Nacionals i civils

Tenia uns 19 anys quan en un partit Barça- Real Madrid al Camp Nou em va passar el següent fet: Com a jove seguidora dels futbolistes barcelonistes, Maradona, Alexanco, Urruti, Marcos, etc. vaig decidir en acabar el partit anar a veure’ls surtir. Encara ho feien per l’entrada del lateral de tribuna ja que aparcaven els autocars allà al pàrking entre el camp i el Palau. Doncs bé, estava allà amb moltíssims seguidors més quan van començar a sortir els jugadors del Madrid. La gent va empènyer i la polícia nacional que feia barrera, ens tornaven les espitjades sense gaire suavitat. En això que un nacional se m’adreça i em crida: “Haz el favor de largarte “pa tras”, jo, educadament li dic que no l’entenc, que em parli en català. Em contesta que “él habla en cristiano y que mi deber es contestarle en español”, aleshores “innocentment” vaig replicar-li preguntant si no sabia que la Generalitat feia cursets gratis de català per immigrants. No vaig poder dir res més, em va fotre una cleca i em va enxampar pels cabells, fent-me saltar el cordó  i em va portar a empentes cap el furgó policial, per cert, he d’agrair que en Butragueño, que en aquell moment passava per allà, es dirigís  al nacional per a demanar-li una mica de correcció en el tracte que m’estava oferint. Una vegada dins del furgó, em va deixar allà tancada amb un parell de macarres que havien enxampat birlant carteres i trencant-me el cap pensant en com explicaria a casa l’incident. Al cap d’una estona tornaren ja tota la tropa de policies i el qui devia de ser el cap va preguntar-me què havia passat, li vaig explicar i el que m’havia “segrestat” va dir què era una mal educada i que no tenia cap tipus de respecte a l’autoritat. El cap degué veure la meva cara d’espantada i, a més a més, encara que tenia 19 anys semblava molt més jove i li va fer gràcia que hagués tingut pebrots per contestar perquè amb un somriure benvolent em va demanar el DNI i em va recordar que havia de portar-me bé amb els nacionals que ens protegien i em va deixar marxar.

Per suposat, la meva lluita al llarg de la vida per a què em parlin en català aquells a qui pago amb els meus impostos, ha seguit i seguirà. El “si pago, mano“ l’utilitzo com a lema en termes lingüístics i recordo la nena, que era dins del furgó, pensant que si hagués tingut una metralleta se’ls hagués carregat a tots (era la ràbia per la impotència). Aquesta agressivitat dels 20 anys ja l’he canalitzada però puc entendre perfectament la ràbia de l’advocat maltractat per un guàrdia civil xulo i la mala estona que va passar, com també entenc l’odi que devia sentir en cada cop que rebia. També ho puc entendre del pagès gironí amenaçat per tres civils de La Junquera.

I en nom de tots els que hem passat per alguna situació desagradable per menystenir-nos per qüestions idiomàtiques, agrair als 3 diputats d’ERC i als 3 de SI que hagin anat a demanar comptes al Gobierno de Espanya i, de passada em pregunto: els de Ciu no haurien de vetllar pels ciutadans de Catalunya, per a què els nostres drets fossin respectats? Encara no he escoltat cap veu que recriminés l’actuació de les forces de l’estat veí.