieu que els politics que tenim no malgastarien els 20.000 milions? Si ho fan ara que no n’hi ha i som la comunitat que té més deute, que no faran amb més diners?”

“El català, ens agradi o no ens agradi, com el neerlandès per exemple, és una llengua minoritària, i els neerlandesos, s'obren i parlen altres llengües, i llengües properes físicament a ells com el francès o l'alemany... I els catalans (o molts catalans) ... fòbia al castellà, i ens posem a aprendre anglès! Olé, què bonic és això!! Hi ha alguna cosa més bonica que parlar la llengua de Cervantes, que té un abast cada cop més important i una personalitat que moltes altres llengües ja les voldrien tenir!!??”

“Si visc aquí, no és perquè hagi escollit Catalunya lliurement, sinó per qüestions familiars, i tinc tot el dret del món a exercir la meva professió aquí o a Santiago de Compostela, perquè, EN QUALSEVOL CAS, ES TRACTA D´ESPANYA (que no ESTAT ESPANYOL, com els agrada a molts independentistes dir). "Ahí queda eso"... (així, en castellà, que és molt bonic).”

“…de momento y aunque no te guste, la letra Ñ forma parte del alfabeto. Y en la palabra Cataluña la tenéis. Pero supongo que tu ni tan sólo te lo has aprendido, me parece muy lamentable. Por cierto a mi también me parece lamentable que no sepas diferenciar en que es extremista y no. Por cierto, los que nos están robando son los de CIU a los que muchos habéis votado. Y referente a la clase de geografía que nos has dado, veo que has nombrado el mar, si no te gusta lo que hay, ya sabes empieza a nadar. Por cierto, supongo que te falta alguna clase de derecho...sabes lo que es un país soberano? te harían falta unas clases de derecho constitucional.” (copiat textualment)

 

Uns exemples suaus del que ens dirigien massivament als quatre que defensàvem la sobirania catalana encara que el que em va fer més gràcia de tot fou el dedicat per un d’aquests companys de professió:” Ets una docent indecent que vols influir en la ideologia política dels infants”. És graciós que de fer debats amb altres mestres per posar unes bases pedagògiques a  Catalunya sigui igual que fer resar el Pare Nostre cada matí a l’entrar a classe, cantar el “Cara al sol” o no deixar que els nens parlessin ni estudiessin el català.

I de tot això en trec dues qüestions. La primera és què estem fent malament els independentistes que no arribem de la manera adequada a la gent; i  la segona és, d’on nassos hem tret aquests docents?

Per suposat, res a veure amb la generació de mestres de la República.

Tere B.Bonnín

CATALONIA THE NEXT ONE

L’Alex Salmond ahir va decidir que el referèndum sobre la independència d’Escòcia es realitzarà la tardor del 2014, per a ells és la decisió més important que prendrà la nació en 300 anys i no serà el parlament de Londres qui els digui la data en què s’ha de fer ni els guií per un full de ruta que no és l’escocès. I em sembla genial, crec que un líder ha de tenir les coses clares i no permetre que ningú s’immisceixi en els processos endegats pels pobles cap a la seva sobirania.

El cap de govern dels Britànic ha dit que a ell i al seu partit no els fa gràcia que  Escòcia decideixi marxar del que és el Regne Unit, però que com a mostra de democràcia entén que un poble té dret a definir la seva història i que si el poble escocès, exercint el dret a la seva sobirania, decideix seguir sol el seu camí, no poden més que desitjar-los sort i que en ells hi trobaran el seu recolzament.

A primeres hores del dia, The Guardian ha engegat una enquesta a la seva web on pregunta a tots els britànics si estarien a  a favor d’una Escòcia independent i el si guanya amb una absoluta majoria.

El camí iniciat per escòcia no té perquè ser el mateix que hauríem d’iniciar els catalans, és més, crec que el nostre camí ha de ser totalment diferent ja què, per començar la democràcia espanyola no està establida com la britànica i el grau de cultura democràtica espanyol és més bé escàs. Us imagineu en Rajoy dient que com a president del Regne d’Espanya i amb tot el dolor del seu cor ja què preferiria que Catalunya continués formant part de la unitat nacional, entén però, la posició catalana i els catalans, com a membres de ple dret, han de poder decidir lliurement el futur de la seva terra, que si decidissin en referèndum iniciar el camí sols només els queda desitjar-nos molta sort i que en els espanyols trobaran a uns germans. No us ho imagineu, veritat? Doncs jo tampoc, això és pura ciència ficció. I encara és més ciència ficció pensar que la gent de les altres autonomies espanyoles votarien a favor de l’autodeterminació catalana. Així que realment crec que en aquests moments no podem seguir la seva via, la nostra via ha de ser molt més resolutiva, pràctica i ràpida: dimissió del president Mas i convocatòria de noves eleccions i principal i únic punt del programa ha de ser el d’assolir la independència de Catalunya, les eleccions les tornaria ha guanyar en Mas i, aleshores, amb la unitat de tots els partits independentistes, proclamar la independència de la Nació. Quin és millor referèndum que unes eleccions?

Les eleccions ja pregunten i,la veritat, sóc de les que pensa que a qui no li agradi el resultat, carretera i manta

I tornarem a vèncer

No poden amb nosaltres. No poden. I no és per manca de ganes: la central lletera, el joc brut, el teatre, el dopping, els àrbitres, les Shakires...i el Barça calla i juga. I ells es foten mentre nosaltres ens els mengem al terreny de joc i davant de tot el món. Som superiors, molt superiors a ells.

I amb ràbia venen i se’ls emporten, als nostres, a jugar per la seva, la Roja, i ens martellegen  fins què l’oïda ens grinyola, que els nostres són seus i que ells, la Roja, ho guanya tot gràcies als nostres, que no són nostres, són d’ells.

Però si a futbol no ens poden guanyar, sí que ho fan cada vegada que ens marquen un gol a les seleccions catalanes, al Constitucional amb l’estatut, amb l’ús del català, amb l’augment i les recaptacions d’impostos, etc.

Tants i tants greuges que omplen pàgines catalanes d’enuigs i rancúnies.

Però amb el Barça encara no han pogut, mal que els pesi, i ho intenten i ho seguiran intentant. I ara que ja no saben què inventar-se, ja hi ha gent que no se n’amaga: ens odien! I ho diuen en veu alta i clara.

I qui diu que el Barça no representa Catalunya? És clar que ens representa! És, a hores d’ara, l’únic que tenim per vèncer-los i quin goig que fa cada victòria! I els vencem a casa d’ells i davant del món, i convencem a tothom de què som els millors. I el món és posiciona al costat nostre en veure com l’equip institucional espanyol juga brut dins del terreny de joc i als despatxos.

Cal que ara també es conegui l’espoli fiscal que patim, l’enfonsament cultural que sofrim amb cada atac que rebem a la llengua, cada ofensa, mai rectificada, a la nostra història.

Clar que el Barça és més que un club, el Barça som els catalans i seguirem treballant sense aturar-nos i llevant-nos d’hora, ben d’hora, fins guanyar-los una vegada i una altra davant tothom, anant als tribunals que faci falta, a l’ONU, obrint-nos al món i explicant el nostre cas. El món ens entendrà i Europa ens acollirà i Espanya, la nostra veïna, que a hores d’ara ja intenta tancar la porta d’Europa a Escòcia, que segueixi intentant-ho que ja saben el que se’ls ve al damunt: “ Cuando las barbas de tu vecino...”