DIUMENGES DE COSTELLADA

I si ens deixem de futileses i anem pel que ens cal? Sabem que el pacte fiscal no ens el donaran, ara perquè hi ha crisi i no ens poden pagar ni el que ens deuen i després perquè sortiran amb la lletania de l’enfonsament d’Espanya, el trencament,  la nostra insolidaritat i un llarg seguit de bonances cap als catalans.

I si anem per feina i el parlament es posa les espardenyes de córrer i, com aquell que res, es treu de la màniga un referèndum a l’estil Escòcia i que  sigui vinculant pels que ens governen o ens haurien de governar a casa nostra.

Estem tips de què Ciu durant la setmana es faci petonets amb el PP i els caps de setmana treguin a passejar l’independentisme de costellada; de veritat ens creuen tant borinots que no ens adonem  del seu joc. Ara que en Mas, el president, calla perquè no té res a dir, perquè ell no mana de res, perquè  no té possibilitats de decidir res del futur de Catalunya que ja ens ve donat i beneït des de Madrid, ara, els caps de setmana passegen  l’expresident Pujol, en Vila d’Abadal, el batlle de Girona, Carles Puigdemont,  i nombroses autoritats convergents més, fent de l’independentisme la seva bandera. Això si, el batlle de Girona,  l’endemà d’un d’aquests grans actes d’estelades, quan al ple de Diputació de Girona es votava l’adhesió a l’Associació de Municipis per la Independència, ves per on, no es va recordar dels crits a favor de la sobirania catalana i va tornar a recolzar a aquells que ens colonitzen.

Suposo que al final la força la tenim i la tindrem el poble i avui els carrers de Barcelona ja s’han incendiat, avui han estat els estudiants i treballadors de les universitats, els sindicats, els indignats, ....cada dia surt més gent.

Moviments com el Diem Prou que recolza la insubmissió fiscal,  l’Assemblea Nacional de Catalunya ja ben propera en la seva creació i que vol reunir a tots els catalans que volem treballar per un estat propi, els moviments en defensa de l’escola en català, etc, fan que hi hagi un ampli ventall d’associacions on poder exercir de català i lluitar pel nostre futur.

Cada dia hi ha més gent que s’uneix per treballar per Catalunya i això ja és imparable. Gent compromesa amb l’independentisme de sempre, gent que s’hi ha anat afegint en veure com ens maltracten els veïns i gent que no es sent independentista però que està molt enfadada i que creu realment amb una millora de qualitat de vida si marxem d’Espanya.

Torno a dir que potser ja va sent l’hora de fer una passa més enllà, que en Francesc Homs i n’Andreu Mas-Cullell deixin de donar la culpa a Espanya i se la donin ells mateixos per trair els interessos catalans i vegin que ja en som prous per a dir prou.

VALÈNCIA REVOLTA

Estic indignada per les duríssimes càrregues policials que les bèsties uniformades estan infringint a nois d’institut a València. Nois que han sortit al carrer a queixar-se perquè no tenen gas al seu centre i passen fred, es queixen d’haver d’estudiar en aules prefabricades que tenen unes pèssimes condicions, es queixen de què cada vegada es gasten menys diners en educació, es malbaraten els pocs ingressos que hi ha, se’ls reparteixen entre els caps de la conselleria i després no hi ha diners per pagar mestres, per pagar especialistes que donin determinades assignatures optatives,etc.

I surten al carrer enfadats, molt enfadats, i és normal que estiguin enfadats quan fa quatre dies la justícia va resoldre que el que ha estat el màxim encarregat de la política valenciana, i uns dels podrits que s’han fet d’or gràcies a les males arts en el negoci de la política, cosa sabuda i re-sabuda per tothom, se n’ha sortit de floretes i encara li donen posicions de rellevància social per a què continuï engreixant la seva borsa.

I els nois veuen que no tenen cap mena de sortida, que si estudien només tenen tres sortides: per terra, per mar o per aire, però que a casa seva no es poden quedar. Que són generacions preparades, molt ben preparades i que el que els queda és malviure. I resulta que ens queixem de què els joves no reivindiquen el seu futur, que no surten al carrer.

En poc temps han sortit dues vegades, en el moviment 15 M molts joves van sortir, una altra cosa és qui va preparar el moviment i les intencions que tenia, però molts dels joves que van sortir no en sabien d’aquests “genis” amagats i van sortir buscant la revolució. I també van rebre, i no només de la policia i dels mossos, també van rebre de les classes burgeses catalanes que veien la Plaça Catalunya plena de perroflautes  i no els feia gràcia que quatre penjats estudiants, rojos en molts casos, poguessin remoure les consciències dels catalanets. Ben pocs vàrem estar allà, i els que hi estàvem el que volíem era treure el dret de l’autodeterminació dels pobles endavant.

Ara els joves es tornen a manifestar, ara des de València i la societat es posa les mans al cap, però encara no he vist a cap partit polític que digui que el que està passant és una vergonya, tret de la Mònica Oltra de Compromís, però em sembla mentida que CIU, ERC, SI, RCat i d’altres partits catalans no s’hagin pronunciat, però pronunciat en veu alta, i a crits, no amb la boca petita.

Senyor conseller del bat de baseball vagi preparant-se perquè la primavera s’acosta i haurà de començar a preparar els seus cascos i les seves porres doncs a Catalunya també ens estem preparant per una primavera calenteta.

QUÈ VOS PASSA VALENCIANS, QUÈ VOS PASSA?

Després de viure 20 anys al País Valencià  encara se’m fa difícil entendre la seva realitat social i política. Com han arribat a un grau de corrupció tan alt a totes les esferes, no només és el polític de torn del PP, també són corruptes els alcaldes i concejals del poble més petit que et puguis trobar, malversacions de capital públic, subvencions a obres que mai es realitzen, venda de terrenys en zona verda per a la construcció d’hotels i urbanitzacions de luxe, requalificacions sense sentit, plans urbanístics que no es poden arribar a consensuar mai ja que allà per on ha de passar una carretera, a la nit següent s’han alçat 3 o 4 cases que no es tiraran a terra perquè saben que si toquen una rajola, mig terme ha d’anar a terra.

I de què ve tot això. Tot això ve de després de la Guerra civil. Alacant va ser la darrera ciutat roja en caure. A la costa alacantina hi havia una forta representació de les esquerres del moment i dels anarquistes, però com arreu, hi havia també molt introduida entre la societat la doctrina cristiana. No era gens estrany ser anarquista i anar a missa. Així doncs, els assassinats de centenars de “retors”, la majoria dels quals eren denunciats pels mateixos veïns del poble, va crear una multitud d’herois religiosos que es veneren poble a poble i església, a església encara avui dia.

En acabar la guerra civil i quan tots tornaren cap a casa, es van trobar amb les terres perdudes i que s’havia de fer el possible per sobreviure, així començaren a marxar les peonades cap a Orà, on anaven a treballar i malviure per sous de riure i on menjaven, com ells deien, “60 dies arròs amb fesols i 60 dies fesols amb arròs”. Quan tornaven a casa, havien d’anar a les marjals de Cullera i contornades a recollir l’arròs. Dies i dies d’humitat i de serps d’aigua que els humitejaven el tou de l’os.

Però ves per on, que en Franco va decidir exportar la idea del turisme a Espanya

allà pels anys 50, així  aquells que tenien les terres més pobres de conreu, que eren les que estaven a la bora de la mar ja què allà no es podia plantar res, van començar a fer-se d'or, els germans i la gent desheretada començaren a vendre terres de costera a preus inimaginables i els "rics" veien que encara que treballessin tota la vida, mai podrien arribar a guanyar el que els desheretats guanyaven de la venda. Així que també van començar a vendre les terres i a treballar a la construcció del litoral valencià. Franco en aquell moment, i recolzat per l'església (molt poderosa al país encara avui en dia) esperonava les bondats del turisme sense límits (només cal visitar Benidorm) i la gent es dedicava a la construcció pensant que mai s'acabaria. Tothom tenia quelcom a veure amb la construcció, des de guixaires fins a botigues de mobles.

Amb la democràcia i la bondat de les dècades 70 i 80 a Europa, la marca de la "Califórnia europea" per a parlar de les bondats climàtiques valencianes, va fer que els europeus hi confiessin i continués un degoteig constant de gent europea que anava cap allí.

Des de l'església,els empresaris i grups de poder es repetia a tota hora que es votés al PP si volien continuar amb el benestar, la església demanava que es votés el partit del Senyor i això va calar a fons en la manera de pensar de tots aquells que vivien de la construcció.

No pensaven pas que l’aixeta deixés de rajar. Un paleta viatjava en un Audi, anava a sopar als millors restaurants i a l’hivern anava a esquiar als Alps. A l’estiu tots tenien una moto d’aigua que desaven al seu iot...preparar-se i invertir en el futur, cap ni un. Tots buscaven el “pelotazo” i molts el trobaren.

Els nois joves, en acabar l’ESO volien deixar ràpidament l’escola i anar a treballar a l’obra que allà es feien diners ràpid, i si als 20 anys ja tenien una quadrilla, ell ja no havia de posar mes totxanes, només els calia anar a parlar amb alcaldes.

L’ajut que han rebut des de la Generalitat valenciana i des del govern d’Espanya els empresaris de la construcció ha estat escandalós, allà lligaven els gossos amb llonganisses, i mentre anava creixent la seva exportació turística i anaven guanyant calers, també el govern autonòmic i el central anaren venent la idea de que Catalunya  volia passar-los per davant, que volia quedar-se amb els seus recursos, que els volia colonitzar des de la llengua per a poder després deixar-los empobrir venent destinacions com la Costa Daurada o la Costa Brava... tot mentides que han anat quallant en gent que no estava prou formada ni intel·lectual, ni sentimentalment en l’arrel a la seva terra i que han aprofitat els castellans per afavorir l’espanyolisme.

I ara què? Ara es troben amb un país que molts no desitjarien, un país que els avergonyeix, una classe política xulesca i podrida i una base social que encara deu massa al PP.

Per sort tenen una llumeta d’esperança amb els nous nacionalistes de Compromís.

Deixem-los que facin el seu camí “espaiet” com diuen ells, nosaltres els acollirem si és que volen ser acollits.

UNA NOVA VIA

Comencem any nou i em pregunto què sentiran els nostres governants del que estan fent, n’estaran realment orgullosos ?

I n’estic segura que no, no ho poden estar, però, la veritat és que no crec que ho sàpiguen fer millor. O, ves a saber,  igual sí que en saben però no ho fan perquè no ho han arribat a sentir necessari o convenient i això es deu a què l’ésser humà encara obeeix pautes d’acció arcaiques i ens movem pels sentits primaris. Són molts segles de pensar que les coses són blanques o negres i que són inamovibles, el que cal doncs és coratge, intel·ligència i preparació per a fer-les canviar.

La nostra societat és diversa i complicada d’entendre i tothom sabem que cal fer esforços per a ser dialogants, respectuosos i tolerants, però ens costa fer-ho d’una manera constructiva quan els interessos i les opinions divergeixen o entren en conflicte amb els interessos propis.

Per tant, que necessiten actualment els nostres governants? Un canvi d’òptica. Una nova visió que ens permeti incorporar perspectives mai previstes i desmuntar els tòpics  que reproduïm generació rere generació i que ens porten a error rere error, encara que ho fem per vies diferents.

Els governants s’han de recolzar en el poble, en la gent que ja no té por de fer un primer pas i que estarem al seu costat ajudant-los fins assolir la independència i perseverant davant les moltes dificultats que sorgiran. Els estem esperant per a què ens guiïn cap al projecte de futur més important de Catalunya, l’autodeterminació del poble i el renaixement de l’Estat Català, però, per això, el més important és posar-nos en camí.

El poble ja ha començat a caminar, ja sap on van iniciar el camí i quina és l’arribada però anem una mica perduts per manca de lideratge, i sabem que si els polítics no hi són, ens costarà més de fer-lo, però el farem i la ruta  l’anirem dibuixant dia a dia, i a vegades ens estavellarem, i altres vegades haurem de recular, però segur que ens en sortirem. Governants, deixeu la por de costat, mireu una nova via si cal i afegiu-vos al poble, sinó el poble us passarà comptes el dia de demà.

Nacionals i civils

Tenia uns 19 anys quan en un partit Barça- Real Madrid al Camp Nou em va passar el següent fet: Com a jove seguidora dels futbolistes barcelonistes, Maradona, Alexanco, Urruti, Marcos, etc. vaig decidir en acabar el partit anar a veure’ls surtir. Encara ho feien per l’entrada del lateral de tribuna ja que aparcaven els autocars allà al pàrking entre el camp i el Palau. Doncs bé, estava allà amb moltíssims seguidors més quan van començar a sortir els jugadors del Madrid. La gent va empènyer i la polícia nacional que feia barrera, ens tornaven les espitjades sense gaire suavitat. En això que un nacional se m’adreça i em crida: “Haz el favor de largarte “pa tras”, jo, educadament li dic que no l’entenc, que em parli en català. Em contesta que “él habla en cristiano y que mi deber es contestarle en español”, aleshores “innocentment” vaig replicar-li preguntant si no sabia que la Generalitat feia cursets gratis de català per immigrants. No vaig poder dir res més, em va fotre una cleca i em va enxampar pels cabells, fent-me saltar el cordó  i em va portar a empentes cap el furgó policial, per cert, he d’agrair que en Butragueño, que en aquell moment passava per allà, es dirigís  al nacional per a demanar-li una mica de correcció en el tracte que m’estava oferint. Una vegada dins del furgó, em va deixar allà tancada amb un parell de macarres que havien enxampat birlant carteres i trencant-me el cap pensant en com explicaria a casa l’incident. Al cap d’una estona tornaren ja tota la tropa de policies i el qui devia de ser el cap va preguntar-me què havia passat, li vaig explicar i el que m’havia “segrestat” va dir què era una mal educada i que no tenia cap tipus de respecte a l’autoritat. El cap degué veure la meva cara d’espantada i, a més a més, encara que tenia 19 anys semblava molt més jove i li va fer gràcia que hagués tingut pebrots per contestar perquè amb un somriure benvolent em va demanar el DNI i em va recordar que havia de portar-me bé amb els nacionals que ens protegien i em va deixar marxar.

Per suposat, la meva lluita al llarg de la vida per a què em parlin en català aquells a qui pago amb els meus impostos, ha seguit i seguirà. El “si pago, mano“ l’utilitzo com a lema en termes lingüístics i recordo la nena, que era dins del furgó, pensant que si hagués tingut una metralleta se’ls hagués carregat a tots (era la ràbia per la impotència). Aquesta agressivitat dels 20 anys ja l’he canalitzada però puc entendre perfectament la ràbia de l’advocat maltractat per un guàrdia civil xulo i la mala estona que va passar, com també entenc l’odi que devia sentir en cada cop que rebia. També ho puc entendre del pagès gironí amenaçat per tres civils de La Junquera.

I en nom de tots els que hem passat per alguna situació desagradable per menystenir-nos per qüestions idiomàtiques, agrair als 3 diputats d’ERC i als 3 de SI que hagin anat a demanar comptes al Gobierno de Espanya i, de passada em pregunto: els de Ciu no haurien de vetllar pels ciutadans de Catalunya, per a què els nostres drets fossin respectats? Encara no he escoltat cap veu que recriminés l’actuació de les forces de l’estat veí.

L’ANC, el GPS de la llibertat

Diumenge 15 de gener  del 2012. El dia es desperta fred i sembla que el sol no lluirà però contents emprenem la marxa per la Independència.

Feia goig veure centenars de vehicles guarnits amb estelades, anar-se afegint  a una caravana colorista, que anava recorrent la carretera costanera del Maresme.

Tots portaven un mateix rumb, assolir la independència  de la Nació Catalana.

També feia goig veure com la gent de les diverses poblacions per on passava la caravana, sortien als carrer i als balcons i, com si fos la cavalcada de reis ben propera en el temps, reien, saludaven, aplaudien,  s’emocionaven i treien llurs banderes per acompanyar a aquells que han iniciat el camí i que saben que aviat, els que ara estan a carrers i balcons, se’ls uniran i també pujaran als cotxes i es dirigiran guiats pel GPS cap a la Independència.

Canet de Mar, l’Itaca de diumenge, esperava els navegants, i un esclat de sentiments engrandia el cor de la Nació.

L’ANC ha de ser el GPS d’aquest camí, la base canalitzadora del poble català i que, en una retroalimentació sobirana, ajudi a brollar del poble la força necessària per a què tots units puguem entrar en una confrontació amb el govern espanyol i dir-los, de tu a tu, que democràticament exigim el que no ens cal exigir, els nostres dret a l’autodeterminació i, democràticament també, marxem, que el camí és llarg i feixuc i hem de fer via.

I què passarà amb els nostres governants? Fàcil de respondre: o agafen la capdavantera del moviment independentista o la història els jutjarà.

Què n’esperem de l’ANC?

Esperem que ens aglutini.

Esperem que ens il·lusioni.

Esperem que, des de la diversitat, ens representi.

I, sobretot, esperem que quan sigui el moment, i així ho decideix el poble (els tempos no venen donats pels partits polítics), encapçali, si és necessari, la revolta civil exigint la legitimitat del que proposem, la llibertat de la nostra nació.

Esperem que així sigui.

EL REGAL

No sé quan temps ens queda però tot em fa suposar que no massa. Catalunya com a país està perduda i que l’agonia en la que ens veiem ara no és cosa de la crisi o de la casualitat, és el darrer pas d’un país colonitzador que ha vist amb por, com una de les seves colònies s’estava despertant. I així com nosaltres no teníem clar un full de ruta cap a la independència, ells si que tenien un pla de dominació de possibles revoltes populars d’una manera sibil·lina. Catalunya ha passat  de l’espoli fiscal a la ja quasi irremeiable suspensió de pagaments i tot gràcies a una Espanya que ens ha fet anar buidant primer les butxaques i després venent-nos tot allò que ens quedava i que ha anat a parar a les mans de gent de la dreta rància catalana, és a dir, ha tornat a les seves mans.

I estic amoïnada pel futur que ens espera com a poble. Sempre he pensat que el seny català era un eufemisme que utilitzàvem nosaltres mateixos per estalviar-nos de dir la veritat, el català és covard de mena. No tenim la suficient estima per la nostra terra i els nostres germans, ens venem als diners i som incapaços d’anar tots a la una perquè sempre hi ha algun català més intel·ligent que pensa què en pot treure de benefici.

Això sí, després ens omplim la boca de catalanitat i votem partits que ens arrosseguen sense mirament cap a la unitat d’Espanya.

Un país no se’l destrueix amb una guerra, ni amb la política, ni se’l destrueix per la religió; a un país se’l liquida econòmicament i Espanya porta anys fent-ho. Una vegada encetada la democràcia i amb una Catalunya amb ganes de renovació i amb un moviment popular ampli per assolir la independència, des de Madrid enviaren de seguida unes conxorxes preparades per a què aquest moviment no es pogués desenvolupar. La manera era senzilla, anar a buscar els que lideraven d’alguna manera aquell moviment i prometre’ls un tipus d’autogovern federal anomenat autonomia i la col·locació  de cadascun d’aquests líders en algun dels partits del ventall espanyol. Tots renunciaren a seguir lluitant per Catalunya per lluitar per les seves butxaques. Els espanyols foren espavilats, no calien lluites ni baralles, calien diners. Ara tornen a estar igual, però ara no els calen líders socials, només els calen diners  per comprar Catalunya després d’una fallida econòmica, i aquests diners ja els tenen, són els que els hem regalat. D’un espoli no  denunciat ni intervingut judicialment pel país que el sofreix,

només té un nom, regal!