Esprement el cor

El dia que vaig morir, em va agafar per sorpresa. No m'ho esperava. Ningú m'havia avisat i això ho va fer més dolorós. El cor se'm va trencar i vaig caure fulminada com si un llam m'hagués enxampat de ple. La força de la sotregada em va deixar momentàniament insensible....no hi havia por, ni sorolls, ni colors...tot era com una bruma blanca i esponjosa, però de sobte els sentits es dispararen. Un terrible xiulet va començar a fer-se cada vegada més audible fin arribar a transformar-se en un crit esgarrifós, la bruma blanca va anar espessant-se fins  a convertir-se en un espés negre que m'ofegava, l'escalfor inicial ara era un fred glaçat que m'impedia els moviments. I aparegueren les emocions: la ira, l'enveja, la tristesa, l'odi, el desig de venjança....totes aquestes emocions, totes juntes, crearen un nou sotrac que em va fer envellir. La meva mirada buida es convertí en pur foc i les ganes de matar, destroçar, eliminar anaven madurant dins meu tan ràpid com quan brolla la sang d'una ferida oberta a l'aorta.

Com has pogut trencar-me el cor si el vaig dipositar en les teves mans fa tant de temps! Si confiava en què l'acaronaries, el tractaries amb cura, l'embolicaries en paraules dolces i l'escalfaries els dies d'hivern!

I què vas fer? agafar-lo dins del puny i espreme'l, treure-li tota la sang que et vas beure amb golafreria i quan ja no en podies treure ni gota, el vas llençar a la brossa i vas anar a per un altre, un de ben nou i ple!!

I vaig morir, allà a la brossa, entre deixalles i sola.