No sé quan temps ens queda però tot em fa
suposar que no massa. Catalunya com a país està perduda i que l’agonia en la
que ens veiem ara no és cosa de la crisi o de la casualitat, és el darrer pas
d’un país colonitzador que ha vist amb por, com una de les seves colònies
s’estava despertant. I així com nosaltres no teníem clar un full de ruta cap a
la independència, ells si que tenien un pla de dominació de possibles revoltes
populars d’una manera sibil·lina. Catalunya ha passat de l’espoli fiscal a la ja quasi irremeiable
suspensió de pagaments i tot gràcies a una Espanya que ens ha fet anar buidant
primer les butxaques i després venent-nos tot allò que ens quedava i que ha
anat a parar a les mans de gent de la dreta rància catalana, és a dir, ha tornat
a les seves mans.
I estic amoïnada pel futur que ens espera com
a poble. Sempre he pensat que el seny català era un eufemisme que utilitzàvem
nosaltres mateixos per estalviar-nos de dir la veritat, el català és covard de
mena. No tenim la suficient estima per la nostra terra i els nostres germans,
ens venem als diners i som incapaços d’anar tots a la una perquè sempre hi ha
algun català més intel·ligent que pensa què en pot treure de benefici.
Això sí, després ens omplim la boca de
catalanitat i votem partits que ens arrosseguen sense mirament cap a la unitat
d’Espanya.
Un país no se’l destrueix amb una guerra, ni
amb la política, ni se’l destrueix per la religió; a un país se’l liquida
econòmicament i Espanya porta anys fent-ho. Una vegada encetada la democràcia i
amb una Catalunya amb ganes de renovació i amb un moviment popular ampli per
assolir la independència, des de Madrid enviaren de seguida unes conxorxes
preparades per a què aquest moviment no es pogués desenvolupar. La manera era
senzilla, anar a buscar els que lideraven d’alguna manera aquell moviment i
prometre’ls un tipus d’autogovern federal anomenat autonomia i la
col·locació de cadascun d’aquests líders
en algun dels partits del ventall espanyol. Tots renunciaren a seguir lluitant
per Catalunya per lluitar per les seves butxaques. Els espanyols foren
espavilats, no calien lluites ni baralles, calien diners. Ara tornen a estar
igual, però ara no els calen líders socials, només els calen diners per comprar Catalunya després d’una fallida
econòmica, i aquests diners ja els tenen, són els que els hem regalat. D’un
espoli no denunciat ni intervingut
judicialment pel país que el sofreix,
només té un nom, regal!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada