Un home vol penjar un quadre. El clau ja el té, però li falta un martell. El veí en té un. Així doncs, el nostre home decideix demanar al veí que li deixi el martell. Però de cop té un dubte: Què? I si no me’l vol deixar? Ara que hi penso, ahir em va saludar una mica distret. Potser tenia pressa. Però potser la pressa no és més que una excusa, i en realitat té alguna cosa en contra meva. Què pot ser? Jo no li he fet res; alguna cosa se li haurà ficat al cap. Si algú em demanés que li deixés una eina jo li deixaria de seguida. Perquè no ho fa ell també? Com pot algú negar-se a fer un favor tan senzill a un altre? Gent com aquesta t’amarguen la vida. I després encara s’imaginarà que depenc d’ell. Només per què té un martell. Això ja és massa. Així que el nostre home surt precipitadament cap casa del veí, toca el timbre, s’obre la porta i, abans que el veí tingui temps de dir “bon dia”, el nostre home crida furiosament: ja es pot quedar amb el seu martell, imbècil!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada