Bi-desamor.

El desamor ha entrat en el meu món, el meu món són els meus fills. La meva filla ha decidit deixar la seva parella perquè ja no era el mateix, ella l'estima com amic però no com a company de vida i després de 5 anys, ha preferit que cadascú segueixi el seu camí. I ara ho passa malament  a estones, però ho té clar i decidit i el desamor ja feia temps que havia començat i el seu final era ben pronosticable.

Al meu fill ha estat el cas contrari, ell totalment enamorat, malaltissament enamorat i la noia l'ha deixat, i ell no pot viure ara, no vol ni seguir la seva vida quotidiana; ha deixat d'anar a estudiar i es passa el dia tancat a casa plorant, no vol parlar amb ningú i només plora i crida que per què ella li ha fet això, com el pot haver deixat d'estimar, com pot no contestar-li els missatges o les trucades que li envia constantment (de manera possessiva i compulsiva), i pateix i ens fa patir. 

Estem tots al seu costat intentant ajudar-lo amb el nostre amor que ja no l'omple...però què li podem dir? és el seu primer desamor i n'ha d'aprendre, i és dolorós, molt, quan ets jove i quan ets no tant jove també, però si l'altre persona no t'estima o decideix que no vol estar amb tu, només pots fer això, plorar i patir i deixar passar el temps pacientment fins que la ferida faci crosta i la crosta caigui, i la pell es torni a fer forta i el sol la envelleixi.

I els que l'estimem patim per ell i amb ell. I ara ja no el puc agafar i abraçar i dir-li "ara posem una gota de mercromina, dos petonets i ja està", perquè no està, perquè ha entrat al món dels adults i res és com esperes que sigui, només és com ha de ser perquè viure no és fàcil i la vida no és meravellosa com ens diuen, com ens volen vendre als anuncis de la tele, la vida és una merda on de tant en tant i troves mosques que són felices.