Ja està bé en pensar que les dones som tontes, menors d'edat, curtes de gambals, assassines compulsives. Ja n'hi ha prou de què una dreta ultracatòlica pensi que té dret damunt el cos de les dones.
No senyors, no. Ara ja no. Ara triem nosaltres i triar és justament escollir, no vol dir que totes fem ni desitgem el mateix, només farem i escollirem el que creiem que sigui millor per nosaltres i els nostres.
Jo avui en dia, avortaria com a retorn de les noves lleis que ens volen aplicar. Mai he avortat i hagués estat dificilíssim decidir-me per aquesta acció, no hagués estat una passejada i com qui va a prendre una birra, anar a desfer-me del que en un futur seria el meu fill. Dur, no, duríssim i conec a moltes dones que han avortat i cap ho ha fet amb alegria. Però nois, creieu que és fàcil tirar endavant en l'actualitat amb fills?? veieu que depenent de quan pot ser horrorós pels fills i els pares.
Sóc dona, llibertària, indígena, pirinenca i bruixa i de ser això dóno les gràcies i de tenir la possibilitat de triar la possibilitat del meu cos i de la meva ànima, agraeixò a aquelles sufragistes u treballadores anteriot, del segle 18 i 19 que ens van obrir portes cap a la igualtat i que encara hi ha 4 cafrés que volen matar-nos i no tenen més "cullons" que fer-ho d'amagat, sense massa rebombori....però algú pensa que darrere en Gallardón no hi ha la veu del Duran .
Si us plau, nosaltres tenim els nens i vosaltres els envieu a la guerra, a les creuades, a la baralla, a la comfrontació...i som nosaltres les dolentes?? I els bebés no trien a la setmana, però amb 20 anys tampoc trien, van a la mort amb la por que no tenen a la setmana. I els envia la mare??? no, els envia el govern i el pare.
Que no, que jo trio i trio fer amb el meu cos el que cregui que és millor per a ell. JO DECIDEIXO !!!
Aniré a poc a poc i cridaré per cada gest teu que no em permeti arribar a Ìtaca.
diumenge, 5 d’agost del 2012
divendres, 3 d’agost del 2012
LA LLUITA NO VIOLENTA
Heu sentit a parlar del Gene Sharp, en Bob Helvey i la lluita no violenta?
Per
a què una revolució triomfi primer cal trobar un líder i un símbol que
ens reconegui i ens uneixi. Ens hem d’unir i no tenir por de parlar i
dir les coses tal i com les pensem, no ens tancaran per parlar en grup i
així podrem fer les coses que com a individus sols no podríem fer.
Quins són els pilars que suporten la societat?
Això
és el que hem de fer. Que la lluita no violenta no vol dir que no sigui
lluita armada però no d’armes de foc, sinó armes psicològiques,
socials, econòmiques, religioses i polítiques. Aquestes armes són
l’alternativa a les armes que maten gent a l’instant perquè penseu que
les armes que us he comentat abans, també maten però d’una manera molt
més subtil.
Per aconseguir qualsevol tipus de llibertat hem de tenir clar que hem d’anar tots a l’una però no a la babalà, hem de tenir una planificació i una bona estrategia. Hem de saber quan començarem la revolució i quant ha de durar aquesta lluita (no podem posar al poble a lluitar indefinidament).
Per aconseguir qualsevol tipus de llibertat hem de tenir clar que hem d’anar tots a l’una però no a la babalà, hem de tenir una planificació i una bona estrategia. Hem de saber quan començarem la revolució i quant ha de durar aquesta lluita (no podem posar al poble a lluitar indefinidament).
La improvisació no porta a l’èxit sinó al revés, al fracàs més absolut.

Quins són els pilars que suporten la societat?
.- Forces d’ordre
.- Polítics
.- Religió
.- Treballador
.- Polítics
.- Religió
.- Treballador
Quan
un pilar com el dels treballadors trontolla, hem d’intentar fer nostres
a les forces públiques de l’ordre i a l’església que també pertanyen al
grup de treballadors. Ara ja hi ha perill de què l’estat caigui i, o bé
els polítics es posen al costat del poble, o bé en la seva contra. La
caiguda dels pilars representa una nova oportunitat per a guanyar la
llibertat. No lluitar entre nosaltres ens portarà a vèncer.
Cal
resistir la violència de l’adversari, en el nostre cas Espanya, encara
que ens costi suar sang perquè quan ells treguin les armes de foc,
nosaltres treurem les armes del poble.
Les
manifestacions on davant hi vagin nens , dones i gent gran que recordin
a l’adversari que el mal el fan a gent que va en só de pau i que no
puguin carregar contra ells. En el moment que carreguin, hauran perdut
davant del món i ells ho saben.
dissabte, 28 de juliol del 2012
Prou, si us plau
Hem de començar a pensar que ens hem de posar en moviment, hem de fer moviments clars i contundents. Cal que ens unim tots els independentistes. No podem permetre demanar un crèdit o rescat quan se’ns deuen milions d’euros. Demanem al lladre que ens deixí 5 euros, com deia un amic, per a poder-nos comprar un entrepà. Noies i nois, que tenim els diners nostres segrestats per un govern a Madrid que no ens ajudarà ni un pèl, no ens ho creiem.
On som els fills de la revolta? On som els que crèiem que salvaríem el món i no podem ni salvar casa nostra? Cal que prenem els carrers, de forma pacífica, de forma legal, de forma esplèndida i contundent, sigui com sigui, des de la marxa per la independència de l’ANC o des de qualsevol plataforma que vulgui exigir la dignitat del poble català i dels seus treballadors.
Si els sindicats fan mobilitzacions, acostumem-nos a anar-hi, encara que no creiem en aquests sindicats exportats, però hem de creure en la gent que dia a dia lluita pels nostres drets socials. Sortim pels metges, pels mestres, pels bombers, pels mossos, per les secretàries i els camillers, sortim pels conductors i per la gent gran que ha pagat tota la vida i que ara ens ajuden amb la seva paga als fills i als nets.
Sortim i demanem que se’ns respecti com a individus atomitzats i com a societat.
Exigim que no rescatin més bancs i rescatin la gent que està morint de fam i que està omplint les consultes dels psiquiatres.
No volem un país on hi hagi més suïcidis que morts en accidents,,,, ja n’hi ha prou!! Volem el poble lliure, feliç´i amb ganes de tirar endavant, no pas de tirar la tovallola. Potser necessitem fer un cop de puny a la taula i dir que ja n’hi ha prou !!!
Tere B. Bonnín
Secretariat de l’ANC
Coordinadora DxI
dimarts, 1 de maig del 2012
Des de l’ANC
L’Assemblea Nacional de Catalunya ha decidit
donar suport als moviments de desobediència civil i d’insubmissió fiscal que
han aparegut darrerament del cor de la població catalana, així com recolzarà
tots els moviments populars independentistes que esdevinguin en el futur.
Així doncs, recolzarem també la manifestació
del proper dia 5 de Maig a les 6 de la tarda a la Plaça Sant Jaume i on tots
junts demanarem la independència de la Terra.
Des d’aquí us recordem que ja podeu pagar la
renda a l’Agència Tributària Catalana i que al web de Diem Prou hi trobareu com
fer-ho, també tenim penjats al web els documents necessaris per a presentar a
l’administració si el que voleu és que el vostre IRPF el recaptin per Catalunya tant si treballes a compte d’atri
privat com si ets funcionari públic.
Des de Desobediència civil demanen que aneu
donant suport a totes les accions que vagin preparant gent animada com els de
#novullpagar.
Per altra banda, l’ANC es posiciona contraria
a la monarquia espanyola i també a la república espanyola ja que el que vol és
ser membres d’un país independent, això dóna resposta a la gent que ha demanat
que des de l’Assemblea ens posicionéssim després de tot el debat obert amb el
succeït amb el rei espanyol.
Els que treballem des de l’actual Secretariat
de l’ANC vetllarem per a què aquest sigui un moviment del poble, apolític i
totalment transversal on hi tingui cabuda tot pensament i sentiment sempre i
quant, per suposat, sigui independentista.
Volem assolir la independència de Catalunya
tant ràpid com sigui possible i estarem alerta a tot el que vagi succeint i
tirarem endavant el full de ruta aprovat el passat Març i que vol acabar amb la
transició nacional i assolir l’Estat propi com a molt tardar l’any 2014.
dijous, 22 de març del 2012
FRACÀS ESCOLAR- FRACÀS ECONÒMIC LIBERAL
El fenomen de la inadaptació social en
els nens que no pateixen un retard mental, es deu, en gran mesura, a
desordres durant el procés de socialització. Això, normalment és
alimentat per una manca de condicions socials favorables en el seu
entorn immediat, allà on els nens elaboren la seva capacitat cognitiva i
adapten les destreses socio-conductuals.
L’escola, que normalment representa i transmet el model cultural de les capes socials més acomodades, entra en conflicte amb les pautes i models de comportament dels sectors més desafavorits de la població.
L’escola, que normalment representa i transmet el model cultural de les capes socials més acomodades, entra en conflicte amb les pautes i models de comportament dels sectors més desafavorits de la població.
El CAEP en el que treballo hi trobem
sovint exemples de com ens costa arribar d’una manera flexible a aquest
sector social. Els nens i les famílies veuen sovint com una imposició
qualsevol tipus de regles o normes que l’escola marca i això no ajuda ni
a la connexió afectiva ni a la cognitiva de la totalitat dels membres
del sistema educatiu. La resposta a aquest procés de condicionament
aversiu sol ser: la inhibició, l’evitació, el rebuig i la confrontació.
És per això que cal anar a buscar les
maneres òptimes per treballar les relacions socials i modificar la
conducta dels nens amb problemes des d’un punt de vista global, on
tothom que hi estigui interessat, es senti protagonista del canvi. I
cal que l’escola faci una reflexió i una anàlisi de qualsevol
problemàtica que es presenti com a lesiva tant a nivell psicosociològic
com a nivell orgànic dels alumnes i que són expressats mitjançant
comportaments personals i socials disruptius .
Podem fer dos tipus d’anàlisi, una
anàlisi d’allò que determinarà el trastorn del comportament, sobretot en
processos d’inadaptació; i una anàlisi preventiva i rehabilitadora
d’aquestes conductes. És a dir, podem estudiar el perquè d’aquestes
conductes i el com modificar-les.
El rol de l’ escola en la relació
sistema educatiu, sistema productiu.
Tot el sistema escolar se situa en
unes coordenades espai-temps que el defineixen. I canvia quan les
condicions socials, econòmiques i politiques ho fan.
En els darrers anys, la nostra societat ha canviat, com així ho ha fet la nostra realitat política i, sobretot, econòmica. El canvi de valors, la readaptació de la nostra economia, la crisi econòmica i els seus efectes en l’atur, l’increment de la delinqüència i la democratització de les institucions, són alguns dels aspectes més significatius actuals.
En els darrers anys, la nostra societat ha canviat, com així ho ha fet la nostra realitat política i, sobretot, econòmica. El canvi de valors, la readaptació de la nostra economia, la crisi econòmica i els seus efectes en l’atur, l’increment de la delinqüència i la democratització de les institucions, són alguns dels aspectes més significatius actuals.
El pensament econòmic liberal va fer
que l’ensenyament fos una oferta per a la demanda que hi havia en el
mercat de treball, un augment en el nivell educatiu comportaria un
augment en el desenvolupament econòmic, aquest model ha fallat, no pot
haver-hi una relació de subordinació entre l’escola i el mercat laboral
ja què això provoca que a les èpoques de crisi econòmica com l’actual,
el nen i el jove al saber-se sense sortida laboral, no veuen la
necessitat d’una preparació educativa. L’escola ha de ser l’agència de
socialització i el mestre/a l’agent socialitzador.
Fracàs i inadaptació escolar.
Fracàs i inadaptació escolar.
La inadaptació i el fracàs escolar crec
que és el rebuig de les institucions a les classes menys afavorides i un
clar indicador de la incapacitat del sistema educatiu per a satisfer
les expectatives d’aquest sector de població. Això provoca en els
alumnes comportaments d’evitació i escap, de confrontació, de violència i
agressivitat, cosa molt visible en els entorns com en els que jo
ensenyo, ètnia gitana i immigrants de països pobres.
dimecres, 7 de març del 2012
DIEM PROU amb l'Andreu
Dijous passat vaig conèixer l’Andreu a
Vallromanes. L’Andreu, juntament amb la Maria, la seva dona, són els impulsors
de Diem Prou.
Aquesta parella de Siurana, població de la
comarca del Priorat, tenen un restaurant i van decidir que no podien seguir
així, que el que guanyaven se’ls ho emportava tot l’estat, i no el seu propi
estat, l’estat veí.
“La situació
personal (els nostres tres fills en plena infància) i la professional (tenim
diferents fronts oberts en uns moments ben difícils pel sector, en què no s’hi
val a badar...) ens ha frenat durant molts mesos. Primer esperàvem que els
nostres polítics anessin a la una (miracles a Lourdes!), després vam esperar
que fos algú altre qui encengués la metxa. Però res, cada cop pitjor (sanitat,
educació, cultura...), ja no podem acotar més el cap. I aquí no passa res.
Ha arribat el moment en què ens adonem que no tenim excusa. Massa avantpassats nostres van jugar-s’hi molt més del que se’ns demana que ens hi juguem nosaltres. Ara tenen més sentit que mai les paraules d’Heribert Barrera: “Tenim pressa, molta pressa!” Ens hi juguem el ser o no ser.
Al nostre país tenim molta feina a fer, molt a millorar, però abans ens hem de treure aquest llast que duem des de la transició. La relació amb Espanya ens empobreix, ens desmotiva, ens divideix, ens fa perdre el temps... S’han acabat les reivindicacions folklòriques! (que, d’altra banda, tant han ajudat fins ara a mantenir el caliu)” (Andreu)
Ha arribat el moment en què ens adonem que no tenim excusa. Massa avantpassats nostres van jugar-s’hi molt més del que se’ns demana que ens hi juguem nosaltres. Ara tenen més sentit que mai les paraules d’Heribert Barrera: “Tenim pressa, molta pressa!” Ens hi juguem el ser o no ser.
Al nostre país tenim molta feina a fer, molt a millorar, però abans ens hem de treure aquest llast que duem des de la transició. La relació amb Espanya ens empobreix, ens desmotiva, ens divideix, ens fa perdre el temps... S’han acabat les reivindicacions folklòriques! (que, d’altra banda, tant han ajudat fins ara a mantenir el caliu)” (Andreu)
I té raó, l’Andreu té
molta raó. No podem pas seguir així, hem de fer un pas endavant, si no podem
confiar amb els que ens governen, ho haurem de fer nosaltres, el poble i la
seva iniciativa no és senzilla perquè no saben com respondrà l’estat espanyol,
és iniciativa de valents: La insubmissió fiscal a l’estat veí.
No diuen pas que no
pagaran els seus impostos sinó que ho faran a un compte a nom de la tresoreria
catalana, nom de la Generalitat i avisaran a “Hacienda de España” d’aquest fet
i de per què ho fan.
Comencen ja aquest abril
en el pagament del primer trimestre de l’IVA i van a per totes.
Diu l’Andreu que vol un
Estat Propi perquè Espanya no ens respecta, perquè ens va tancar les portes amb
la sentència de l’Estatut, perquè el govern català és incapaç de reaccionar
davant d’una petició del poble català que va sortir al carrer el 10 de Juliol
de 2010 de manera massiva. Perquè el govern actual pacta amb el PP i segueix la
cantarella de “l’ara no toca”. Perquè la crisi social i econòmica fa urgent que
el nostre govern planti cara a Madrid, que ens deu una fortuna i que no ens
deixa prendre cap tipus de decisió.
Aquest abril comença el
moviment i els primers autònoms valents deixaran d’ingressar els seus impostos
a Espanya. El proper trimestre ens afegirem la gent que treballem per altri i
volem que les nostres empreses paguin els nostres impostos al compte de
l’agència tributària catalana.
Possiblement molts només
siguin actes simbòlics però aquests actes “només simbòlics” poden arribar a
crear un gran rebombori, mireu sinó com se les gasten els espanyols en no voler
de cap manera que desapareguin els seus símbols dels nostres ajuntaments.
Van començar l’Andreu i la
Maria el camí però cada dia hi ha més gent que els segueix. Empresaris que ja
han decidit seguir el mateix camí i gent que acut a les seves conferències per
assabentar-se de com va tot i de com s’hi poden afegir i així, sense aturar-nos
que tenim pressa, a finals d’any tots els independentistes de Catalunya hem de
fer-los costat i la següent passa haurà de ser del nostre govern.
dimecres, 29 de febrer del 2012
DIUMENGES DE COSTELLADA
I si ens deixem de futileses i anem pel que
ens cal? Sabem que el pacte fiscal no ens el donaran, ara perquè hi ha crisi i
no ens poden pagar ni el que ens deuen i després perquè sortiran amb la
lletania de l’enfonsament d’Espanya, el trencament, la nostra insolidaritat i un llarg seguit de
bonances cap als catalans.
I si anem per feina i el parlament es posa les
espardenyes de córrer i, com aquell que res, es treu de la màniga un referèndum
a l’estil Escòcia i que sigui vinculant pels
que ens governen o ens haurien de governar a casa nostra.
Estem tips de què Ciu durant la setmana es
faci petonets amb el PP i els caps de setmana treguin a passejar
l’independentisme de costellada; de veritat ens creuen tant borinots que no ens
adonem del seu joc. Ara que en Mas, el
president, calla perquè no té res a dir, perquè ell no mana de res, perquè no té possibilitats de decidir res del futur
de Catalunya que ja ens ve donat i beneït des de Madrid, ara, els caps de
setmana passegen l’expresident Pujol, en
Vila d’Abadal, el batlle de Girona, Carles Puigdemont, i nombroses autoritats convergents més, fent
de l’independentisme la seva bandera. Això si, el batlle de Girona, l’endemà d’un d’aquests grans actes
d’estelades, quan al ple de Diputació de Girona es votava l’adhesió a
l’Associació de Municipis per la Independència, ves per on, no es va recordar
dels crits a favor de la sobirania catalana i va tornar a recolzar a aquells
que ens colonitzen.
Suposo que al final la força la tenim i la tindrem
el poble i avui els carrers de Barcelona ja s’han incendiat, avui han estat els
estudiants i treballadors de les universitats, els sindicats, els indignats,
....cada dia surt més gent.
Moviments com el Diem Prou que recolza la
insubmissió fiscal, l’Assemblea Nacional
de Catalunya ja ben propera en la seva creació i que vol reunir a tots els
catalans que volem treballar per un estat propi, els moviments en defensa de
l’escola en català, etc, fan que hi hagi un ampli ventall d’associacions on
poder exercir de català i lluitar pel nostre futur.
Cada dia hi ha més gent que s’uneix per
treballar per Catalunya i això ja és imparable. Gent compromesa amb
l’independentisme de sempre, gent que s’hi ha anat afegint en veure com ens
maltracten els veïns i gent que no es sent independentista però que està molt
enfadada i que creu realment amb una millora de qualitat de vida si marxem
d’Espanya.
Torno a dir que potser ja va sent l’hora de
fer una passa més enllà, que en Francesc Homs i n’Andreu Mas-Cullell deixin de
donar la culpa a Espanya i se la donin ells mateixos per trair els interessos
catalans i vegin que ja en som prous per a dir prou.
dilluns, 20 de febrer del 2012
VALÈNCIA REVOLTA
Estic indignada per les duríssimes càrregues
policials que les bèsties uniformades estan infringint a nois d’institut a
València. Nois que han sortit al carrer a queixar-se perquè no tenen gas al seu
centre i passen fred, es queixen d’haver d’estudiar en aules prefabricades que
tenen unes pèssimes condicions, es queixen de què cada vegada es gasten menys
diners en educació, es malbaraten els pocs ingressos que hi ha, se’ls
reparteixen entre els caps de la conselleria i després no hi ha diners per
pagar mestres, per pagar especialistes que donin determinades assignatures
optatives,etc.

I els nois veuen que no tenen cap mena de
sortida, que si estudien només tenen tres sortides: per terra, per mar o per
aire, però que a casa seva no es poden quedar. Que són generacions preparades,
molt ben preparades i que el que els queda és malviure. I resulta que ens
queixem de què els joves no reivindiquen el seu futur, que no surten al carrer.
En poc temps han sortit dues vegades, en el
moviment 15 M
molts joves van sortir, una altra cosa és qui va preparar el moviment i les
intencions que tenia, però molts dels joves que van sortir no en sabien
d’aquests “genis” amagats i van sortir buscant la revolució. I també van rebre,
i no només de la policia i dels mossos, també van rebre de les classes burgeses
catalanes que veien la Plaça Catalunya plena de perroflautes i no els feia gràcia que quatre penjats
estudiants, rojos en molts casos, poguessin remoure les consciències dels
catalanets. Ben pocs vàrem estar allà, i els que hi estàvem el que volíem era
treure el dret de l’autodeterminació dels pobles endavant.
Ara els joves es tornen a manifestar, ara des
de València i la societat es posa les mans al cap, però encara no he vist a cap
partit polític que digui que el que està passant és una vergonya, tret de la
Mònica Oltra de Compromís, però em sembla mentida que CIU, ERC, SI, RCat i
d’altres partits catalans no s’hagin pronunciat, però pronunciat en veu alta, i
a crits, no amb la boca petita.
Senyor conseller del bat de baseball vagi
preparant-se perquè la primavera s’acosta i haurà de començar a preparar els
seus cascos i les seves porres doncs a Catalunya també ens estem preparant per
una primavera calenteta.
diumenge, 5 de febrer del 2012
QUÈ VOS PASSA VALENCIANS, QUÈ VOS PASSA?
Després de viure 20 anys al País Valencià encara se’m fa difícil entendre la seva
realitat social i política. Com han arribat a un grau de corrupció tan alt a
totes les esferes, no només és el polític de torn del PP, també són corruptes
els alcaldes i concejals del poble més petit que et puguis trobar,
malversacions de capital públic, subvencions a obres que mai es realitzen,
venda de terrenys en zona verda per a la construcció d’hotels i urbanitzacions
de luxe, requalificacions sense sentit, plans urbanístics que no es poden
arribar a consensuar mai ja que allà per on ha de passar una carretera, a la
nit següent s’han alçat 3 o 4 cases que no es tiraran a terra perquè saben que
si toquen una rajola, mig terme ha d’anar a terra.
I de què ve tot això. Tot això ve de després
de la Guerra civil. Alacant va ser la darrera ciutat roja en caure. A la costa
alacantina hi havia una forta representació de les esquerres del moment i dels
anarquistes, però com arreu, hi havia també molt introduida entre la societat
la doctrina cristiana. No era gens estrany ser anarquista i anar a missa. Així
doncs, els assassinats de centenars de “retors”, la majoria dels quals eren
denunciats pels mateixos veïns del poble, va crear una multitud d’herois
religiosos que es veneren poble a poble i església, a església encara avui dia.
En acabar la guerra civil i quan tots tornaren
cap a casa, es van trobar amb les terres perdudes i que s’havia de fer el
possible per sobreviure, així començaren a marxar les peonades cap a Orà, on
anaven a treballar i malviure per sous de riure i on menjaven, com ells deien,
“60 dies arròs amb fesols i 60 dies fesols amb arròs”. Quan tornaven a casa,
havien d’anar a les marjals de Cullera i contornades a recollir l’arròs. Dies i
dies d’humitat i de serps d’aigua que els humitejaven el tou de l’os.
Però ves per on, que en Franco va decidir
exportar la idea del turisme a Espanya
allà pels anys 50, així aquells que tenien les terres més pobres de
conreu, que eren les que estaven a la bora de la mar ja què allà no es podia
plantar res, van començar a fer-se d'or, els
germans i la gent desheretada començaren a vendre terres de costera a preus
inimaginables i els "rics" veien que encara que treballessin tota la
vida, mai podrien arribar a guanyar el que els desheretats guanyaven de la
venda. Així que també van començar a vendre les terres i a treballar a la
construcció del litoral valencià. Franco en aquell moment, i recolzat per
l'església (molt poderosa al país encara avui en dia) esperonava les bondats
del turisme sense límits (només cal visitar Benidorm) i la gent es dedicava a
la construcció pensant que mai s'acabaria. Tothom tenia quelcom a veure amb la
construcció, des de guixaires fins a botigues de mobles.
Amb la democràcia
i la bondat de les dècades 70 i 80
a Europa, la marca de la "Califórnia europea"
per a parlar de les bondats climàtiques valencianes, va fer que els europeus hi
confiessin i continués un degoteig constant de gent europea que anava cap allí.
Des de l'església,els
empresaris i grups de poder es repetia a tota hora que es votés al PP si volien
continuar amb el benestar, la església demanava que es votés el partit del
Senyor i això va calar a fons en la manera de pensar de tots aquells que vivien
de la construcció.
No pensaven pas
que l’aixeta deixés de rajar. Un paleta viatjava en un Audi, anava a sopar als
millors restaurants i a l’hivern anava a esquiar als Alps. A l’estiu tots
tenien una moto d’aigua que desaven al seu iot...preparar-se i invertir en el
futur, cap ni un. Tots buscaven el “pelotazo” i molts el trobaren.
Els nois joves, en
acabar l’ESO volien deixar ràpidament l’escola i anar a treballar a l’obra que
allà es feien diners ràpid, i si als 20 anys ja tenien una quadrilla, ell ja no
havia de posar mes totxanes, només els calia anar a parlar amb alcaldes.
L’ajut que han
rebut des de la Generalitat valenciana i des del govern d’Espanya els
empresaris de la construcció ha estat escandalós, allà lligaven els gossos amb
llonganisses, i mentre anava creixent la seva exportació turística i anaven
guanyant calers, també el govern autonòmic i el central anaren venent la idea
de que Catalunya volia passar-los per
davant, que volia quedar-se amb els seus recursos, que els volia colonitzar des
de la llengua per a poder després deixar-los empobrir venent destinacions com
la Costa Daurada o la Costa Brava... tot mentides que han anat quallant en gent
que no estava prou formada ni intel·lectual, ni sentimentalment en l’arrel a la
seva terra i que han aprofitat els castellans per afavorir l’espanyolisme.
I ara què? Ara es
troben amb un país que molts no desitjarien, un país que els avergonyeix, una
classe política xulesca i podrida i una base social que encara deu massa al PP.
Per sort tenen una
llumeta d’esperança amb els nous nacionalistes de Compromís.
Deixem-los que facin el seu camí “espaiet” com
diuen ells, nosaltres els acollirem si és que volen ser acollits.
dimecres, 1 de febrer del 2012
UNA NOVA VIA
Comencem any nou i
em pregunto què sentiran els nostres governants del que estan fent, n’estaran realment
orgullosos ?
I n’estic segura
que no, no ho poden estar, però, la veritat és que no crec que ho sàpiguen fer
millor. O, ves a saber, igual sí que en saben
però no ho fan perquè no ho han arribat a sentir necessari o convenient i això
es deu a què l’ésser humà encara obeeix pautes d’acció arcaiques i ens movem
pels sentits primaris. Són molts segles de pensar que les coses són blanques o
negres i que són inamovibles, el que cal doncs és coratge, intel·ligència i
preparació per a fer-les canviar.
La nostra societat
és diversa i complicada d’entendre i tothom sabem que cal fer esforços per a
ser dialogants, respectuosos i tolerants, però ens costa fer-ho d’una manera
constructiva quan els interessos i les opinions divergeixen o entren en
conflicte amb els interessos propis.
Per tant, que
necessiten actualment els nostres governants? Un canvi d’òptica. Una nova visió
que ens permeti incorporar perspectives mai previstes i desmuntar els
tòpics que reproduïm generació rere
generació i que ens porten a error rere error, encara que ho fem per vies
diferents.
Els governants
s’han de recolzar en el poble, en la gent que ja no té por de fer un primer pas
i que estarem al seu costat ajudant-los fins assolir la independència i
perseverant davant les moltes dificultats que sorgiran. Els estem esperant per
a què ens guiïn cap al projecte de futur més important de Catalunya,
l’autodeterminació del poble i el renaixement de l’Estat Català, però, per
això, el més important és posar-nos en camí.
El poble ja ha
començat a caminar, ja sap on van iniciar el camí i quina és l’arribada però
anem una mica perduts per manca de lideratge, i sabem que si els polítics no hi
són, ens costarà més de fer-lo, però el farem i la ruta l’anirem dibuixant dia a dia, i a vegades ens
estavellarem, i altres vegades haurem de recular, però segur que ens en
sortirem. Governants, deixeu la por de costat, mireu una nova via si cal i afegiu-vos
al poble, sinó el poble us passarà comptes el dia de demà.
Nacionals i civils
Tenia uns 19 anys quan en un partit Barça-
Real Madrid al Camp Nou em va passar el següent fet: Com a jove seguidora dels
futbolistes barcelonistes, Maradona, Alexanco, Urruti, Marcos, etc. vaig
decidir en acabar el partit anar a veure’ls surtir. Encara ho feien per
l’entrada del lateral de tribuna ja que aparcaven els autocars allà al pàrking
entre el camp i el Palau. Doncs bé, estava allà amb moltíssims seguidors més
quan van començar a sortir els jugadors del Madrid. La gent va empènyer i la
polícia nacional que feia barrera, ens tornaven les espitjades sense gaire
suavitat. En això que un nacional se m’adreça i em crida: “Haz el favor de
largarte “pa tras”, jo, educadament li dic que no l’entenc, que em parli en
català. Em contesta que “él habla en cristiano y que mi deber es contestarle en
español”, aleshores “innocentment” vaig replicar-li preguntant si no sabia que
la Generalitat feia cursets gratis de català per immigrants. No vaig poder dir
res més, em va fotre una cleca i em va enxampar pels cabells, fent-me saltar el
cordó i em va portar a empentes cap el
furgó policial, per cert, he d’agrair que en Butragueño, que en aquell moment
passava per allà, es dirigís al nacional
per a demanar-li una mica de correcció en el tracte que m’estava oferint. Una
vegada dins del furgó, em va deixar allà tancada amb un parell de macarres que
havien enxampat birlant carteres i trencant-me el cap pensant en com explicaria
a casa l’incident. Al cap d’una estona tornaren ja tota la tropa de policies i
el qui devia de ser el cap va preguntar-me què havia passat, li vaig explicar i
el que m’havia “segrestat” va dir què era una mal educada i que no tenia cap
tipus de respecte a l’autoritat. El cap degué veure la meva cara d’espantada i,
a més a més, encara que tenia 19 anys semblava molt més jove i li va fer gràcia
que hagués tingut pebrots per contestar perquè amb un somriure benvolent em va
demanar el DNI i em va recordar que havia de portar-me bé amb els nacionals que
ens protegien i em va deixar marxar.
Per suposat, la meva
lluita al llarg de la vida per a què em parlin en català aquells a qui pago amb
els meus impostos, ha seguit i seguirà. El “si pago, mano“ l’utilitzo com a
lema en termes lingüístics i recordo la nena, que era dins del furgó, pensant
que si hagués tingut una metralleta se’ls hagués carregat a tots (era la ràbia
per la impotència). Aquesta agressivitat dels 20 anys ja l’he canalitzada però
puc entendre perfectament la ràbia de l’advocat maltractat per un guàrdia civil
xulo i la mala estona que va passar, com també entenc l’odi que devia sentir en
cada cop que rebia. També ho puc entendre del pagès gironí amenaçat per tres
civils de La Junquera.
I en nom de tots els que hem passat per alguna
situació desagradable per menystenir-nos per qüestions idiomàtiques, agrair als
3 diputats d’ERC i als 3 de SI que hagin anat a demanar comptes al Gobierno de
Espanya i, de passada em pregunto: els de Ciu no haurien de vetllar pels
ciutadans de Catalunya, per a què els nostres drets fossin respectats? Encara
no he escoltat cap veu que recriminés l’actuació de les forces de l’estat veí.
L’ANC, el GPS de la llibertat
Diumenge 15 de gener del 2012. El dia es desperta fred i sembla
que el sol no lluirà però contents emprenem la marxa per la Independència.
Feia goig veure centenars de vehicles guarnits
amb estelades, anar-se afegint a una
caravana colorista, que anava recorrent la carretera costanera del Maresme.
Tots portaven un mateix rumb, assolir la
independència de la Nació Catalana.
També feia goig veure com la gent de les diverses
poblacions per on passava la caravana, sortien als carrer i als balcons i, com
si fos la cavalcada de reis ben propera en el temps, reien, saludaven,
aplaudien, s’emocionaven i treien llurs
banderes per acompanyar a aquells que han iniciat el camí i que saben que aviat,
els que ara estan a carrers i balcons, se’ls uniran i també pujaran als cotxes
i es dirigiran guiats pel GPS cap a la Independència.
Canet de Mar, l’Itaca de diumenge, esperava
els navegants, i un esclat de sentiments engrandia el cor de la Nació.
L’ANC ha de ser el GPS d’aquest camí, la base
canalitzadora del poble català i que, en una retroalimentació sobirana, ajudi a
brollar del poble la força necessària per a què tots units puguem entrar en una
confrontació amb el govern espanyol i dir-los, de tu a tu, que democràticament
exigim el que no ens cal exigir, els nostres dret a l’autodeterminació i,
democràticament també, marxem, que el camí és llarg i feixuc i hem de fer via.
I què passarà amb els nostres governants?
Fàcil de respondre: o agafen la capdavantera del moviment independentista o la
història els jutjarà.
Què n’esperem de l’ANC?
Esperem que ens aglutini.
Esperem que ens il·lusioni.
Esperem que, des de la diversitat, ens
representi.
I, sobretot, esperem que quan sigui el moment,
i així ho decideix el poble (els tempos no venen donats pels partits polítics),
encapçali, si és necessari, la revolta civil exigint la legitimitat del que
proposem, la llibertat de la nostra nació.
Esperem que així sigui.
EL REGAL
No sé quan temps ens queda però tot em fa
suposar que no massa. Catalunya com a país està perduda i que l’agonia en la
que ens veiem ara no és cosa de la crisi o de la casualitat, és el darrer pas
d’un país colonitzador que ha vist amb por, com una de les seves colònies
s’estava despertant. I així com nosaltres no teníem clar un full de ruta cap a
la independència, ells si que tenien un pla de dominació de possibles revoltes
populars d’una manera sibil·lina. Catalunya ha passat de l’espoli fiscal a la ja quasi irremeiable
suspensió de pagaments i tot gràcies a una Espanya que ens ha fet anar buidant
primer les butxaques i després venent-nos tot allò que ens quedava i que ha
anat a parar a les mans de gent de la dreta rància catalana, és a dir, ha tornat
a les seves mans.
I estic amoïnada pel futur que ens espera com
a poble. Sempre he pensat que el seny català era un eufemisme que utilitzàvem
nosaltres mateixos per estalviar-nos de dir la veritat, el català és covard de
mena. No tenim la suficient estima per la nostra terra i els nostres germans,
ens venem als diners i som incapaços d’anar tots a la una perquè sempre hi ha
algun català més intel·ligent que pensa què en pot treure de benefici.
Això sí, després ens omplim la boca de
catalanitat i votem partits que ens arrosseguen sense mirament cap a la unitat
d’Espanya.
Un país no se’l destrueix amb una guerra, ni
amb la política, ni se’l destrueix per la religió; a un país se’l liquida
econòmicament i Espanya porta anys fent-ho. Una vegada encetada la democràcia i
amb una Catalunya amb ganes de renovació i amb un moviment popular ampli per
assolir la independència, des de Madrid enviaren de seguida unes conxorxes
preparades per a què aquest moviment no es pogués desenvolupar. La manera era
senzilla, anar a buscar els que lideraven d’alguna manera aquell moviment i
prometre’ls un tipus d’autogovern federal anomenat autonomia i la
col·locació de cadascun d’aquests líders
en algun dels partits del ventall espanyol. Tots renunciaren a seguir lluitant
per Catalunya per lluitar per les seves butxaques. Els espanyols foren
espavilats, no calien lluites ni baralles, calien diners. Ara tornen a estar
igual, però ara no els calen líders socials, només els calen diners per comprar Catalunya després d’una fallida
econòmica, i aquests diners ja els tenen, són els que els hem regalat. D’un
espoli no denunciat ni intervingut
judicialment pel país que el sofreix,
només té un nom, regal!
DOCENT INDECENT
“En aquest moment jo no veig més sortida que demanar al senyor Mas que digui adéu a Espanya.
Catalunya independent és l'única manera que els milions d'euros que ens roben, es quedin a Catalunya i els invertim en educació, sanitat, investigació, cultura i en regeneració política.
Necessitem la llibertat econòmica per a poder tirar endavant. Catalunya és terra de gent treballadora i gent preparada. Vàrem estar al capdavant dels moviments pedagògics durant la república, som capdavanters en medicina a Europa i, en investigació també ho som, sempre que ens deixen els poquíssims recursos que ens arriben.
Penseu que els estats petits són els únics que es salven a hores d’ara dins d'Europa.”
Aquest escrit senzill, planer, sense cap tipus de malícia, amb l’única intenció d’obrir les portes als docents que es sentin independentistes i convidar-los a col·laborar amb un grup de gent que estem treballant i discutint com ens agradaria que fos el món de la docència quan tinguem l’estat propi, ha despertat la fúria de molts d’aquells que ensenyen i eduquen els nostres fills.
Entenc que els que treballem a la funció pública estem enfadats, ofesos, menyspreats i insultats per l’Administració. Justament a les portes del Nadal ens tornen a tocar el sou, se’ns recorda que hi haurà una nova retallada de plantilles i no tenim cap possibilitat de fer res, només tenim dret a la rebequeria. Però em vaig quedar bocabadada quan gent suposadament integrada a la nostra societat, gent que ha d’ensenyar la nostra llengua i els nostres trets culturals als infants i joves del país, començaren a dirigir consignes repetides fins a la sacietat pels mitjans de comunicació escrits i audiovisuals espanyols amb el beneplàcit de les dretes catalanes:
“De veritat creieu que els politics que tenim no malgastarien els 20.000 milions? Si ho fan ara que no n’hi ha i som la comunitat que té més deute, que no faran amb més diners?”
“El català, ens agradi o no ens agradi, com el neerlandès per exemple, és una llengua minoritària, i els neerlandesos, s'obren i parlen altres llengües, i llengües properes físicament a ells com el francès o l'alemany... I els catalans (o molts catalans) ... fòbia al castellà, i ens posem a aprendre anglès! Olé, què bonic és això!! Hi ha alguna cosa més bonica que parlar la llengua de Cervantes, que té un abast cada cop més important i una personalitat que moltes altres llengües ja les voldrien tenir!!??”
“Si visc aquí, no és perquè hagi escollit Catalunya lliurement, sinó per qüestions familiars, i tinc tot el dret del món a exercir la meva professió aquí o a Santiago de Compostela, perquè, EN QUALSEVOL CAS, ES TRACTA D´ESPANYA (que no ESTAT ESPANYOL, com els agrada a molts independentistes dir). "Ahí queda eso"... (així, en castellà, que és molt bonic).”
“…de momento y aunque no te guste, la letra Ñ forma parte del alfabeto. Y en la palabra Cataluña la tenéis. Pero supongo que tu ni tan sólo te lo has aprendido, me parece muy lamentable. Por cierto a mi también me parece lamentable que no sepas diferenciar en que es extremista y no. Por cierto, los que nos están robando son los de CIU a los que muchos habéis votado. Y referente a la clase de geografía que nos has dado, veo que has nombrado el mar, si no te gusta lo que hay, ya sabes empieza a nadar. Por cierto, supongo que te falta alguna clase de derecho...sabes lo que es un país soberano? te harían falta unas clases de derecho constitucional.” (copiat textualment)
Uns
exemples suaus del que ens dirigien massivament als quatre que defensàvem la
sobirania catalana encara que el que em va fer més gràcia de tot fou el dedicat
per un d’aquests companys de professió:” Ets una docent indecent que vols
influir en la ideologia política dels infants”. És graciós que de fer debats
amb altres mestres per posar unes bases pedagògiques a Catalunya sigui igual que fer resar el Pare
Nostre cada matí a l’entrar a classe, cantar el “Cara al sol” o no deixar que
els nens parlessin ni estudiessin el català.
I
de tot això en trec dues qüestions. La primera és què estem fent malament els
independentistes que no arribem de la manera adequada a la gent; i la segona és, d’on nassos hem tret aquests
docents?
Per
suposat, res a veure amb la generació de mestres de la República.
Tere
B.Bonnín
CATALONIA THE NEXT ONE
L’Alex Salmond ahir va decidir que el referèndum
sobre la independència d’Escòcia es realitzarà la tardor del 2014, per a ells
és la decisió més important que prendrà la nació en 300 anys i no serà el
parlament de Londres qui els digui la data en què s’ha de fer ni els guií per
un full de ruta que no és l’escocès. I em sembla genial, crec que un líder ha
de tenir les coses clares i no permetre que ningú s’immisceixi en els processos
endegats pels pobles cap a la seva sobirania.
El cap de govern dels Britànic ha dit que a
ell i al seu partit no els fa gràcia que
Escòcia decideixi marxar del que és el Regne Unit, però que com a mostra
de democràcia entén que un poble té dret a definir la seva història i que si el
poble escocès, exercint el dret a la seva sobirania, decideix seguir sol el seu
camí, no poden més que desitjar-los sort i que en ells hi trobaran el seu
recolzament.
A primeres hores del dia, The Guardian ha
engegat una enquesta a la seva web on pregunta a tots els britànics si estarien
a a favor d’una Escòcia independent i el
si guanya amb una absoluta majoria.
El camí iniciat per escòcia no té perquè ser
el mateix que hauríem d’iniciar els catalans, és més, crec que el nostre camí
ha de ser totalment diferent ja què, per començar la democràcia espanyola no
està establida com la britànica i el grau de cultura democràtica espanyol és
més bé escàs. Us imagineu en Rajoy dient que com a president del Regne
d’Espanya i amb tot el dolor del seu cor ja què preferiria que Catalunya continués
formant part de la unitat nacional, entén però, la posició catalana i els
catalans, com a membres de ple dret, han de poder decidir lliurement el futur
de la seva terra, que si decidissin en referèndum iniciar el camí sols només
els queda desitjar-nos molta sort i que en els espanyols trobaran a uns
germans. No us ho imagineu, veritat? Doncs jo tampoc, això és pura ciència
ficció. I encara és més ciència ficció pensar que la gent de les altres
autonomies espanyoles votarien a favor de l’autodeterminació catalana. Així que
realment crec que en aquests moments no podem seguir la seva via, la nostra via
ha de ser molt més resolutiva, pràctica i ràpida: dimissió del president Mas i
convocatòria de noves eleccions i principal i únic punt del programa ha de ser
el d’assolir la independència de Catalunya, les eleccions les tornaria ha
guanyar en Mas i, aleshores, amb la unitat de tots els partits
independentistes, proclamar la independència de la Nació. Quin és millor
referèndum que unes eleccions?
Les eleccions ja pregunten i,la veritat, sóc
de les que pensa que a qui no li agradi el resultat, carretera i manta
I tornarem a vèncer
No poden amb nosaltres. No poden. I no és per
manca de ganes: la central lletera, el joc brut, el teatre, el dopping, els
àrbitres, les Shakires...i el Barça calla i juga. I ells es foten mentre
nosaltres ens els mengem al terreny de joc i davant de tot el món. Som
superiors, molt superiors a ells.
I amb ràbia venen i se’ls emporten, als
nostres, a jugar per la seva, la Roja, i ens martellegen fins què l’oïda ens grinyola, que els nostres
són seus i que ells, la Roja, ho guanya tot gràcies als nostres, que no són
nostres, són d’ells.
Però si a futbol no ens poden guanyar, sí que
ho fan cada vegada que ens marquen un gol a les seleccions catalanes, al
Constitucional amb l’estatut, amb l’ús del català, amb l’augment i les
recaptacions d’impostos, etc.
Tants i tants greuges que omplen pàgines
catalanes d’enuigs i rancúnies.
Però amb el Barça encara no han pogut, mal que
els pesi, i ho intenten i ho seguiran intentant. I ara que ja no saben què
inventar-se, ja hi ha gent que no se n’amaga: ens odien! I ho diuen en veu alta
i clara.
I qui diu que el Barça no representa
Catalunya? És clar que ens representa! És, a hores d’ara, l’únic que tenim per
vèncer-los i quin goig que fa cada victòria! I els vencem a casa d’ells i
davant del món, i convencem a tothom de què som els millors. I el món és
posiciona al costat nostre en veure com l’equip institucional espanyol juga
brut dins del terreny de joc i als despatxos.
Cal que ara també es conegui l’espoli fiscal
que patim, l’enfonsament cultural que sofrim amb cada atac que rebem a la
llengua, cada ofensa, mai rectificada, a la nostra història.
Clar que el Barça és més que un club, el Barça
som els catalans i seguirem treballant sense aturar-nos i llevant-nos d’hora,
ben d’hora, fins guanyar-los una vegada i una altra davant tothom, anant als
tribunals que faci falta, a l’ONU, obrint-nos al món i explicant el nostre cas.
El món ens entendrà i Europa ens acollirà i Espanya, la nostra veïna, que a
hores d’ara ja intenta tancar la porta d’Europa a Escòcia, que segueixi
intentant-ho que ja saben el que se’ls ve al damunt: “ Cuando las barbas de tu
vecino...”
Subscriure's a:
Missatges (Atom)